Vés al contingut

Monges Dominiques

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Segon Orde de Sant Domènec)
Infotaula d'ordeMonges Dominiques
Escut de l'orde dominicà
TipusMonàstic de clausura
Nom oficialMonges de l'Orde dels Predicadors
Nom oficial llatíMoniales Ordinis Predicatorum
SiglesO.P.
Altres nomsDominiques, Dominicanes, Monges de l'Orde de Sant Domènec
HàbitHàbit, escapulari i vel blanc, amb capa i vel negres a sobre
LemaLaudare, benedicere, praedicare (Lloar, beneir, predicar)
ObjectiuVida contemplativa i estudi; pregària com a mitjà de participació en la predicació
Fundació1206-1207, Notre-Dame-de-Prouilhe, prop de Fanjaus (Provença) per Sant Domènec de Guzmán
Aprovat perHonori III, en 1216
ReglaDe Sant Agustí, amb constitucions pròpies
ConstitucionsConsuetudines (1216), Constitutiones (1220)
PatronsSant Domènec de Guzmán
Branques i reformesÉs la branca femenina de l'Orde dels Predicadors; Tercer Orde de Sant Domènec (germanes), Fraternitats Laïques de Sant Domènec (1285)
Fundacions destacadesS. Domingo el Real (Madrid, 1218), Roma (1220), Bolonya (1223), Consolación o "Dueñas" (Salamanca), Chalais, Drogheda, Lourdes, Fátima
Fundacions a terres de parla catalanaSta. Maria de Montsió (Barcelona, 1351; avui a Esplugues de Llobregat), Mare de Déu dels Àngels (Barcelona), M. de Déu dels Àngels (Manresa, 1602), M. de Déu de la Consolació (Xàtiva, 1520), Santa Clara (Vic), Sta. Caterina de Siena (Girona), Torrent (València, casa general de la Federació de la Immaculada), Borriana, Carcaixent, Paterna, Oriola, Palma
Persones destacadesSanta Margarida d'Hongria, santa Agnès de Montepulciano, santa Caterina de Ricci, Juliana Morell, Jeannine Deckers "la monja cantant",

Les Monges Dominiques o Monges de l'Orde dels Predicadors (en llatí Moniales Ordinis Predicatorum) són les religioses de vots solemnes que formen part de la branca femenina de l'Orde dels Predicadors.[1] Van ser fundades per Sant Domènec de Guzman en 1206. Com els frares de l'orde, posposen al seu nom les sigles O.P.

Història

[modifica]

La primera comunitat de monges dominiques va ser fundada a Nostra Dona de Prouilhe, prop de Fanjaus, a la Provença, l'hivern d'entre 1206 i 1207: Domènec de Guzmán hi va reunir un grup de dones converses de l'heretgia càtara que havien manifestat el desig de dedicar la vida a la pregària i la penitència.[1]

El fundador els va donar el deure de viure una vida contemplativa en un monestir que havia obtingut del bisbe de Tolosa, que va ser-ne el primer de l'orde i el centre de l'obra missionera del sant a la França meridional. Les monges havien d'ajudar a la "Santa Predicació" mitjançant la pregària pels seus germans frares.

El 1218 s'obrí un segon convent dominicà a Madrid i, a demanda del papa Honori III, Domènec s'encarregà de la reorganització de la vida monàstica femenina a Roma segons els dictàmens del Concili Lateranense IV. Va fer arribar a la ciutat un grup de vuit monges de Prouille i les va instal·lar prop de l'església de San Sisto Vecchio, on s'establiren les constitucions religioses que després s'aplicarien a tots els monestirs de l'orde.[1]

En 1223 la noble Diana d'Andalò, després de professar a Roma amb Domènec, va fundar amb Giordano di Sassonia el monestir de Sant'Agnese de Bolonya, el quart de l'orde, a la ciutat on havia mort el sant dos anys abans.[1]

Activitats i difusió

[modifica]

Les monges dominiques són un orde de clausura dedicat a la pregària contemplativa i a l'estudi. Amb la pregària, acompanyen la predicació dels frares de la branca masculina de l'orde i participen així del mateix carisme.

Fan servir el mateix hàbit, blanc amb capa negra, la mateixa regla i la mateixa litúrgia que els frares dominics.

El 31 de desembre de 2005, l'orde comptava amb 3.198 monges i novícies i 213 monestirs arreu del món.[2]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Roca i Costa, Maria Carme. Abadesses i priores a la Catalunya medieval. Barcelona: Base, S.A., octubre de 2014, p. 245. ISBN 9788416166220. 
  2. Dades estadístiques de l'Annuario Pontificio per l'anno 2007, Città del Vaticano, 2007, p. 1523

Vegeu també

[modifica]