_Magrané

Antic cognom català que se troba documentat amb les formes Magrané y Magraner, sen la segona grafia la correcta y la primera una deformació mol comuna degut al so mut de la “r” catalana al final de paraula, la que en molts casos ha arribat a suprimir-se, com passa en aquest cognom. En alguns arbres genealògics es poden apreciar como amb dues variants son utilitzades pels membres d’una mateixa família, segons l’escrivà que va passar al paper la fonètica del cognom.

Tan mateix de ser Magraner la grafia mes correcta dençar el punto de vista ortogràfic en llengua catalana, es també la documentada amb major antiguitat i quantitat de dades.

Els Magraner tingueren branques importants en el Principat de Cataluña, Valencia y Balears.

La constància documental a Catalunya es remunta a mitjans del segle XVI. En aquella època va tindre casa arrelada en la parròquia de San Baldiri de San Boi (que pertanyia a la col·lecta de Barcelona), de la qual n’era descendent Jaume Magraner. Així es registrà en el cens de la població o “fogatge” realitzat en 1553.

També hi havien cases de Magrané en el regne de Valencia.

Segons don Francesc de B. Moll en l’obra “ Els Llinatges Catalans”, Magrané deriva del substantiu “Magraner”, nom del arbre que dona com a fruit la “magrana”, i que fou adoptat com cognom pels progenitors del mateix, en virtut d’alguna relació entre ells y el cultiu de la mencionada espècie vegetal.

Armes dels Magrané

Camp d'atzur amb dues Torres d’Or col·locades en Pal.