Usuari:BCNSantAntoni/proves

Col•leccionar sobre Cinema

El col•leccionisme cinematogràfic és patrimoni audiovisual mundial. Qui col•lecciona cinema col•lecciona història, antropologia, sociologia i cultura.

El patrimoni cinematogràfic no només el formen les pel•lícules sinó també tota una sèrie d’elements que pertanyen al món del cinema i que l’ajuden a documentar-lo, explicar-lo i entendre’l. Objectes col•leccionables entorn al món del cinema són per exemple: cartells, fotografies, publicitat, revistes, aparells i maquinària específica per fer i veure cinema.

El col•leccionisme d’elements complementaris a les pel•lícules és un fet relativament nou a l’entorn col•leccionista. Des de la celebració del seu centenari l’any 1995 les col•leccions de cinema- i sobretot de precinema- han atret cada vegada més la mirada de les institucions cap a la vetlla i preservació d’aquests fons.

El col•leccionista privat que amb grans dosis de passió i paciència ha mantingut aquest fons avui dia és un dels col•leccionistes més buscats pels gran museus de cinema.

El cas de la col•lecció Tomàs Mallol, al Museu del Cinema a Girona, és un exemple de com una col•lecció d’origen privat esdevé un referent del patrimoni cinematogràfic d’un país. Tomàs Mallol va recórrer antiquaris, fires i mercats de brocanters del país, però també de França i la Gran Bretanya principalment, i va arribar a conformar la col•lecció d’aparells de precinema i cinema dels primers temps considerada la més important de l’estat espanyol i una de les millors d’Europa. La Col•lecció Tomàs Mallol va ser adquirida el 1994 per l’ajuntament de Girona per ser la base del Museu del Cinema, inaugurat en aquesta ciutat el 1998.

Atesa la popularitat del setè art, el col•leccionisme cinematogràfic és un del més practicats arreu del món. Actualment, Catalunya té un bon nombre de col•leccionistes de cinema, amb col•leccions d’un nivell destacat. Algunes de les més conegudes són la Col•lecció Maite Mínguez Ricart (Barcelona), especialitzada en objectes relacionats amb actors, actrius i pel•lícules de Hollywood, especialment de Marilyn Monroe, les col•leccions de cartells de cinema de Lluís Benejam (Figueres) i de Paco Baena (Barcelona), les col•leccions d’aparells de cinema de Josep M. Queraltó (Barcelona) i de Jordi Tomàs (Sabadell) o la col•lecció de Miquel Casas (Torrelles de Llobregat) dedicada especialment al Cine NIC. El cinema està immers actualment en un procés de canvi radical. Conservar i difondre el seu patrimoni és l’única via per no oblidar el que ha estat l’art més popular del s. XX. Els col•leccionistes de cinema han estat i són necessaris per assolir aquest objectiu.

Col•leccionar art [a Catalunya]

En general, el col•leccionisme a Catalunya ha estat l’origen de la gran majoria dels museus que hi ha per la nostra geografia, ja que els museus més importants van néixer a partir d’iniciatives particulars, de col•leccionistes que van voler que llurs col•leccions passessin a ser un bé públic i patrimonial.

Als Països Catalans hi ha el precedent conegut de la col•lecció barcelonina de Miquel Mai (inventariada el 1548) d'escultures clàssiques (avui al Museu Arqueològic de Barcelona i al Museu d'Art de Catalunya), de bronzes, tapissos, petits retaules, llibres i monedes, i la d'arqueologia i bibliografia del cardenal Despuig, de la fi del s XVIII, conservada a Raixa i al castell de Bellver, a Mallorca. Tanmateix, la generalització del col•leccionisme també es produí, com a la resta d'Occident al s. XIX; així doncs a Catalunya es troben tres àmplies generacions de col•leccionistes:

1a generació:

Coincidí amb la renaixença de l'art català a mitjan s. XIX, i és representada per les col•leccions de: • Victor Balaguer —avui museu a Vilanova i la Geltrú— • Francesc Miquel i Badia —després integrada en la d'Emili Cabot — Originalment es van comprar pel Museu de Belles Arts , avui dia formen part del MNAC • Joan Cortada d’art • Manuel Girona • Josep Estruch i Comelles, d'armes, (avui dia forma part del Musée de l'Armée dels Invàlids de Paris) • la Santacana a Martorell.

2a generació

Comença amb l'època modernista i continua amb el Noucentisme. Sobresurten, a Barcelona, les col•leccions de:

• Josep Sala Ardiz de pintura • Josep Barbey, • Santiago Julià • Valentí • Ysern-Dalmau de ceràmica, escultura i pintura d’artistes catalans • Uriach • Josep Mullor • Joan Molas (Tarragona) peces arqueològiques • Lluís Plandiura de pintura • Santiago Espona , de caire general • Maties Muntades , de pintura medieval, avui part important del patrimoni dels museus d'art de Barcelona. • Miquel Mateu i Bisa al Castell de Peralada. • Francesc Cambó i Batlle, dedicada a obres de grans pintors no catalans de totes les èpoques. • Frederic Marès ( Museu Marès) , d'escultura de totes les èpoques i d'objectes diversos. • Eduard Toda i Güell de llibres • L'Erausquin, d'escultura moderna, • L'Amatller-Prats, de vidres, Podeu veure aquí les fotos de l’exposició Ànimes de vidre de la col•lecció que va fer el Museu d’arqueologia de Catalunya • Manuel Rocamora —també museu barceloní—,d'indumentària, • Biosca i Viñas ( Museu Tèxtil de Terrassa ), • Santiago Rusiñol ( El Cau Ferrat ) la de ferros antics, • Vicenç Ros —nucli d'un museu a Martorell—, preferentment de ceràmica, • Tomàs Raguer, d'armes, al museu de Ripoll, • Josep Serra i Farré, a la Riba (Serra va llegar el seu patrimoni a la Caixa de Pensions)

3a generació

Coincideix amb l'avantguardisme, i sobresurten les col•leccions de Joan Prats, Samaranch, Víctor Ymbert, com també les de Junyer-Vidal, Juli Muñoz o Josep Gudiol, amb peces també d'altres èpoques.

Al País Valencià es conserva l'antiga col•lecció de còdexs miniats d'Alfons el Magnànim, a la biblioteca de la Universitat de València, com també la de Manuel González i Martí —avui museu—, de ceràmica, o la de pintura antiga, de Vicent Sanz —avui a la col•lecció de la Caixa d'Estalvis de València—; a Borriana, la donació arqueològica de Norbert Mesado forma part del Museu Històric Municipal; també se centren en l'arqueologia les col•leccions de Josep Belda, avui al Museu Arqueològic Provincial d'Alacant, i la de Pere Ibarra, al museu municipal d'Elx. A Mallorca sobresurten la col•lecció de ceràmica i mobles de l'arxiduc Lluís Salvador a Son Marroig (formada a la fi del s XIX), la de Saridakis, de pintura, ceràmica i dibuix, a Palma, i la de Joan March, particularment de pintura; la col•lecció de Joan Aguiló i Pinya és el nucli del Museu d’Historia de Manacor.

