Rheinmetall KZO
 Un dron Rheinmetall KZO dins d'un camió Mercedes-Benz preparat per ser desplegat amb un sistema RATO. | |
| Tipus | Vehicle aeri no tripulat |
|---|---|
| Fabricant | Airbus Defence and Space |
| Primer vol | 1998  |
| Dimensions | 0,96 m ( ) × 3,42 m ( ) × 2,29 m ( ) default |
| Velocitat màxima | 250 km/h |
| Pes màxim | 162 kg |
| Abast | 3,5 hores |
| Sostre de vol | 3.500-300 m |
| En servei | 2005 - |
| Operador/s | |
| Producció | 60 drons i 12 estacions de control terrestre |
El Rheinmetall KZO és un vehicle aeri no tripulat d'origen alemany. El disseny està optimitzat per marcar objectius per l'artilleria, observar els resultats dels bombardeigs i per informar de la situació operacional.[1] Rheinmetall és el constructor i KZO és l'abreviació de l'alemany Kleinfluggerät Zielortung, ‘avió petit de reconeixement’, abans conegut com a Brevel.
És el successor del dron de reconeixement Canadair CL-289, que disposava d'uns sistemes massa simples. Es va desenvolupar des de 1997 i el 2001 la Bundeswehr les va encarregar. Es van entregar entre 2005 i 2009.
L'any 2022 les forces terrestres del Bundeswehr tenien 39 d'aquests vehicles aeris no tripulats en servei, segons The International Institute for Strategic Studies.[2] El 2006 es van desplegar a la Guerra de l'Afganistan.[3]
Antecedents[modifica]
A la dècada dels 50 la majoria d'estats disposaven de drons per fer de blancs. A la darreria dels anys 50 el Canadà va començar un projecte per un vehicle aeri no tripulat de reconeixement per poder disparar amb precisió els nous míssils que estaven desenvolupant.[4]
Durant la dècada dels 60 el Regne Unit s'afegiria al programa i durant els anys 70 s'hi unirien Alemanya, Itàlia i França. El Bundeswehr rebria un CL-89 Midge el 1972 sota la designació de l'OTAN AN/USD-501. L'esperança de vida dels drons era d'uns deu vols, tot i que alguns han arribat als 40.
Posteriorment Alemanya va cedir aquests drons a Turquia. Tot i que útils, el Bundeswehr considerava que l'abast era inadequat per a algunes missions i, des del 1976, van desenvolupar una versió amb més abast anomenada CL-289. El primer vol de prova es va dur a terme el 1980. Funcionava amb un sistema de guiatge més sofisticat i un abast més gran. A més a més, la càmera infraroja enviava el vídeo a l'estació de control terrestre gairebé en temps real.[5]
Alemanya va comprar 188 exemplars del CL-289 i onze estacions de control terrestre. Es van fer servir extensament durant la missió de pau a Bòsnia entre l'any 1996 i el 2005 amb el 7è Regiment d'Artileria francès de la IFOR, on van fer més de 1.500 missions.
A la fi de la dècada dels 90 el CL-289 obsolescent ja no complia les necessitats i per això es va desenvoluparun nou dron de reconeixement. Tot i això, la vida del CL-289 encara s'allargaria incorporant un sistema de posicionament global i nous sistemes digitals, i va ser rebatejat com a AOLOS-289.[5]
Característiques[modifica]
L'aeronau existeix en tres versions:[3]
- Observació i vigilància: porta un telèmetre làser i un apuntador làser per indicar objectius.
- Contramesures electròniques: porta un sistema d'interferències.
- Suport electrònic: porta equipament per interceptar i apropiar-se de les transmissions de radar i ràdio enemigues.
A part d'aquestes diferències de càrrega útil, la resta dels sistemes de les diferents versions del Rheinmetall KZO són comuns.
