Frontline Club
  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | organització sense ànim de lucre |
| Història | |
| Creació | 2003 |
| Activitat | |
| Nombre de voluntaris | 530 (2016) |
| Governança corporativa | |
| Seu | |
| Empleats | 1 (2017) |
| Indicador econòmic | |
| Ingressos totals | 526.410 £ (2017) |
| Lloc web | frontlineclub.com |
 | |
Localització geogràfica  | |
El Frontline Club és un club de mitjans de comunicació situat a prop de l'estació de London Paddington. Centrat en el tractament dels conflictes, té com a objectius defensar el periodisme independent, proporcionar una plataforma eficaç des des de la qual es pugui donar suport a la diversitat de mitjans i professionals, promoure pràctiques segures i fomentar la llibertat de premsa i la llibertat d'expressió a tot el món.[1]
Des que va obrir les portes el 2003, Frontline Club ha acollit més de 1.200 actes.[2] Els seus fundadors no cobren i el programa d'esdeveniments és autosuficient, car es finança a partir de les quotes dels membres i els ingressos de les entrades. L'edifici inclou un restaurant obert al públic, sales de reunions i un fòrum de debat. El club també organitza projeccions de documentals i proporciona formació i tallers sobre producció cinematogràfica i muntatge de pel·lícules.
Els debats, que se celebren la majoria de vespres dels dies feiners, es transmeten en directe. Entre els participants anteriors s'hi troben John Simpson, Robert Fisk, Jeremy Paxman, Tim Hetherington, Nick Robinson, David Aaronovitch, Alan Rusbridger, Jeremy Bowen, Gillian Tett,[3] Christina Lamb, Julian Assange, Jon Lee Anderson, Benazir Bhutto, Boris Berezovsky, Carles Puigdemont,[4] i Alexander Litvinenko i la seva vídua, Marina Litvinenko. El maig de 2011, el realitzador Louis Theroux va afirmar en una entrevista a l'Evening Standard que el Frontline Club era el seu club favorit de Londres.[5][6]
Història[modifica]
El Frontline Club es va inaugurar el 2003 i s'ha especialitzat en reportatges de guerra per a televisió.[7] Va ser fundat per periodistes de Frontline News TV, una cooperativa de realitzadors freelance formada durant la revolució romanesa de 1989. Vaughan Smith, un dels dos fundadors supervivents, va convertir el club en un lloc de trobada per aquells que defensen el periodisme independent, així com en homenatge als companys morts. El desembre de 2010, Vaughan Smith va oferir a Julian Assange de WikiLeaks la seva casa de Suffolk com adreça postal.[8] Assange portava dos mesos allotjat al club.[9]
El Frontline Club disposa d'una mostra de relíquies extretes de la Guerra de Crimea. Els armaris contenen objectes personals, com cascos que han aturat una bala i han salvat la vida del periodista. A les parets s'hi exposen fotografies i obres d'art relacionades amb la guerra.
Referències[modifica]
- ↑ McCullin, Don. Unreasonable Behavior: An Autobiography (en àrab). Grove Press, 2017-06-13. ISBN 9780802189592.
- ↑ «ToryBoy visits the Frontline Club» (en anglès). [Consulta: 8 gener 2021].
- ↑ «Archived copy». Arxivat de l'original el 2010-12-16. [Consulta: 13 agost 2010].
- ↑ «Puigdemont reivindica la via pacífica i exigeix a l'Estat renunciar a la violència». NacióDigital, 13-12-2018. [Consulta: 8 gener 2021].
- ↑ Lucy Hunter, Johnston. «Louis Theroux's My London». The Evening Standard, 23-05-2011. Arxivat de l'original el 27 maig 2011. [Consulta: 19 juny 2011].
- ↑ «'I've always seen myself as a journalist' - Louis Theroux on his style, work and drive | Online Journalism Features», 27-01-2009. [Consulta: 8 gener 2021].
- ↑ Loyn, David. Frontline: The True Story of the British Mavericks Who Changedf the Face of War Reporting. Michael Joseph Ltd, 2006. ISBN 978-0-14-101784-6.
- ↑ Smith, Vaughan. «Email to Frontline Club website», 07-12-2010. [Consulta: 7 desembre 2010].
- ↑ Caroline Davies and Sam Jones. «Assange bail request refused as Wikileaks chief fights extradition». The Guardian, 07-12-2010. [Consulta: 7 desembre 2010].