Col•leccionar joguines La joguina de col•lecció és un objecte lúdic per a nens que per la seva antiguitat o raresa ha esdevingut article col•leccionable, o bé un objecte lúdic i/o decoratiu que ha estat fabricat especialment per al mercat adult. Aquests últims generalment representen personatges de ficció propis del cinema, el còmic o la televisió. El mercat de les joguines de col•lecció ha mostrat un augment creixent, especialment a partir de la comercialització d'articles d'importants franquícies com Star Wars, Star Trek i amb l'èxit de les sèries de dibuixos animats japonesos (anime). Això s'ha vist realimentat per la cultura o moda "retro", pròpia dels joves i adults que per interès nostàlgic col•leccionen les línies de joguines de la seva infància. En els darrers temps han sorgit botigues especialitzades en la comercialització d'aquest tipus de joguines per al mercat adult. Aquests últims generalment representen personatges de ficció propis del cinema, el còmic o la televisió. Evolució de les joguines Dins el repertori de jocs tradicionals per als infants, ‘fer com si fossin algú altre’ té una càrrega important. Les nenes jugaven a comprar i vendre, es fabricaven estris de casa amb materials de l’entorn –ara aquest costum s’anomenaria reciclatge– o es preparaven per fer de mares amb nines fetes amb pedres, com es pot veure al patrimoni del Museu Etnològic de Barcelona recollit per Ramon Violant i Simorra. Utilitzaven pals, peces de roba o, en el cas de les classes més benestants, algun material comprat, com porcellana o cartró. També es creaven peces de guarniment amb materials de l’entorn, com les arracades fetes amb cireres, o es practicaven jocs de molta habilitat i un alt component relacional, com per exemple jugar a tabes, fer anar el diàbolo, saltar a corda o a la xarranca. Els nens, per la seva banda, tenien un repertori més ampli segons els oficis que els adults practiquessin al seu voltant. Per això, es fabricaven armes que disparaven per anar a caçar o a fer la guerra, gàbies per als animals que atrapaven, i aprenien el paper de l’aposta, que veien fer als grans en els casinos o bars del poble, amb baldufes, bales o patacons. Moltes famílies amb recursos volien que un dels seus fills fos capellà. Per això molts nens rics tenien entre les joguines altars, casulles i altres objectes religiosos per ‘jugar a fer missa’. Quan aquests infants entraven al món laboral, continuaven jugant amb tot allò

que formava part del nou món. Un bon exemple d’aquest fet són els jocs amb agulles de cap que feien les nenes que treballaven a un taller de costura. Un altre repertori de jocs tradicionals són els que es veuen en un àmbit festiu. En aquest cas es pot destacar com entén el poble el concepte de gènere. Per exemple, molts pobles celebren curses de tota mena: de rucs, bicicletes, corrents, de recollir pedres o de llums d’oli. Per Nadal apareixen els quintos o les quines a diferents poblacions. Són jocs d’atzar en els quals un narrador o lloro va cantant els números que surten. Els jugadors tenen uns cartrons i cobreixen els números cantats. No obstant això, el més interessant és que cada número té un significat, molts cops ‘picant’, que el públic crida entre grans rialles. I un tercer bloc de jocs tradicionals són aquells que juguen els homes i les dones, tradicionalment per separat, amb els seus iguals. Els homes juguen a cartes o a la morra al bar o a jocs de llançament a un espai ampli. Durant el s. XX les joguines van experimentar una ràpida evolució en paral•lel a la de la indústria i de la tecnologia. Es van introduir nous materials en la fabricació de les joguines com el plàstic i moltes innovacions tecnològiques (com els xips). Van aparèixer les nines que parlen, caminen,etc, els cotxes dirigits primer amb cable i després inal•làmbrics, els Lego, Tente, Meccano i altres jocs de construcció. Però el que més ha revolucionat el món de l’entreteniment per nens i joves van ser les consoles de videojocs, les primeres, molt rudimentàries, com la Mattel Intellivision, han evolucionat fins a arribar a les Playstations, WII, i Xbox d’avui dia. Aquest tipus de joguina ha generat un mogut món del col•leccionisme al seu voltant, arribant a pagar un preu molt elevat pels originals dels 70/80. Tant pel que fa a nines (Nancy, Barbie,etc), com cotxes (Scalextrix, Hot Wheels), o consoles; o mercats potser no tant cars però amb molt moviment com Lego, Playmobil, etc.

Col•leccionar revistes i còmics

Per entendre els col•leccionistes de còmics i revistes infantils de casa nostra hauríem de fer una mica d’història de les publicacions periòdiques del nostre país, donat que moltes de les col•leccions van molt lligades a revistes que en els seus orígens anaven adreçades a un públic infantil o juvenil. Moltes d’aquelles publicacions van entretenir a varies generacions de lectors introduint-los en un món ple de dibuixos i histories.

Breu història de les revistes i còmics al nostre país (s. XVII – s. XXI) El orígens de la premsa a Catalunya es remunten al s. XVII i, al XVIII, algunes capçaleres, com Caxón de Sastre Cathalán (1761), adquireixen certa propularitat. No obstant això, no és fins al principi del s. XX quan apareixen les primeres capçaleres modernes. Si durant bona part del s. XIX l’ús del català en les publicacions periòdiques havia estat marginal (el primer full periòdic en català és l’humorístic Lo pare Arcàngel, del 1841), el naixement de la consciència nacional va capgirar aquesta situació i va propiciar l’aparició de dos tipus de revista: la literària i la popular. Les primeres van permetre aglutinar moviments literaris i artístics com la Renaixença, amb la revista Reinaxensa, o el modernisme amb Pèl&Ploma, però van ser les revistes satíriques i infantils les que van connectar amb una societat que, en procés d’industrialització, era constituïda per un públic eminentment popular. La popularitat de revistes humorístiques com ara Papitu o Be Negre només va ser superada per la revista infantil En Patufet. Després de la guerra civil, les publicacions infantils en llengua castellana, moltes de les quals van comptar amb col•laboradors de les anteriors publicacions, com Josep Escobar o Opisso, es consolidaren com un producte d'oci molt barat i popular. Durant la dècada dels 40 i 50 es van consolidant una sèrie de publicacions com Pulgarcito, d'Editorial Bruguera; el TBO; i Jaimito i Pumby d'Editorial Valenciana amb uns personatges que encara avui en dia són recordats, especialment en el cas de l'Escola Bruguera. Des de la fi dels anys seixanta es va desenvolupar una producció pròpia, amb la revista Cavall fort a la qual apareix Ot el Bruixot de Picanyol. Per altra banda, trobem les revistes satíriques com L'Esquella de la Torratxa, El ¡Cu-Cut!, El Be Negre o la valenciana La Traca, publicacions que no eren considerades de còmics sinó d'humor gràfic, on es criticava l’actualitat política i estaven dirigides clarament a adults. Ambdós tipus de publicació, però, coincideixen en el plantejament de l'estructura del setmanari, on es podia trobar tant pàgines amb només text, com d’altres d'humor gràfic.

