Serenata

La serenata és una forma per a orquestra de corda, de vent, mixta o conjunt de cambra. Fou un divertimento que tingué molta popularitat al segle xviii, es tocava al vespre, moltes voltes a l'aire lliure i era la preferida de les vetlades dels jardins dels aristòcrates. Etimològicament prové de la paraula seré, calmat, reposat. El seu origen està en les balades que es cantaven per a festejar a les xiques al vespre, baix la seua finestra. En el segle xviii podia tenir fins a deu moviments o parts.

Mozart compongué tretze serenates, la majoria per a celebrar un acte social com casaments o festes cortesanes. Les seues serenates comencen amb un moviment de marxa en forma sonata i després tenen dos moviments lents alternats amb minuets; un rondó i un final molt brillant que també pot ser una marxa. Per tant, podríem relacionar aquests tipus de serenata amb una suite italiana (sonata da camera) evolucionada. Una de les melodies clàssiques més coneguda de fet és Eine kleine Nachtmusik

Beethoven compongué serenates amb trio de cordes (Opus 8) i per a flauta, violí i viola (Opus 25). En el segle xix altres compositors com Brahms o Dvořák compongueren serenates per a orquestra. També hi ha serenates com un lied com les de Franz Schubert, Richard Strauss o Jules Massenet o per a un instrument solista com les de Debussy i Ravel per a piano.