Aeronau[modifica]
L'aeronau KZO és un monoplà d'ala baixa amb una envergadura de 3,42 m, una llargada de 2,29 m i una alçada de 0,96 m. A més a més de les dimensions menudes, el KZO està fabricat amb materials compostos posant molt d'èmfasi en el disseny sigil·lós, amb poca silueta infraroja, de radar i visual.[6]
Aquest vehicle està impulsat per un motor de querosè compacte de dos cilindres Fichtel and Sachs de 24 kW. El motor transmet la potència a una hèlix de dues pales situada al darrere del dron.
Normalment el vehicle vola cap a la zona de l'objectiu a una velocitat de 150 km/h, tot i que pot assolir màxims de 250 km/h. Un cop s'ha situat sobre l'objectiu disminueix a 120 km/h i comença la tasca de marcar l'enemic, observar o informar de danys. L'alçada d'operació se situa entre els 300 i els 3.500 m. L'autonomia és de 3 hores i 30 minuts.[3]
Llançament i recuperació[modifica]
Un sistema KZO a la Bundeswehr inclou deu aeronaus i dos estacions de control terrestres. Cada estació inclou un vehicle de comunicacions, un vehicle de llançament, un vehicle de recuperació i un altre de manteniment.[7] L'estació de control terrestre pot controlar simultàniament dues aeronaus a l'aire i fa servir tres ordinadors per planejar, pilotar i monitorar el vol.
El vehicle de llançament porta un contenidor de 3,05 m de llarg, 2,44 m d'ample i 2,44 m d'alçada fixat al darrere d'un camió. Per fer el llançament es necessita un terreny pla de 100×100 m i 30 minuts de preparació. Les ales de l'aeronau normalment van plegades per l'emmagatzematge i transport i s'han de desplegar abans del llançament. Un cop apunt, un petit coet comença la ignició i dispara el dron cap a l'aire. Se'n separa un cop s'ha enlairat.
Un cop completada la missió, per aterrar, el dron necessita un terreny de 200×200 m on activar un paracaigudes i un sistema d'airbags per suavitzar la caiguda. Aleshores el vehicle de recuperació es desplaça fins al lloc i recull l'aeronau.[3]
Càrrega útil[modifica]
Segons el tipus de missió que es vulgui dur a terme hi ha diferents mòduls. El màxim de pes afegit són 35 kg, amb un màxim de pes en llançament de 162 kg.
A la Bundeswehr, la càrrega útil habitual inclou un sistema d'infraroigs Zeiss Ophelios WBG FLIR que opera a una amplada de banda de 12 micron i un radar Syntetic Aperture Radar (SAR). A més a més s'hi instal·la un sistema d'emmagatzematge de dades i transmissió. Les dades es descarreguen de l'aeronau a l'estació de control terrestre via un data link Ku band.[3]
Referències[modifica]
- ↑ Bäker, Grobecker i Hastedt, 1999, p. 1.
- ↑ Hackett, 2022, p. 110.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «KZO Reconnaissance and Target Acquisition UAV, Germany». army-technology.com. [Consulta: 1r octubre 2016].
- ↑ Zaloga i Palmer, 2008, p. 23.
- ↑ 5,0 5,1 Zaloga i Palmer, 2008, p. 24.
- ↑ Bäker, Grobecker i Hastedt, 1999, p. 5.
- ↑ Bäker, Grobecker i Hastedt, 1999, p. 2.
Bibliografia[modifica]
- Bäker, Joachim; Grobecker, Helmut; Hastedt, Ralf «Unmanned Air Vehicles for the Army - Future Concepts» (en anglès). STN Atlas Elektronik GmbH, 1999, p. 8 [Consulta: 1r octubre 2016].
- Hackett, James. The military balance 2022. Londres: Routledge, 2022, p. 528. ISBN 978-1-032-27900-8 [Consulta: 22 abril 2023].
- Zaloga, Steven J; Palmer; Ian. Unmanned aerial vehicles. Robotic Air Warfare 1917-2007 (llibre/ebook) (en anglès). 1a edició. Regne Unit: Osprey Publishing, 2008, p. 49 (New vanguard nº144). ISBN 978 1 84603 243 1.
Vegeu també[modifica]
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rheinmetall KZO |