A Catalunya, paral•lelament a l'art del còmic van establir-se també les auques com a art seqüencial que han conservat els texts a peu de vinyeta sense integrar-los amb globus en els requadres, entre altres particularitats que les caracteritzen. Per altra banda, a l'estat espanyol es consolida un segon gènere, el dels quaderns d'aventures, amb personatges com El Guerrero del Antifaz i Roberto Alcázar y Pedrín d'Editorial Valenciana o El Jabato i El Capitán Trueno d'Editorial Bruguera. Pel que fa a la resta del món, durant la 2a meitat del s. XX adquireixen un gran desenvolupament les escoles argentina, belga i japonesa, gràcies a genis del calibre de Héctor Germán Oesterheld, André Franquin o Osamu Tezuka, respectivament. Hem de dir que el món dels col•leccionistes de còmics és un grup a part amb el seu propi món ple de primeres edicions, entintats, enquadernacions i amb el mateix interès i fanatisme que qualsevol bibliòfil de pro col•leccionista d’incunables.

Col•leccionar llibres El col•leccionisme de llibres i la bibliofília són dos conceptes que sempre han estat units, fins al punt que ambdós tenen el mateix valor a l’hora de definir la figura del bibliòfil. Un bibliòfil pot no considerar la seva vessant col•leccionista, però els seus llibres esdevenen col•lecció. Les biblioteques particulars d’aquests bibliòfils normalment estan formades segons les seves activitats literàries, històriques o científiques. És a dir, són col•leccions destinades a la salvaguarda dels exemplars i a l’erudició, en definitiva, unes col•leccions d’estudi. També és cert que no tots tenen biblioteques especialitzades en les seves afeccions o professions, i fora d’aquesta àrea d’influència, les edicions del nostre país han estat les més representades. Obres de consulta sobre bibliofília i erudició són: el Primer llibre d’ex-libris d’en Triadó, de 1906, Contes de Bibliòfil, de 1924, i la revista Bibliofília (1911-1920), on recull tota la miscel•lània escrita per Miquel i Planas sobre bibliofília i literatura. Aquests bibliòfils són: • Santiago Brugalla , dedicada a les arts del llibre i l’enquadernació • Jordi Clos, egiptologia • Antonio Cuesta, Llibres sobre Filipines • Jordi Estruga, Historia de la corona d’Aragó i cartes geogràfiques, Litografies i neoxilografia • Miquel Gallès, llibres d’història natural • Josep M. Ginesta, jansenisme i literatura universal • Pelegrí Haro, llibre català • Agustín Hernando, geografia i cartografia • Jordi Mañosas, llibre antic català • Guillermo Márquez, llibres d’història • Joan Matabosch, llibre català • Carme Mateu (filla de Miquel Mateu i Pla) Castell de Peralada. Col•lecció cervantina, executòries,etc • May Muñoz, Quixots, llibres d’hores, incunables i llibres antics • Albert Obradors, llibres de petit format i miniatures • Oriol Pi de Cabanyes , història i literatura catalanes • Francesc X. Puig Rovira, llibre il•lustrat • Borja de Querol, llibres de dret • Manuel Ribas Piera, llibres d’arquitectura fins el 1800

• Pablo Salvat, eclèctica, amb enquadernacions especials • Joan Antoni Samaranch, esport i gimnàstica • Josep M. Vilarrasa, llibres d’art, revistes modernistes i llibres d’artista • Xavier Visa Lesperut, llibres il•lustrat catalans, cartografia, llibres antics, executòries, llibres francesos i llibres d’hores

Les col•leccions privades d’accés públic: Eduard Toda i Frederic Marès Si les col•leccions d’obres d’art han conformat un paisatge de museus, les col•leccions privades de llibres han fet possible la salvaguarda del nostre patrimoni bibliogràfic. Eduard Toda i Güell (1855-1941) i Frederic Marès i Deulovol (1893-1991), oblidant altres noms, han estat l’exemple dels bibliòfils que han distribuït les seves col•leccions per tota Catalunya.

La biblioteca d’Eduard Toda aplegà prop de 80.000 volums, reunits en diferents etapes de la seva vida, ja que amb total despreniment, feia donacions a moltes institucions i tornava a començar

Frederic Marès va fer donació el 1986 de la seva col•lecció de llibres i de material bibliogràfic a la Biblioteca de Catalunya, col•lecció que esdevindria el “Museu del Llibre Frederic Marès” dins la nostra biblioteca nacional. La col•lecció de llibres de Marès conté tantes meravelles bibliogràfiques que esmentar-ne només algunes seria una injustícia per al conjunt, ja que tota ella representa una fita en la història del llibre; per aquesta raó Marès va voler que la seva col•lecció dins la Biblioteca de Catalunya, fos considerada Museu, ja que representa un bé patrimonial.

La Biblioteca de Catalunya i les col•leccions privades La creació de la Biblioteca de Catalunya no fou proposada com si es tractés d’una biblioteca més, sinó com a la Biblioteca Nacional de Catalunya, els fonaments de la qual eren, bàsicament, servir per a l’espiritualitat futura de la nació catalana. En aquell temps la Biblioteca va rebre importants aportacions, algunes tan valuoses com la biblioteca de mossèn Cinto Verdaguer i el Cançoner Gil, aconseguit gràcies a la tenacitat d’Isidre Bonsoms i a la magnificència d’alguns bibliòfils, que van contribuir a la seva compra i posterior donació el 1910. Aquests dos fets, més l’adquisició de la biblioteca Aguiló, propiciaren que tot seguit la societat civil de qualsevol condició

volgués aportar, mitjançant donatius o vendes, el seu gra de sorra per omplir els prestatges de la futura Biblioteca i satisfer així el desig expressat al primer número del seu Butlletí, que tothom fos col•laborador de la seva formació. Des d’aleshores fins a la data d’inauguració de la Biblioteca de Catalunya, el 1914, l’Institut d’Estudis Catalans anava cercant i comprant els llibres científics i de referència necessaris per poder fer front a l’obertura de la biblioteca, de tal manera que el 28 de maig d’aquell any, en obrir les seves portes després d’un acte solemne, tenia unes 25.000 obres impreses i 343 manuscrits. Però la part més important d’ingressos de llibres a la Biblioteca de Catalunya va provenir de les donacions i vendes de les col•leccions particulars de grans bibliòfils, escriptors i polítics catalans, com ara les biblioteques de Joan Sardà, Alexandre de Riquer, Miret i Sans, que donà un dels documents catalans més importants, Les Homilies d’Organyà, Mañé i Flaquer, Narcís Verdaguer i Callís, Prat de la Riba, Felip Pedrell, Emili Vilanova, Frederic Rahola, etc. Altres donacions que va rebre la Biblioteca de Catalunya van ser, per exemple, la biblioteca de Ferran de Sagarra, la col•lecció del bibliòfil Santiago Espona, la donació de la biblioteca particular de l’industrial litògraf i enquadernador Hermenegildo Miralles, i la col•lecció de llibres de Frederic Marès. Webs relacionades Biblioteca de Catalunya . Exposició virtual d’ex-libris La mostra dels ex-libris que es presenten, dóna idea de la quantitat de bibliòfils que han fet donació de les seves col•leccions. Alguns ex-libris s’han fet expressament per a les donacions, altres són els que posseïen els propietaris i que han passat a formar part de la col•lecció. Més de cinquanta ex-libris que representen el tarannà català de compromís vers les seves institucions.

