Henri Leclerc
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 8 juny 1934 (89 anys) |
| President Lliga dels Drets Humans | |
| 1995 – 2000 | |
| Activitat | |
| Camp de treball | Dret penal |
| Ocupació | jurista, advocat |
| Partit | Partit Socialista Unificat |
| Membre de | |
Henri Leclerc (8 de juny de 1934) és un advocat penalista francès.
Trajectòria[modifica]
Henri Leclerc va començar la seva carrera professional al costat de l'advocat Albert Naud, i va heretar la seva biblioteca jurídica (que aquest al seu torn havia rebut de Raymond Poincaré). Advocat des de desembre de 1955, antic membre del Consell de l'Advocacia de París, va ser president de la Lliga francesa per a la defensa dels drets humans i ciutadans del 1995 al 2000. Va defensar els moviments socials al costat dels sindicats pagesos, dels miners de Liévin, de la Confederació Francesa Democràtica del Treball, d'activistes que lluitaven per millorar les condicions a les presons d'alta seguretat i de les persones defensores d'un periodisme independent.[1]
Leclerc va advocar per la causa de militants algerians per la independència, de manifestants del Maig del 68 la defensa de clients famosos com el diari Libération,[2] el matemàtic Alexandre Grothendieck, Richard Roman,[3] Lucien Léger, Charlie Bauer, Michel Vaujour, François Besse, Roger Knobelspiess, Florence Rey, el metge Archambeau, Hélène Castel, Jacques Viguier, Véronique Courjault, Dominique de Villepin,[4] Dominique Strauss-Kahn[5][6] o Alain Lipietz, que va ser condemnat per difamació.[7] També va intervenir com a part civil en el cas d'Omar Raddad (en representació de la família de Ghislaine Marchal),[8] va representar a la família de l'obrer Pierre Overney[3] i va defensar l'exboxejador Christophe Dettinger, acusat d'agredir uns gendarmes.[9]
El 2011, es va unir a l'equip de campanya de Martine Aubry per a les primàries socialistes de les eleccions presidencials franceses de 2012, com a assessor de la candidata en qüestions de justícia, al costat de l'exministra de justícia Élisabeth Guigou i Marie-Pierre de La Gontrie.[5] El 2012 va signar una columna titulada «Pour une nouvelle république» apel·lant al vot pel candidat François Hollande.[10]
Obra publicada[modifica]
- Le Code pénal, Édition du Seuil, 2005.
- La Défense, avec W.-H. Fridman, Éditeur EDP SCIENCES, 2002
- Un combat pour la justice, Éditions La Découverte, 1994
- Les Médias et la justice, coécrit avec Jean-Marc Théolleyre, CFPJ, 1996
- Parcours d'avocat(e)s, entretien avec Henri Leclerc, par Christophe Perrin et Laurence Gaune, Éditions du Cavalier bleu, 2010
- La Parole et l'Action, Fayard, 2017
Referències[modifica]
- ↑ Rouillan, Jean-Marc. Acció Directa. Crònica política d'una lluita armada. Manresa: Tigre de Paper, 2020, p. 132. ISBN 978-84-16855-82-7.
- ↑ « L'honneur et la considération de M. Le Pen », Le Monde, 17 janvier 1986.
- ↑ 3,0 3,1 Henri Leclerc, 50 ans de plaidories Arxivat 2013-04-14 a Wayback Machine., Libération, 22 décembre 2005
- ↑ « Dans le quatuor de la défense de M. de Villepin, chaque avocat a su jouer sa partition », Le Monde, 22 octobre 2009.
- ↑ 5,0 5,1 Charlotte Chaffanjon, L'avocat de DSK dans l'équipe de campagne de Martine Aubry, Le Point, 12 juillet 2011
- ↑ Pascale Robert-Diard, « L'amertume des avocats de DSK » Arxivat 2019-07-02 a Wayback Machine., Lemonde.fr, 19 février 2015.
- ↑ «Villejuif: les deux élus EELV devront verser 70 000 â?¬ au PC et au PS» (en francès), 19-01-2016. [Consulta: 27 juny 2021].
- ↑ Sandrine Dionys, Amine Benmouhoud, « Omar, l'histoire “de ce pauvre jardinier” », Bondyblog, 8 juillet 2011.
- ↑ Violaine de Montclos. «Gilets jaunes : Christophe Dettinger condamné à un an ferme». https://www.lepoint.fr. [Consulta: 17 febrer 2019].
- ↑ TRIBUNE. "Pour une nouvelle république", tempsreel.nouvelobs.com, 19 avril 2012