Víctor Maria d'Imbert Manero
Biografia | |
---|---|
Naixement | 24 novembre 1903 Barcelona |
Mort | 23 febrer 1978 (74 anys) Barcelona |
Residència | Parlavà (1961–) Casa Calvet |
Activitat | |
Ocupació | col·leccionista d'art, empresari |
Membre de | |
Família | |
Cònjuge | Anna Solà Galí (1929–) |
Víctor Maria d'Imbert Manero (Barcelona, 24 de novembre de 1903 - Barcelona, 23 de febrer de 1978), més conegut com a Víctor Imbert, fou un promotor cultural català.[1]
Biografia
[modifica]Fill de l'empresari afeccionat a la bibliofíla Erasme d’Imbert i de Nadal (1871-1959), i de Teresa Manero de Salazar (Madrid, 1876 - Barcelona, 1932), provinent d'una família de militars que tenien terres a Altafulla i Torredembarra.[1] Víctor Imbert fou el cinquè de vuit germans. En finalitzar els estudis va començar a treballar a l'empresa familiar, un comerç d'elements metàlics que es trobava al número 38 de la Via Laietana, a Barcelona.
El 1929 es va casar amb Anita Solà Galí, una pintora que era neboda de Francesc d’Assís Galí. A principis dels anys 40, el matrimoni format per Imbert-Solà va començar una col·lecció d'art, amb obres de Domingo, Hugué, Sacharoff, Mompou, Humbert i Opisso, entre d’altres. Vivien a la Casa Calvet del carrer de Casp, i casa seva es va convertir en un punt de reunió de diverses personalitats de l'època, com Carles Soldevila, Ricard i Alfred Opisso i Mercè Plantada, entre molts d’altres. Molt interessat en el món de l'art, Imbert va col·laborar en diverses iniciatives culturals, com l'organització de diversos Salons d'Octubre (1948-1957), la «Col·lecció de gravats contemporanis» de La Rosa Vera,[2] amb Jaume Pla, o la creació, el 1944, de l'Associació de Trens en Miniatura, de la qual fou cofundador. El matrimoni també va donar suport a d'altres iniciatives com el Club 49, la fundació del Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona del Coliseum i en l’organització d’homenatges a personalitats del sector cultural català.[1]
La mort del seu pare i del seu amic Àngel Ferrant fan que progressivament es retiri de la vida cultural barcelonina i s'estableixi a Mas Majora, a Parlavà (Baix Empordà).[1]
No hi ha un catàleg raonat de la seva col·lecció privada. En morir, la col·lecció es va anar desintegrant. Es conserva, però una part destacada de peces al Museo Patio Herreriano de Valladolid.[1]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Múñoz d'Imbert, Sílvia. «Víctor Imbert. Repertori de col·leccionistes i col·leccions d'art i arqueologia de Catalunya - Institut d'Estudis Catalans». [Consulta: 22 juny 2022].
- ↑ Aleix, Casanovas i; Mercè, Maria. Rosa Vera: una aportació a la història del gravat modern a Catalunya. Universitat de Barcelona, 1990-06-11. ISBN 978-84-693-2275-8.
Bibliografia
[modifica]- Ferrant, Àngel. «Víctor Imbert». A: Noveno Salón de los Once [catàleg d’exposició]. Madrid: Academia Breve de Crítica de Arte: Galería Biosca, 1952.
- Ferrant, Àngel. «Víctor Imbert». A: Todo se parece a algo: Escritos críticos y testimonios. Madrid: Visor, 1997, p. 249.
- Muñoz d’Imbert, Sílvia. «Llum, més llum per als Salons d’Octubre». Revista de Catalunya, núm. 164 (juliol-agost 2001), p. 63.
- Muñoz d’Imbert, Sílvia. «A través d’un llibre de visites», Revista de Catalunya, núm. 176 (setembre 2002), p. 43.
- Muñoz d’Imbert, Sílvia. «El VIIIè Saló d’Octubre dins la III Biennal Hispanoamericana. Víctor M. d’Imbert i Joan Ramon Masoliver». Quaderns de Vallençana, núm. 4 (abril de 2011): Els anys cinquanta. La dècada de la dissidència.
- Pla, Jaume. Memòria escrita. Barcelona: Edicions de la Revista de Catalunya, 1991, p. 271.