Col•leccionar plaques de cava Ja en ple s. XXI una de les col•leccions més populars a les nostres terres és la de les plaques de cava, un objecte petit metàl•lic i rodó, que ve en cada ampolla de cava o escumós que obrim en les nostres celebracions. Aquestes petites peces de metall han desfermat una dèria col•leccionista que té milers de seguidors. Per entendre millor la seva funció i perquè les ampolles de cava es tanquen amb elles farem una mica d’història.

Breu història de les plaques de cava Les plaques i els morrions van ser inventats per Adolphe Jacquesson, un fabricant de xampany de Châlons-sur-Marne que va registrar-ne la patent l'11 de novembre de 1844. Amb anterioritat, els taps es fixaven a l'ampolla mitjançant un cordill. Sembla que la primera motivació de Jacquesson a l'hora d'inventar la placa i el morrió va ser l'econòmica. En aquella època, la porositat dels taps permetia que sovint s'escapés una part del líquid i del gas. El xampany s'oxidava i perdia les seves qualitats. Jacquesson es va decidir a fer servir taps d'un diàmetre i d'una longitud superiors als dels habitualment utilitzats, per a la qual cosa va haver d'inventar també una màquina que li permetés introduir-los a la força dins el coll de les ampolles. Resolt aquest primer problema però, subsistia el fet que amb la humitat de les caves, els lligams de cordill que aguantaven els taps moltes vegades es podrien i els taps saltaven expulsats per la pressió del gas, la qual cosa passava també pels canvis de temperatura i les manipulacions de què eren objecte les ampolles. Llavors, Jacquesson va tenir l'enginyosa idea de subjectar els taps mitjançant una placa de metall i un morrió. Es va fixar en les plaques de ferro blanc que s'utilitzaven com a reflectors per il•luminar les caves, en va agafar algunes de desllustrades que eren inservibles, les va fer tallar en cercles de la mateixa secció que la part superior dels taps i les va fixar a l'ampolla per mitjà de filferros que substituïen els cordills. A Catalunya, les plaques més antigues són de començaments de segle XX. Són totes "entallades", és a dir, que presenten unes entalles de dimensions considerables per subjectar el morrió. Posteriorment, a finals dels anys seixanta, aquestes entalles redueixen les seves dimensions i donen origen a un tipus de plaques que alguns anomenen "retallades", per diferenciar-les de les anteriors.

També podem trobar plaques amb trepats laterals. Aquests trepats servien igualment per subjectar els morrions, i són l'últim pas abans d'arribar a les plaques actuals, en què la mossa té les dimensions justes per subjectar el morrió.

Vocabulari emprat El clau o "botó": algunes plaques entallades presenten una perforació central que permet la fixació d'un petit "clauet", anomenat també per alguns "botó" o "xinxeta", que sol ser daurat i portar una lletra gravada a la cabota. Les plaques estampades: en aquest període que assenyalem, totes les plaques eren o bé llises i anònimes o bé estampades. El nom del fabricant i sovint també alguna marca o petit segell eren estampats a la placa mitjançant un encuny en el mateix moment de fabricar-les. Cada encuny era fruit del treball artesanal d'un gravador, i, lògicament, per molt que s'hi esforcés, no hi havia dos encunys iguals. A cops, la diferència és subtil: una lletra lleugerament més petita o més junta. D'altres, resulta del tot evident: el nom junt o el nom separat; el tipus de lletra, etc. En l'actualitat es fabriquen poques plaques de cava per aquest procediment.

Plaques gravades: hi ha un reduït nombre de plaques embotides que ho són de fora endins; són les anomenades "plaques gravades" que, amb algunes excepcions, solen ser de color coure. N'hi ha catalogades només deu, entre les quals algunes de molt rares i altres de tan interessants com la d'Albet i Noia o la d'Huguet.

Primeres plaques litografiades: el procés de la litografia aplicat a la personalització de les plaques es va començar a utilitzar a França a principis de segle. La placa de xampany litografiada més antiga és la del "vintage" 1906 de Pol Roger. Sembla ser que les primeres plaques litografiades de Catalunya les va fabricar la firma Bargalló de Sant Sadurní d'Anòia, en una data imprecisa que oscil•la entre el 1969 i el 1970 quan, per encàrrec de Castellblanch, s'edità la placa núm. 0316 de Brut Zero, en beix daurat, negre i blanc. La placa es distingeix d'altres de posteriors del mateix fabricant, perquè els entalls es troben en una posició irregular, sense conformar una creu o una aspa.

Col•leccionar segells: filatèlia Definició : Recerca i estudi dels segells de correus i altres valors postals i de tot allò que té relació amb llur col•leccionisme Segell: bocí de paper estampat amb una determinada figura i amb indicació del seu import, amb el revers engomat per tal que s'adhereixi un cop mullat, emès per una administració postal —actualment l'emissió és monopolitzada per organismes oficials dels diferents estats que solen coincidir amb els que emeten la moneda— i destinat a franquejar les trameses confiades als serveis de correus Les col•leccions poden ser d’allò més variades ja que de segells hi ha un munt però més que la quantitat, és la raresa dels exemplars de la col•lecció el que li dóna valor a aquesta. Alguns segells, en particular els que tenen errors d'impressió, rars però coneguts, arriben a adquirir un valor comercial molt elevat i són difícils d'aconseguir.

Característiques dels segells • País: tots els segells porten impresa la nacionalitat, excepte els de Gran Bretanya, que en el seu lloc porten impresa la imatge de la Reina Victòria en les seves primeres tirades i posteriorment del monarca que governi el Regne Unit. • Dentat: molt important és que el segell sigui perfecte amb totes les seves dents. • Marges i centrat: un segell ha de tenir la imatge ben centrada i equidistant de les vores. • Redacció: generalment porten el nom del dissenyador i l'any d'emissió. • Imatge: és el motiu del segell, el que porta a l'afeccionat a col•leccionar-lo. • Valor facial: el valor del franqueig.

• Color, paper i filigrana: hi ha gran varietat de colors, papers i filigranes que fan que un segell que sembla igual a un altre sigui diferent. •Format i dimensions: els hi ha quadrats, rodons, allargats, triangulars, etc. • Sobrecàrrega i sobretaxes: major valor afegit generalment per motius benèfics o en franqueig de correu aeri. Sota el terme filatèlia s'engloben diverses disciplines i modalitats de col•leccionisme: • Filatèlia tècnica. Consisteix en l'estudi i documentació del procés de disseny, creació i impressió del segell. • Història postal. Utilització del segell sobre peça, períodes d'ús, anul•lacions i marques complementàries. • Història del correu. Decrets, disposicions i documents relatius a l'organització i funcionament del correu. • Prefilatèlia. Correu i marques emprades abans de l'aparició del segell. • Filatèlia temàtica. Orientada al col•leccionisme del motiu representat en el segell. • Països. Col•leccionisme especialitzat en les emissions d'un determinat país o territori.

