Usuari:A. menen/proves

PINTURES MURALS ROMANIQUES AL PIRINEU

Les pintures murals romàniques del Pirineu català daten dels segles XI i XII a la Vall de Boí. Entre les més destacades hi trobem les pintures de Santa Maria de Taüll, l'absis central de Sant Climent de Taüll i les pintures de Sant Joan de Boí.[1] Totes foren produïdes durant un període de construcció i decoració d'esglésies a la zona, l'estil decoratiu i arquitectònic de les quals és el romànic llombard (nord d'Itàlia). L'objectiu d'aquesta fase constructiva fou realçar el poder que l'Església i els senyors feudals exercien en una societat basada sobretot en la ramaderia i l'agricultura de subsistència.

La conservació de les pintures murals a la Vall de Boí es va afavorir gràcies a l'aïllament que més tard sofrí la zona fins que, a principis del segle XX, es varen redescobrir

DESCOBRIMENT DELS CONJUNTS:

A Catalunya sempre s'havia valorat l'art medieval, però va ser arran de la creació del Museu de Vic el 1891, quan es va voler investigar sobre això, volien que es creessin més museus nacionals que tinguessin obres d'art. Un personatge important per a aquests descobriments és Puiggarí, aquest va fer un estudi minuciós sobre Sant Quirze de Pedret, a partir d'aquí es van descobrir altres conjunts pictòrics, a causa de la restauració de mobiliari que cobrien les pintures.

Aquest fet va fer que l'art romànic fora valorat, ja que es considerava una manera d'expressió del poble català.

El 1906, Catalunya estava en una situació, en què els col·leccionistes privats s'havien interessat per les obres d'art romàniques i gòtiques, i el patrimoni català s'estava dispersant i fins i tot sortia a l'estranger.

Un nom important del descobriment de la pintura mural a Catalunya va ser el de Josep Piojan, va ser nomenat vocal suplent de la Junta des de 1906 fins a 1909, durant aquests anys es va dedicar enèrgicament al descobriment de noves pintures romàniques al Pirineu català.

El 1907 es va fer una segona expedició, per part de l'Institut d'Estudis Catalans, dirigida per Folch i Torres. Josep Puig i Cadafalch i Josep Piojan van ser els encarregats de publicar les investigacions sobre el que anaven descobrint. Tot aquest treball va servir per conèixer millor la pintura mural romànica catalana.

A partir d'aquí es va fer un projecte per conservar totes les obres, hi havia un equip format per membres de la Junta de Museus i per fotògrafs i artistes, per fer un seguiment i un manteniment de les obres.

A finals de 1907 es va enviar a un equip a la Vall de Boí, descobrint els tres conjunts de pintura més importants de Catalunya, Santa Maria i sant Climent de Taüll i Sant Joan de Boí.

Totes les pintures que anaven descobrint quedaven guardades en uns catàlegs, on hi havia còpies de les pintures, això va continuar així, fins que en 1919-1920 van començar els arrencaments de les pintures, per evitar que es portessin a l'estranger com en el cas de Santa Maria de Mur.

ARRANCAMENTS  (1919-1923):

Al llarg dels anys, molts elements litúrgics havien perdut el seu significat i el seu ús, però amb l'aparició de col·leccionistes, l'església es va adonar que aquests objectes eren valuosos i que en vendre'ls podien obtenir grans beneficis. A l'hora de parlar de pintura mural, com aquesta no es podia vendre a causa de que estava enganxada al mur, el que feien era cobrir-la amb retaules perquè no s'apreciés.

Tanmateix, l'any 1919, la Junta de Museus de Catalunya^[2] va descobrir una sèrie d'accions relacionades amb l'espoli d'obres dels Pirineus per al benefici de col·leccions privades. Liderat per Franco Steffanoni i sota les ordres d'Ignacio Pollak (antiquari i comerciant), un equip de restauradors de Bèrgam va dur a terme extraccions de les pintures romàniques. Algunes obres es van vendre a l'estranger, com foren les pintures de Santa Maria de Mur que avui encara es troben al Museum of Fine Arts de Boston.^[3] La Junta va voler denunciar-ho al ministeri i demanà que s'apliquessin lleis de protecció del patrimoni, però no va rebre resposta de les autoritats.  Folch i Torres hizo que la Junta de Museos comprara todas estas pinturas, con tal de que no salieran de Cataluña.  A partir de aquí tras varias discusiones decidieron que la manera que tendrían de conservar estas pinturas sería arrancarlas de los muros y trasladarlas e instalarlas al Museo de Barcelona, aprovechando que estaban en el país los expertos italianos, que habían arrancado las pinturas de Mur.

Folch va fer una expedició pel Pirineu per veure les pintures que hi havia a la vall de Boí, allí es va adonar que sota les capes de pintura, es podia diferències altres pintures murals en les tres esglésies. Això més tard provocarà conflictes, ja que en el preu que havien pactat només entraven les pintures visibles.

