Vés al contingut

Fructe, Valentí i Engràcia de Segòvia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Valentí de Segòvia)
Plantilla:Infotaula personaFructe, Valentí i Engràcia de Segòvia
Imatge
Altar a la catedral de Segòvia, amb la talla de Fructe al centre
Biografia
NaixementFrutos, Valentín, Engracia
segle VII Modifica el valor a Wikidata
Segòvia (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Mort715 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
ermita de Sant Fructe (província de Segòvia) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCatedral de Segòvia 
Activitat
Ocupacióanacoreta Modifica el valor a Wikidata
eremites i màrtirs (Valentí i Engràcia)
CelebracióEsglésia Catòlica Romana, Església Ortodoxa
PelegrinatgeErmita de San Frutos (Hoces del Duratón), Catedral de Segovia
Festivitat25 d'octubre
IconografiaFructe, amb hàbit i gaiata, llegint un llibre
Patró deSegòvia, Aguilafuente
Família
GermansEngratia of Segovia
Valentine of Segovia Modifica el valor a Wikidata

Fructe, Valentí i Engràcia (Segòvia, ca. 642/650–Hoces del Duratón, 715) haurien estat tres germans, eremites a la zona de Sepúlveda. Són venerats com a sants per les Esglésies Catòlica[1] i Ortodoxa.[2]

Hagiografia

[modifica]
Hoces del Duratón, amb l'ermita de San Frutos

Fructe i els seus germans pertanyien a una família noble visigoda de Segòvia. En quedar orfes, els tres vengueren les seves possessions familiars i donaren els diners als pobres. Es retiraren a fer vida eremítica a una zona propera a Sepúlveda, les Hoces del Duratón, vivint en sengles coves, cadascú per separat per viure en completa solitud. Fructe va morir cap al 715, de mort natural als 73 anys. Valentí i Engràcia el sebolliren a l'ermita on havia viscut.[3]

Ells van marxar llavors al poble de Caballar, prop de Turégano, on s'instal·laren a l'ermita de San Zoilo. Els musulmans, en arribar a aquelles terres, els mataren: els decapitaren i en llençaren els caps a una font. Era el mateix any 715. Els cossos foren portats a l'ermita de San Frutos.

Llegendes

[modifica]

Una tradició diu que quan alguns fidels volgueren visitar Fructe quan anava a morir, foren seguits per tropes musulmanes. A la seva ermite, Fructe intentà convertir-los sense èxit; l'ermità traçà una línia a terra i demanà als musulmans que no la travesessin: no li feren cas i, en creuar-la, la terra s'obrí i se'ls empassà. L'esquerda a la roca, encara visible avui, és anomenada La Cuchillada. Des de llavors, els musulmans no van destorbar més l'eremita.

Fructe volia aixecar una església a la Mare de Déu i va demanar a un camperol que li deixés el seu bestiar per portar-hi les pedres. El pagès li deixà dos braus gairebé salvatges, però Fructe els acceptà i els va tornar mansos i domesticats.

Un musulmà va negar el sagrament de l'eucaristia i digué s Fructe que qualsevol animal es menjaria una hòstia si li donessin amb l'ordi. Fructe digué: «No fe atrevera ningun animal a llegar a mi Señor Iesu Christo, estando debaxo ele aquellos accidentes de pan despues que es consagrado; antes en viéndolo, lo reverenciara, y le hará acatamiento quando lo viere, y lo conociere por su Dios y Señor..». I va fer que un ase s'agenollés davant l'hòstia consagrada que li oferia en un sac d'ordi.

El 1225, un marit gelós va empènyer la seva dona al penya-segat del Duratón: tot i que era innocent, ell pensava que l'enganyava. La dona fou salvada per la intervenció de Sant Fructe i, demostrada la seva innocència, en mostra d'agraiment, va donar la seva fortuna al priorat dedicat al sant. En un mur de l'església hi ha una inscripció: «Aquí yace sepultada una muger de su marido despeñada y no morió i hizo a esta casa lymosna de sus bienes».

A l'exterior de la catedral de Segòvia, hi ha una escultura del sant, tallada el 1611 per Felip d'Aragó. De pedra, representa el sant amb gaiata, llegint un devocionari de bronze, al qual es veu un full a mig passar. La llegenda diu que la mitjanit del 25 d'octubre, a les dotze en punt, el sant passa el full, cada any un; el dia que passi l'últim full del llibre, el món s'acabarà.

Veneració

[modifica]

Els tres germans són venerats com a sants patrons de Segòvia, amb festivitat el dia 25 d'octubre, amb processó fins a l'ermita del sant.

Les relíquies es van conservar a l'ermita de San Frutos fins al segle xi. Cap al 1070, quan els territoris es van repoblar, els benedictins establiren un monestir al lloc de l'ermita, el Priorato de San Frutos del Duratón, dependent de l'abadia de Santo Domingo de Silos. Al final del segle xi, en acabar-se la catedral de Segòvia, s'hi les restes s'hi van traslladar. A la nova catedral del segle xvi, les relíquies s'havien de dur a la capella de l'eix de la girola, però finalment van romandre a la capella del rerecor.

Referències

[modifica]
  1. Amadó, R.R., R.R. «Segovia». A: The Catholic Encyclopaedia (en anglès). Nova York: Appleton, 1912. «In their conquest of Spain, the Mussulmans took Segovia soon after conquering Toledo, about 714. With this calamity is associated the legend of St. Frutos, the patron of the city, who lived as a solitary in the northern mountains of the province, with his brother and sister, Valentine and Engracia, and received the Segovian fugitives.» 
  2. «Fructus (Frutos), Valentine and Engratia» (en anglès). Latin Saints of the Orthodoxe Patriarchate of Rome. [Consulta: 28 desembre 2015].
  3. «The Second Age of the Martyrs» (en anglès). Hispania Sancta, The Saints of Spain. Orthodox England, s.d.. [Consulta: 28 desembre 2015].