Breu història dels segells L'emissió del primer segell s'emmarca dintre d'una reforma del servei de correus britànic duta a terme per James Chalmers (1834) i Rowland Hill (1837). Fins aleshores l'enviament el pagava el destinatari en funció dels quilòmetres recorreguts i no pel seu pes, i amb la reforma es proposava que l'enviament el pagués el remitent segons una tarifa uniforme en funció del pes i no pas del quilometratge. Hill fou l'autor d'un opuscle en què proposava el franqueig previ de la correspondència, titulat Post Office Reform, que va donar com a resultat la designació d'un comitè de la Cambra dels Comuns del Regne Unit «encarregat d'estudiar els tipus i sistemes del franqueig postal». Aquest comitè va informar favorablement de la proposició de Rowland Hill. Els sobres timbrats (els primers, amb un valor d'1 i 2 penics) i els segells adhesius els emetria el Govern. Així és com neix el primer segell de correus del món: el famós Penny Black o «penic negre» de la reina Victòria. El nou sistema postal va donar uns resultats sorprenents, tant que es va triplicar el nombre de cartes en una setmana. Només el primer dia de venda al públic es van adquirir 60.000 exemplars d'aquests segells.

El nou sistema va trobar una ràpida acceptació en altres països i al cap de pocs anys ja s'havia generalitzat arreu.

La Unió Postal Universal estableix que als segells que circulin internacionalment ha d'aparèixer el nom de l'estat emissor en alfabet llatí. D'aquesta obligació n'està exempt el Regne Unit per haver estat el primer a emetre'n.

Curiositats filatèliques • Encara que generalment s'accepta que Sir Rowland Hill, administrador postal anglès, va ser l'inventor del segell, les primeres mostres adhesives van ser impreses en 1834 per James Chalmers, de Dundee (Escòcia). • Els segells del Regne Unit mai han portat el nom del país, només l'efígie del sobirà. El primer que va incorporar una il • lustració addicional va ser el commemoratiu de Wembley, emès el 23 d'abril de 1924. • Cap segell dels Estats Units porta l'efígie d'una persona viva, encara que molts nord-americans han estat honrats en vida i han aparegut en els segells d'altres països. L'única excepció va ser el setembre de 1861, amb l'emissió que representa Jefferson Davis, únic president dels Estats Confederats d'Amèrica.

• Encara que són les formes que més abunden, no tots els segells són quadrats o rectangulars. N'hi ha romboïdals, triangulars i fins i tot circulars, ovals, hexagonals, octogonals i de formes irregulars.

• El segell més gran que es coneix va ser emès per la Xina el 1913. Era de correu urgent i mesurava 24,8 cm x 7 cm.

• El segell més petit va ser emès per l'estat de Bolívar (1863-1866), part dels llavors anomenats Estats Units de Colòmbia. Mitjana 8 mm × 9.5 mm.

• El segell més valuós del món és el 3 Skilling groc de Suècia de 1855. El 1996 es va vendre per 2.600.000 francs suïssos (més de 2 milions de dòlars americans). Pel seu pes, és l'objecte més car del món, ja que va costar prop de 71 milions de dòlars per gram. • L'error més famós i valuós en un segell d'Estats Units és el Inverted Jenny i va ocórrer en l'exemplar d'un timbre de correu aeri posat a la venda el 14 de maig de 1918 amb la figura d'un avió invertit. El col•leccionista W. T. Robey va comprar una fulla que va ser venuda a un comerciant per US $ 15.000. Aquest la va vendre al seu torn a un altre col•leccionista per US $ 20.000. El 1979 un bloc de 4 segells de la fulla es va vendre en US $ 500.000. Més recentment, es van assolir valors de 750.000 dòlars per un sol exemplar. • El segell més curiós del món és probablement un que va emetre Bhutan i que en realitat és un petit disc musical que reprodueix l'himne nacional del país.

• Quant a materials diferents del paper, Portugal va emetre el 2007 un segell realitzat en suro , igual que Equador, que ho va fer el 2009. • Fins a 1850, quan van començar a emetre segells nacionals, les ciutats suïsses usaven els seus propis segells. Les cartes locals portaven només un; les dirigides a altres ciutats, dues.

Criteris a seguir per fer una col•lecció de segells Hi ha uns 250.000 segells tipus, així que per tal de limitar la col•lecció podem seguir els següents criteris : a. Geogràfic: quin país b. Cronològic: sobre segells espanyols s’apliquen dos criteris de forma generalitzada : a. El posat en circulació abans de 1950 b. El posat en circulació després de 1950 c. Des del regnat de Joan Carles I, novembre de 1975. c. Per l’ús postal: urgents, correu aeri, segells de tasa, segells de telègrafs, segells benèfics, segells de correu submarí, etc d. Pel seu origen: oficials, segells carlistes o altres faccions o grups en el govern e. Per la seva finalitat: ordinaris, commemoratius, amb sobretaxa f. Pel seu estat: nous i usats g. Per la seva emissió h. Errors i varietats i. Vinyetes: publicitat, finalitat política j. “Timbres fiscales” k. Segells urgents l. Segells perforats m. Impost de guerra n. Targetes i sobres.

Col•leccionar monedes/paper moneda: numismàtica Definició : Ciència que estudia l'origen i el desenvolupament, tant en l'espai com en en el temps, de la moneda, considerant-la no pas com a simple element de canvi, sinó com a monument o testimoniatge històric, social, econòmic i artístic. Moneda: Peça de metall encunyada per la necessitat dels intercanvis, amb aliatge, títol, pes i valor establerts. Parts d’una moneda o Anvers: part principal de la moneda, moltes vegades rep el nom de “cara” o Revers: part posterior de la moneda. Molts vegades anomenada “creu” o Seca: lloc de fabricació o Data: no sempre en el calendari actual o Llegenda o text: informació de qui encunyà la moneda o Marca de valor: 1 pesseta, un dracma, etc o Camp: part llisa i sense encunyar de la moneda o Exergo: línia horitzontal de la part inferior de la moneda que divideix la informació escrita. o Marca del gravador: qui la va fer i executar el disseny de la moneda o Gràfila: banda de punts o guarniment que protegeix del desgast la moneda o Llistell: vora al voltant de la moneda per protegir-la del desgast

Mostra de monedes antigues: Attic, corona del dragó, incusa romana, república romana, moneda de Tortosa.

Historia de les monedes a Catalunya El sistema monetari català fou inicialment monometàl•lic (diners d'argent, després diners d'argent lligat amb coure) i més endavant bimetàl•lic (croat d'argent, florí d'or). La comptabilitat es féu sempre en diners i llurs múltiples, el sou (dotze diners) i la lliura (240 diners o 20 sous). Els valors sou i lliura rarament coincidiren amb una moneda real i efectiva. Malgrat la diversitat de les estampes que reflecteix el mosaic de regnes de la corona catalanoaragonesa, els sobirans s'esforçaren a unificar els valors a fi de tenir un sistema monetari coherent i unes monedes intercanviables.