Steffanoni (especialista italià en arrencament de pintures murals) i la resta de restauradors van treballar, del 1919 al 1923, en l'extracció mitjançant una tècnica específica anomenada strappo. Primer col·locaven unes teles de cotó mullades en una pasta de cola soluble i aigua sobre les pintures; després d'assecar-se, aquestes teles quedaven adherides a la pintura. Llavors, amb una espàtula, arrencaven de dalt a baix el tros de pintura i l'arrebossat que hi havia sota, les cargolaven i les guardaven en caixes que llavors transportaren cap al museu mitjançant mules i ases. Al museu, col·locaven novament teles mullades aquest cop a la part de darrere (arrebossat) i, un cop assecades, s'extreien les teles de la part pintada. Finalment, les pintures, ja visibles, es col·locaven als murs de suport. Aquest procés va requerir, però, va requerir la neteja prèvia de les pintures per llavors dibuixar-les i el disseny dels absis de suport.

Al gener de 1920 s'havien acabat els arrencaments de Sant Joan de Boí, de les pintures que eren visibles, la lapidació de Sant Esteve, i una gran figura d'un quadrúpede. Aquestes pintures van trigar temps a arribar al MNAC, ja que el rector de Boí, no es fiava de Steffanoni ni de Pollak, i volia que fos un altra persona la que se endugués les les pintures.

El mes de juny d'aquest mateix any, Folch i Torres juntament amb un fotògraf es van traslladar a la Seu d'Urgell per fer una expedició d'aquestes pintures, i per fer un estudi de les esglésies, per poder crear les estructures on anirien col·locades les pintures, els anomenats "xassís". Van anar per diferents esglésies del Pirineu per negociar els arrencaments.

Durant els mesos d'estiu d'aquest mateix any, es va procedir a l'arrencament de les pintures de Taüll. Van extreure l'absis de Sant Climent, fragments de l'arc presbiterial i una inscripció d'un pilar, l'absis de Santa Maria de Taüll i les pintures exteriors de sant Joan de Boí. A partir d'aquí es va procedir a la col·locació d'aquestes pintures en les estructures, on encara avui estan.

Al 1921 es va procedir a realitzar els arrencaments de Sant Pere (Sant Miquel aleshores) de la Seu d'Urgell, la vall de Cardós i d'Àneu. Es van arrencar els absis de Sant Pere de la Seu d'Urgell, i de les esglésies de Santa Maria d'Àneu, Ginestarre i Esterri de Cardós i Santa Eulàlia d 'Estaon. L'encarregat d'anar a recollir totes aquestes pintures va ser Emili Gandia.

En aquest moment Emili Gandia es va convertir en una persona molt important per a la pintura romànica, perquè juntament amb els tècnics italians, ell era l'encarregat d'anar a revisar els arrencaments de les pintures, també van ser de gran ajuda els esbossos que va fer per saber exactament com anaven col·locades les pintures i en quin lloc.

Gràcies als fascicles de la recol·lecció de les pintures murals del Pirineu Català, de Josep Piojan de 1907, se sabia que a Sant Quirze de Pedret hi havia pintures, i es va decidir arrencar l'absidiola meridional, sota la supervisió, novament, de Gandia, aquestes pintures van ser arrencades en l'estiu de 1921.

El seguiment dels treballs que anava fent Steffanoni per part de Gandia, li van servir de molt, ja que d'aquesta manera va poder aprendre la tècnica que utilitzaven per fer aquesta feina.

Després de passar tot el procés dels arrencaments, el Museu de Barcelona el març de 1922 va inaugurar una sala exposant totes les pintures murals que havia adquirit.

ARRANCAMENTS DE LA VALL DE BOÍ:

Al novembre de 1922, el bisbe de la Seu d'Urgell va autoritzar l'arrencament de les pintures del la vall de Boí, que encara romanien visibles en els seus murs. Aquestes pintures són: els murs de les naus, voltes del presbiteri, cor, i restes de pintures d'algun intradós i el baptisteri de Santa Maria de Taüll; de Sant Joan de Boí els murs de les naus; i l'absidiola nord de Sant Climent. Al gener de 1923 es va continuar amb l'arrencament de la vall de Boí, en aquest cas van ser les pintures del mur nord i les de la zona del cor modern.

A Santa Maria de Taüll, quan  va anar a fer els arrencaments, es va descobrir que hi havia molta més pintura mural de la qual es coneixia, encara que era una cosa que s'intuïa, no es savia amb claredat. Es va descobrir: figures d'apòstols en l'arc pre-absidal, en la volta que cobria aquesta part una Maiestas Domini amb jerarquies angelicals, imatges de l'ofrena d'Abel i Melquisedec i l'Agnus Dei. Frisos de Cortinatge de les parts baixes. I en el mur de la nau meridional escenes amb un calze i un capitell amb una figura humana. A l'hora de traslladar-les al museu, aquestes pintures van ser situades d'una manera el més semblant a la seva posició original.

A Sant Joan de Boí, al gener de 'última campanya que es va fer al la vall de Boí, es van recuperar les pintures del mur de la nau septentrional, alguns fragments de l'arc de l'entrada a l'absis nord, dos intradós dels arcs de separació entre les naus, part d'una figura masculina amb una au a la mà, i el que quedava en el mur occidental de l'església. Quan van muntar les pintures al museu, en aquest cas es van posar separades, l'únic que es va col·locar igual que estava a l'església van ser les pintures del mur exterior, la resta estava dividit en diverses sales.