Vés al contingut

Simfonia núm. 1 (Bruckner)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Simfonia núm. 1 de Bruckner)
Infotaula de composicióSimfonia núm. 1
Títol originalSinfonie Nr. 1 c-Moll (de) Modifica el valor a Wikidata
Altres nomsDas kecke Beserl Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalsimfonia Modifica el valor a Wikidata
TonalitatDo menor Modifica el valor a Wikidata
CompositorAnton Bruckner Modifica el valor a Wikidata
Llengua originalcontingut no lingüístic Modifica el valor a Wikidata
Creació1865-1866
Parts4 moviments Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióWAB 77
Durada50 minuts Modifica el valor a Wikidata
Dedicat aUniversitat de Viena Modifica el valor a Wikidata
Part delist of compositions by Anton Bruckner (en) Tradueix i Simfonies d'Anton Bruckner Modifica el valor a Wikidata
Instrumentació2 flautes
2 oboès
2 clarinets
2 fagots
4 trompes
2 trompetes
3 trombons
timbal i corda
  1. Allegro molto moderato
  2. Adagio
  3. Scherzo
  4. Allegro con fuoco
Estrena
Estrena9 maig 1868 Modifica el valor a Wikidata
EscenariLinz Modifica el valor a Wikidata, Alta Àustria Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: a8c8ac47-fbd8-412b-8cf7-03cb448e61e1 IMSLP: Symphony_No.1_in_C_minor,_WAB_101_(Bruckner,_Anton) Allmusic: mc0002369302 Modifica el valor a Wikidata

La Simfonia núm. 1 en do menor (A 77) d'Anton Bruckner va ser iniciada al bell inici de l'any 1865, i va ser composta en part a Linz i en part a Múnic. El compositor, amb quaranta-un anys, va concloure la partitura l'any següent.

Història

[modifica]

A Múnic, mentre estava component la seua primera simfonia, Bruckner va conèixer Hans von Bülow i aquest li va presentar un Wagner condescendent: « Em mostra una estranya bondat i de seguida m'ha demostrat estima i respecte », va declarar Bruckner — amb la confiança en l'altri que li donaria problemes més d'una vegada. Sobretot, va tenir l'oportunitat d'assistir, corprès, a una representació de Tristany i Isolda. Altra « revelació », abans de concloure la partitura, va ser l'estrena a Budapest, de l'oratori de Liszt, Santa Isabel; i sense cap dubte tant la tècnica orquestral de Listz com la de Wagner van ser-ne determinants.

Estrena

[modifica]

L'estrena de la 'Simfonia núm. 1' va tenir lloc el 9 de maig de 1868 a Linz: d'ací la denominació de « versió de Linz » que s'atorga a la partitura original. Però Bruckner va revisar l'obra una vintena d'anys després, entre 1890 i 1891, malgrat els consells del director d'orquestra Hermann Levi que no ho fera.

La nova versió — dita « de Viena » (i dedicada a la Universitat de Viena, de la qual el compositor havia estat nomenat doctor Honoris causa) — comporta principalment una nova conclusió del finale, i molts retocs (o « correccions ») que no van tenir com a efecte més que trencar l'espontanietat que tenia la « versió de Linz ». Actualment, és aquesta primera versió la que s'interpreta — i s'enregistra — habitualment; és també la que recull l'edició de Nowak, — i és l'analitzada tot seguit.

Orquestració

[modifica]

Efectiu orquestral: fustes per dos; 4 trompes, 2 trompetes, 3 trombons; timbals; corda. Durada mitjana d'execució : 47-51 min

Anàlisi

[modifica]

Els quatre moviments són Allegro molto moderato, Adagio, Scherzo i Allegro con fuoco. Al contrari que totes les següents, es tracta d'una simfonia "ràpida" (principalment en els dos moviments extrems), que anima un esperit de conquesta completament estrany al clima espiritual de les grans meditacions posteriors. Tècnicament és la simfonia més difícil d'executar del catàleg de Bruckner, tant pel que fa als requeriments d'execució dels instruments com a la concepció rítmica i temàtica (alternança ajustada de fff i ppp). Aquestes característiques la fan única en la producció bruckneriana.

I - Allegro molto moderato

[modifica]

Està bastit sobre tres temes. El primer, presentat de colp per la corda, desnuga el caràcter rítmic del moviment; molt suau, amb colors foscos, expressa no obstant una enèrgica expressivitat. Un grup de motius secundaris (amb figures rítmiques de les fustes i una escriptura en octaves) assegura la transició vers el segon tema, essencialment líric (als violins, després amb les violes i violoncels). El tercer tema, de caràcter heroic (mi bemoll major), sorgeix amb un fortissimo dels vents, — més durador i potent. El desenvolupament es basa només en el primer i tercer tema, però la reexposició reintrodueix la tonalitat del material del segon tema, — tot i que s'imposa la tonalitat dominant (do menor). La coda, emprant la fórmula rítmica inicial del moviment, s'enfila cap a una apoteosi dels metalls, — particularment amb l'esclat de les trompetes.

II - Adagio

[modifica]

Estranya introducció la d'aquest Adagio en 4/4, en què els primers trenta compassos es desenrotllen en una tonalitat indefinida, com suspesa (sent la tonalitat real la bemoll). Sobre l'enunciat del tema principal, les trompes mantenen notes llargues, mentre que les cordes expressen un cant profund, d'una pesantor interioritzada. L'ambigüitat tonal s'augmenta amb misterioses immersions vers fa menor; diversos faristols acompanyen el cant de les cordes amb sobtades esgarrifances, de bruscos cromatismes. Clarinet i violins, sobre dobles tresets inestables, porten a un episodi Andante més animat (a 3/4). Els contrabaixos reintrodueixen el motiu de partida, i el tema principal, en el la bemoll major clarament afirmat, condueix a una conclusió serena a càrrec de la corda.

III - Scherzo

[modifica]

De vegades s'ha comparat aquest Scherzo (en sol menor) a una dansa macabra. La fuga, la seua violència, fa certament un gran contrast amb el moviment precedent. Però els ecos campestres amb què ressona — el tema no pot evitar fer pensar en una dansa popular austríaca — desmenteixen aquesta interpretació. Igualment el trio (sol major), d'una joiosa lleugeresa espontània, — que condueix la trompa, i en el qual alena un oboè una mica faceciós.

IV - Allegro con fuoco

[modifica]

Així es troba ne nou desplaçat el clima de l'obra, del qual aquest moviment revela completament la seua identitat. Bewegt und feurig (con fuoco), esclata un breu primer tema als metalls en fortissimo, sobre un gran salt d'octava de do derivat del primer moviment (motiu de transició entre el tema inicial i el següent). Les fustes porten de nou un motiu apaivagat que canten els violins i violoncels — que els vents i, després tota l'orquestra, amplifiquen. Finalment apareix el tercer tema en forma de coral, conduït pels vents i que la corda i la fusta adornen amb vivacitat. Desenvolupament i després reexposició, segons les regles; és una punyent coda la que conclou sobre el tema principal, en el més brillant mode major.

Discografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
  • (anglès) Discografia completa
  • (anglès) Sinopsis de les simfonies de Bruckner