L'adveniment de Felip V el 1700 no modificà el sistema monetari. Durant la guerra de Successió (1705-14), la major part dels tallers monetaris tradicionals (i algun de local, com ara el de Reus) bateren moneda i foren les darreres emissions pròpiament catalanes; el 1707 es baten els darrers croats barcelonins i els darrers divuitens valencians. A partir del 1708 foren batudes a Barcelona peces de dos rals castellans, anomenades pecetes (peceta) o, més concretament pecetes carolines fent referència a l'arxiduc Carles. Aquesta denominació popular catalana fou la que s'acabà imposant l'any 1868 per a designar la unitat monetària de l'estat. Després de la guerra de Successió, encara es van fer algunes emissions esporàdiques a Aragó (fins el 1719 s’hi bateren dinerets) i a Mallorca, on fou canviada l'heràldica del regne per la castellana (tresetes i doblers de coure i peces d'escut batuts fins el 1724, alguns a nom de Lluís I). També del 1709 al 1713 es bateren a València peces múltiples del diner (sisons i tresetes de coure) a fi de facilitar la retirada del vell numerari. De fet, però, la moneda privativa catalana fou abolida pel decret de Nova Planta i els tallers monetaris aviat foren definitivament tancats. Com unitat de compte, però, el sistema català persistí fins ben entrat el s XIX.

Bitllets de banc

El bitllet de banc (o paper moneda) és un mitjà de pagament en paper imprès, emès generalment per un banc central, si bé històricament n'ha emès també la banca privada. Juntament amb les monedes, els bitllets conformen el diner en efectiu dels sistemes monetaris moderns. Les monedes s'acostumen a fer servir per als exemplars de menys valor, mentre que els bitllets són per als de més valor nominal; igualment, en la majoria de sistemes monetaris, la moneda de valor més alt val menys que el bitllet de valor nominal més baix. La tècnica típica d'elaboració i estampació dels bitllets de banc és la calcogràfica, especialment en la variant del gravat a l'acer.

Mesures de seguretat d’un bitllet actualment

o Marca d’aigua o filigrana o Blanquejador òptic o Relleu o Tinta òpticament variable

Breu història dels bitllets a Catalunya

Als Països Catalans, les autoritats franceses de Barcelona van emetre assignats imperials de 100 pessetes els anys 1813 i 1814. Més endavant, el Banc de Barcelona va posar en circulació bitllets per valor de 5 a 250 pesos fuertes de 1844 a 1868; altres bancs locals com el de Reus, el Balear i el de Tarragona també van fer emissions de rals en aquella època. Més endavant, un cop creat el Banc d'Espanya (1856), diverses societats de crèdit van emetre obligacions al portador, acceptades com a paper moneda. La Generalitat de Catalunya i diversos ajuntaments van emetre els seus propis bitllets de cèntims i pessetes durant la guerra civil espanyola (1936-1939), a causa de l'escassetat de monedes de poc valor nominal.

Les principals consideracions per col•leccionar

Tipus de col•lecció més indicats segons els nostres interessos i economia. Forma d'adquisició de les monedes o bitllets. És fonamental, abans d'invertir en moneda/bitllet, invertir en coneixement sobre la nostra afició. S'ha de comptar sempre almenys amb un llibre de referència que cobreixi l'àrea d'interès desitjada. Catalogació, valoració i verificació de l'autenticitat de la peça.

Manipulació de les col•leccions. Per al correcte maneig i contemplació de les peces es recomana una sèrie d'estris i objectes: o Un tapet de feltre, o material tou similar, on situar les peces durant la manipulació. o Un àlbum o safata, per guardar i protegir les peces. o Unes pinces o Dues lupes: una, de mida considerable i d'uns 10 augments, i una altra de butxaca. o Uns sobrets de paper o plàstic, per al transport o per a emmagatzemar les peces repetides en caixes. o Un quadern de notes, on apuntarem el que ens va costar la peça, a qui i quan es la canviem o ens la van regalar, l'estat de conservació, raresa, etc. o Una bona llum blanca perquè no ens distorsioni els colors. o Un armari o calaix per guardar els sobres i cartrons.

Col•leccionar minerals i roques

La primera col•lecció de tot aficionat a la mineralogia hauria d’estar formada per, almenys, una mostra de les roques i minerals més comuns i representatius. La col•lecció anirà creixent en número d'exemplars i en número de minerals representats. Pot arribar un punt en que el col•leccionista es vulgui especialitzar, dedicant el seus esforços a la recollida de minerals d'un tipus determinat, per exemple: sulfurs, sulfats o silicats, o d'una determinada localització geogràfica, per exemple: minerals de Catalunya, o bé minerals amb característiques fluorescents d'arreu del món.

Per a començar qualsevol tipus de col•lecció en primer lloc sol ser necessari disposar d'una guia o catàleg que ens permeti identificar i ordenar les peces que formaran part de la nostra col•lecció. En el cas del col•leccionisme de minerals el més aconsellable és adquirir un llibre que tracti sobre roques i minerals en el que segur que trobarem tot el que necessitem saber per a poder reconèixer i classificar els nostres minerals. Una vegada ja estiguem formats en la matèria ja podem començar a aconseguir mostres de minerals per a la nostra col•lecció.

Els minerals poden adquirir-se de tres formes: o Comprant-los: d'aquesta forma es poden aconseguir moltes espècies de nombrosos llocs del món, només cal anar a comerços i fires. Cal però tenir present que els bons exemplars són cars. És convenient prendre precaucions amb materials sintètics, falsificacions o minerals mal caracteritzats. o Canviant-los: només ens donarà bons resultats quan es disposi d'una bona reserva de material, això només passa quan es visita sovint una zona mineralògica de gran interès. o Buscant-los: no hi ha dubte que elaborar una col•lecció buscant els minerals en el camp resulta molt formatiu, però alhora, poden existir algunes restriccions i dificultats pel fet d'haver de realitzar els desplaçaments per compte propi. A més, és convenient caracteritzar els materials recollits, cosa que també es recomana amb els minerals comprats o canviats.

Per aconseguir una col•lecció acceptable es recomana combinar las tres possibilitats, procurant comprar només aquelles espècies que no es troben amb facilitat.

Criteri d'ordenació de la col•lecció La major part de les col•leccions segueixen esquemes similars a les classificacions minerals, d'acord amb els diversos criteris possibles (químics, estructurals, geoquímics, geogràfics, mixtes, etc.). En algunes ocasions les col•leccions consten d'exemplars d'una sola espècie (de diversos hàbits o procedències) o d'espècies d'una classe (sulfurs, sulfats, carbonats, etc.). Altres vegades s’atén a criteris estètics o d'aprofitament de l'espai. La forma d'exposar la col•lecció depèn essencialment de l'espai disponible. Les col•leccions privades acostumen a ser petites i ocupen espais reduïts. Classificació dels minerals En l'actualitat es coneixen més de 2.000 espècies de minerals. Aquestes es classifiquen segons la seva estructura i composició química en 9 classes, que es subdivideixen en grups i subclasses. Aquestes classes fonamentals i alguns dels seus minerals més comuns són:

o Elements nadius: Or, Argent, Coure, Mercuri, Sofre, Diamant, ... o Sulfats, molibdats i cromats: Celestina, Barita, Guix, Wulfenita, Cinerita, Anglesita, Crocoïta,... o Sulfurs: Pirita, Galena, Calcopirita, Bornita, Blenda, Cinabri, Molibdenita, ... o Fosfats, arseniats, i vanadats: Apatita, Adamita, Piromorfita, Turquesa, Vanadinita, Vivianita,... o Halurs: Sal, Fluorita, Atacamita, ... o Silicats: Granat, Olivi, Topazi, Epirota, Ortosa, Albita, Vesuviana, Turmalina, Beril, Dioptasa, Mica, Prehnita, Actinolita, Hornblenda, Crisocol•la, Talc,... o Òxids i hidròxids: Quars, Cuprita, Anatasa, Magnetita, Hematites, Goethita, Cassiterita,... o Nitrats, carbonats i borats: Aragonita, Calcita, Atzurita, Malaquita, Cerussita, Dolomita... o Compostos orgànics: Ambre ...

