Sant Jaume de Marganell
Sant Jaume de Marganell | |||||||
---|---|---|---|---|---|---|---|
| |||||||
Dades | |||||||
Tipus | Església | ||||||
Construcció | segle XII | ||||||
Característiques | |||||||
Estil arquitectònic | Romànic | ||||||
Localització geogràfica | |||||||
Entitat territorial administrativa | Castellbell i el Vilar (Bages) | ||||||
Localització | Km. 4 cap a Sant Cristòfol i Mas Enric trencall a mà dreta. Castellbell i el Vilar (Bages) | ||||||
| |||||||
IPA | |||||||
Identificador | IPAC: 16383 | ||||||
|
Sant Jaume de Marganell és una església de Castellbell i el Vilar (Bages) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Descripció
[modifica]És un edifici d'una sola nau, rectangular, amb un absis semicircular situat a l'est. Aquest és cobert amb una volta de quart d'esfera i una teulada amb lloses de pedra. A l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada acabada amb un arc de mig punt monolític.[1] La nau és coberta amb volta de canó i una teulada de teula àrab.[1]
Al cantó de ponent es troba la porta d'accés, adovellada, i la cim del pinyó d'aquest mateix mur s'alça un senzill campanar d'espadanya. A sota d'aquest s'obre una finestra en forma de creu.[1] Al pinyó del mur de llevant hi ha una petita creu de pedra.[1]
L'aparell és regular, obrat amb petits carreus disposats en filades i a trencajunt. L'estat de conservació d'aquesta capella rural és bo.[1]
Història
[modifica]Aquesta església es trobava dins l'antic terme del castell de Castellbell, al lloc anomenat Marganell. Aquest lloc és documentat des del 924. l'església apareix citada el 1102 en un document en els propietaris, Bertran Sunyer, la seva esposa Adelendis i els seus fill donen l'església de Sant Jaume de Marganell al monestir de Santa Cecília de Montserrat.[1]
El 1855 l'església passà a dependre de la de Sant Cristòfol. L'any 1936 el temple fou profanat, encara que no va sofrir greus destrosses arquitectòniques.[1]
L'any 1958 fou novament oberta al culte, després d'una acurada restauració dirigida per l'arquitecte A. Tintoré.[1]