Col•leccions a Catalunya

La col•lecció Folch va ser reconeguda entre els anys 1960-1980 (Burchard, 1980), com una de les millors col•leccions de minerals privades del món. La seva grandària (més de 15.000 exemplars), la qualitat de les peces, el gran nombre d'exemplars clàssics, ja impossibles d'aconseguir avui en dia, així com l'estil de la col•lecció, que sorprenentment és molt "modern", l'han fet mundialment famosa. Podeu realitzar una visita fotogràfica virtual a la col•lecció Folch.

Col•leccionar postals: cartofília o deltiología

Targeta postal: és una targeta de cartró que en una cara (l'anvers) hi figura una imatge (pot ser fotografia, dibuix, il•lustració, etc.), amb una llegenda o sense ella, i a l'altra cara (revers), un comunicat, notícia, esdeveniment o propaganda, amb la corresponent data o època en que va ser feta i a més, el franqueig corresponent. Es pot dir, doncs, que és una imatge que comunica en quina època va ser feta.

Col•leccionisme N’arriba l’època daurada a partir de l’any 1900 amb motiu de l’Exposició Internacional de Paris el 1899, que va donar un gran impuls a la difusió i afecció del col•leccionisme de targetes postals. D’aquí van néixer les Societats Cartòfiles. És a França on arrela més el col•leccionisme, i on hi ha moltes més Societats Cartòfiles respecte a d’altres països. A primers del s. XXI, n’existeixen més de 200.

A Espanya, l´única i actual Societat Cartòfila de l’Estat Espanyol, amb més de 30 anys d’història és el Cercle Cartòfil de Catalunya que fa difusió de les targetes postals a través de la seva Revista Cartòfila. Sèrie: es diu així a un conjunt de targetes postals publicades per un editor, que tenen alguna particularitat en comú (ex. l'artista o fotògraf, la temàtica, etc). Encara que no sempre es dóna, en general, cada editor enumera les postals individuals de cada sèrie. Aplicacions o Afegits: afegits addicionals que se li fan a la postal per embellir-la. Poden ser de tela, vellut, plomes, flors seques, etc. Sencer postal: qualsevol peça postal (targetes, sobres, cartes, etc) emesa pel Correu postal que porti el segell o valor de franqueig preimprès. Les primeres targetes postals van aparèixer sota la forma de sencer postal. Gruss auss: frase en alemany que es tradueix com a "Records de" o "Salutacions de". Es diu així a les postals que combinen aquesta frase amb el nom del lloc i que apareix en postals decorades, generalment de vistes. Es van publicar en gran quantitat com cromolitografies cap a finals del segle XIX. Relleu: efecte tridimensional que tenen algunes postals. Matasegell: es tracta d'una marca aplicada pel Correu postal sobre el segell per evitar que aquest pugui ser reutilitzat, consignant la data i lloc en què una peça postal va ser despatxada. Suport: material sobre el qual s'imprimeixen les targetes, generalment cartolina, però també n’hi ha sobre làmines metàl•liques, cel•luloide, etc.

Parts d'un postal  Front: és el costat on està impresa la imatge.  Dors o Revers: és el costat contrari al de la imatge; generalment porta indicada la llegenda "Targeta Postal" i el nom i adreça de l'editor de la postal. El dors pot ser "dividit" o "sense dividir"  Epígraf: és el text explicatiu de la imatge. Pot estar al capdavant o al dors.  Bord: Es tracta de l'espai en blanc entre la imatge i el contorn de la targeta. Si la imatge arriba fins a la perifèria , es diu que la targeta no té vores.  Contorn: perifèria de la targeta, encara que habitualment també es denomina 'borda', pot ser "llis", o "dentat" si té forma irregular.

Tipus de postal  Postal publicitària: aquelles postals la finalitat de les quals és donar a conèixer un determinat producte o comerç.  Postal il•lustrada o artística: aquelles targetes en les quals la imatge de la postal és obra d'un artista. No es tracta d'una imatge fotogràfica sinó d'una pintura o dibuix realitzat per un il•lustrador.

 Postal fotogràfica o foto-postal: les fotografies revelades pel procés de revelat fotogràfic normal realitzades com a postals sobre paper fotogràfic. Cap a finals de la dècada de 1910 comencen popularitzar-se i a tenir tiratge massiu.  Postal doble: aquelles postals desplegables que el seu llarg és el doble de l'habitual. Tipus d'impressió  Fototípia: és un procés desenvolupat a mitjan segle XIX per reproduir de forma mecànica negatius fotogràfics sobre una emulsió sensible a la llum, amb bicromat estès sobre el cristall o coure a baixos costos i grans volums. Aquest procediment permet crear efectes de llum difusa i el seu aspecte és el més semblat a la fotografia. Mètode generalment utilitzat en la impressió de les primeres targetes postals.  Fotografia real: les targetes postals realitzades per aquest mètode, anomenades foto-postals, són en si mateixes fotografies, cadascuna realitzada a la cambra fosca pel procés de revelat fotogràfic normal. Es tracta de fotografies d'estudi o gabinet, que les seves imatges en positiu són realitzades sobre paper fotogràfic amb la llegenda "Targeta Postal". En la majoria dels casos són úniques o de tiratge summament limitat.  Litografia: és un procés desenvolupat a la fi del segle XVIII que es basa en les propietats de immiscibilitat entre l'aigua i l'oli. Consisteix en dibuixar sobre una pedra calcària la imatge desitjada amb un material gras (cera, betum, etc), acabat el dibuix s'aplica una fina pel•lícula de goma aràbiga sobre la superfície que es fixa amb àcid nítric. Després es renta amb aigua i amb un corró s'entinta la pedra de manera que la tinta solament quedarà adherida a les zones que

prèviament han estat tractades amb matèria grassa. El dibuix després s'estampa en paper utilitzant una premsa. Una variant d'aquest mètode és el procediment offset, o d'impressió indirecta, on la pedra litogràfica és reemplaçada per una làmina metàl•lica enrotllada a un cilindre que copia la imatge a un altre cilindre de goma que al seu torn la imprimeix en el paper que circula en forma contínua entre aquest i un altre cilindre de suport o de pressió.  Cromolitografia: es tracta d'una litografia en colors. L'artista dibuixa la part de la imatge corresponent a cada color en una pedra litogràfica diferent que després s'entintarà amb el color escollit. Com en el procés d'estampat en superposar dos colors s'obté un tercer, s'ha de tenir ben clar com ha de veure's la imatge final per saber com descompondre el dibuix en aquestes diferents parts i calcular el nombre de matrius necessàries. La majoria de les targetes postals del tipus "Salutacions de..." són fetes amb aquest procediment.

Èpoques de la targeta postal per a la seva classificació :

Segons l’època d’edició, des de 1880 fins a finals de segle, s’anomenen incunables. Des de 1900 fins a final de la Primera Guerra Europea (1918), es considera l’Edat d’Or de la targeta postal. D’aquesta data fins 1975, és la targeta postal semi-moderna i des d’aleshores, es consideren modernes. Malgrat tot això, i de manera generalitzada, es consideren antigues les de format 14 x 9cm, i semi-modernes i modernes les de mides superiors.

Col•leccionar baralles de cartes

Qui no ha jugat mai a cartes? És un ritual comú a moltes famílies i grups d’amics reunir-se al voltant d’una taula i jugar a la Brisca, el Tute, el Pòquer, Bacarà, Truc, etc. Molts coneixem diferents tipus de baralles de cartes: l’espanyola, la francesa, les exclusives de jocs concrets, etc. Alguna que altra vegada a la nostra vida hem jugat amb alguna d’elles, però hi ha gent que a més de jugar li agraden com a objecte de col•lecció. Per cada tipus de baralla hi ha moltes variants estètiques i si canviem de país hi ha diferents models, això sense tenir en compte les que es fan simplement per a col•leccionistes, amb una estètica acurada i uns dissenys especials. Com potser ja ha dit algú, per cada país un joc, per cada joc una baralla, per cada baralla més d’un model. Per això col•leccionar baralles pot ser apassionant, trobar diferents baralles, d’èpoques, països o estètiques diferents pot ser una passió per tota una vida.

Breu història de les cartes de joc

Els orígens dels jocs de cartes no resulten del tot clars, sembla provat que els naips van començar, en primer lloc, a utilitzar-se com a instrument per endevinar i més tard com a entreteniment popular.

Tanmateix, podem assegurar amb tota fermesa que aquesta invenció, igual que els daus i els escacs, procedeix d'Orient.

No obstant això, són diverses les nacions que s'atribueixen la invenció d'aquest joc .

Els hindús i els perses remunten la seva invenció als temps bíblics i els àrabs ja usaven la baralla o naip, com l’anomenaven, al s. XIII. Va ser segurament d'Aràbia on els cavallers de les Croades van conèixer per primera vegada aquest joc i el van introduir a Europa.

Possiblement, els jocs de cartes es van començar a practicar a Europa cap al s. XIV. Aquest joc va arribar a tal nivell de popularitat i furor que el seu ús va ser prohibit a moltes nacions.

De fet, la història deixa clara constància que el 1331 aquesta forma d'entreteniment gaudia de cert arrelament a Espanya, ja que justament aquest any, Alfons XI va prohibir als cavallers de l'”Orden de la Banda”, per ell creada, que intervinguessin en partides de cartes.

Posteriorment, el 1387, Joan I aniria molt més lluny en prohibir per ordenança la pràctica generalitzada dels jocs de cartes. No obstant això, els períodes de persecució i censura no poden malbaratar una forma de diversió que podia proporcionar a més importants beneficis econòmics.

Com no podia ser d'una altra manera, els governants no van trigar a adonar-se'n i l'Estat va actuar ràpidament en aquest procés. Així, el 1543, s'estipula que ningú pugui entrar cartes a Espanya per donar, un any més tard, l'exclusiva de vendes al banquer de Medina i imposar, al s. XVII, l'impost conegut com "renda de cartes".

Tanmateix, cap de les limitacions ni dels controls instaurats impedeix que, ja al segle XIV, els jocs de cartes siguin un passatemps habitual a Espanya i que en clubs privats, cases particulars i casinos es matin les hores amb el mètode d'oci més popular inventat per l'home

Els Símbols i Significats de les Cartes

Hi ha qui assegura que les 52 cartes de la baralla representen les setmanes de l'any, les 12 figures, els signes zodiacals; les 13 cartes de cada pal, els 13 mesos lunars, i les quatre estacions. Malgrat això, aquesta teoria és bastant improbable tenint en compte que després del temps transcorregut haurien d'haver vist afectades per mutacions en els seus símbols i formes. Una mica més creïble és la consideració que els pals de la baralla tenen significacions molt més concretes.

Segons aquest criteri, en la Baralla Espanyola de 48 naips, dividits en els quatre símbols apuntats: Ors = comerç Espases = la noblesa i l'exèrcit Bastos = l'agricultura o estat pla Copes = la religió

Cada sèrie és de dotze cartes cadascuna, numerades des de l'ú (conegut com a "As") fins al dotze. Aquesta última carta i les dues anteriors, és a dir l’11 i el 10, es coneixen pels noms de Rei, Cavall i Sota respectivament.

La Baralla Francesa (també anomenada Baralla Americana) es compon de 52 cartes, dividides també en quatre pals que reben la denominació de Pica, Trèvol, Diamant i Cor.

El simbolisme d'aquests pals és per l'estil de l'espanyol, ja que els cors representen a l'Església, els diamants, emblema de riquesa, a l'aristocràcia, els trèvols a l'exèrcit i les piques als obrers.

Associacionisme El fet associatiu és una constant a la vida catalana. A partir de xarxes socials, amicals, veïnals i de relacions humanes sorgides per les causes més diverses.

Els impulsos d’aquestes xarxes socials es troben tant en l’ànsia de coneixement com en l’estímul a la creació o la pràctica d’activitats concretes, però també en la formació d’una consciència col•lectiva a partir de formes o expressions quotidianes de la vida, com a elements essencials de la cultura popular.

Històricament, el caràcter i els interessos d’aquestes associacions han determinat també el model que han seguit les entitats: l’ateneístic, adreçat a elevar el nivell cultural dels obrers, o el recreatiu, per fomentar la celebració d’activitats lúdiques i d’esbarjo. Per tot això avui dia hi ha moltes associacions dedicades al món del col•leccionisme, hi ha dedicades a un objecte en concret i hi ha de més universals que simplement agrupen a un col•lectiu de persones aficionades a col•leccionar encara que les seves col•leccions tinguin poc a veure. Les evolucions tecnològiques han transformat els circuits de difusió i modifiquen els hàbits de comportament social. Els punts de trobada presencial dels estatges associatius ja no són essencials per al manteniment de l’activitat, que s’ha suplert parcialment per trobades virtuals. Algunes de les que hem recollit són: - Asociación catalana de coleccionismo de uniformes históricos - Asociación de Coleccionistas Privados de Arte Contemporáneo - Asociación española de coleccinistas de loteria - Associació Catalana de Col•leccionisme - Associació col•leccionistes plaques de cava - Associació de Col•leccionistes de Plaques de Cava de Bagà - Associació de Professionals i Amics del Col•leccionisme (ASPAC) - Associació Filatèlica de Col•leccionisme de Sant Feliu de Guíxols

- Cercle Català de Col•leccionisme - Club Coca-Cola - Club Español de Coleccionistas de Estampillas - Col•leccionisme de bosses de sucre - El Troc - Federació Catalana de Societats Filatèliques - Grup Filatèlic i del Col•leccionisme de Palma de Mallorca - Sociedad Filatélica y Numismática de Tarragona - Asociación española de coleccionismo e investigación del naipe (ASESCOIN) - Asociación española de coleccionistas de playmobil - Associació de bibliòfils de Barcelona