Ànbassa ibn Ishaq ad-Dabbí
| Biografia | |
|---|---|
| Mort | 860 (Gregorià)  |
| 70è Governador d'Egipte del Califat Abbàssida | |
| 852 – 856 ← Abd-al-Wàhid ibn Yahya ibn Mansur – Yazid ibn Abd-Al·lah al-Hulwaní → | |
| Sind | |
| 840 – 849 | |
| Dades personals | |
| Religió | Islam |
| Activitat | |
| Ocupació | valí |
Ànbassa ibn Ishaq ad-Dabbí (àrab: عنبسة بن إسحاق الضبي; mort cap al 860)[1] fou un governador provincial del Califat Abbàssida al segle ix, quan fou governador d'Ar-Raqqà (833),[2] el Sind (cap a la dècada del 840) i Egipte (852-856). Fou l'últim governador àrab d'Egipte sota els califes abbàssides, puix que els seus successors foren turcs.
Governador del Sind
[modifica]Ànbassa, plançó d'una família àrab originària de Bàssora,[3] fou nomenat governador resident del Sind en nom del comandant turc Itakh, a qui li havia estat encomanada l'administració de la província pel califa. Eren temps turbulents per al Sind, l'anterior governador del qual, Imran ibn Mussa al-Barmakí, havia estat assassinat durant les lluites intestines en el si de la comunitat àrab local. Tanmateix, quan Ànbassa arribà a la província, la majoria dels magnats se li sotmeteren de bon grat, i fou capaç de pacificar la regió.[4]
Durant la seva administració del Sind, feu enderrocar la torre d'un stupa budista a Debal i convertí l'edifici en una presó. Així mateix, posà en marxa un projecte per reconstruir Debal amb la pedra de la torre destruïda, però fou destituït com a governador quan encara no s'havia acabat la feina.[5]
Els historiadors al-Yaqubí i al-Baladhurí discrepen sobre les dates del seu mandat. Segons al-Yaqubí, hauria estat nomenat per Itakh durant el califat d'al-Wàthiq (r. 842-847) i ocupà el càrrec durant nou anys fins que fou destituït i tornà a l'Iraq com a resultat de la caiguda d'Itkah el 849.[6] Al-Baladhurí, en canvi, diu que fou governador durant el regnat d'al-Mútassim (r. 833-842).[5]
Governador d'Egipte
[modifica]El 852, Ànbassa fou nomenat governador resident d'Egipte, cosa que li donava el control de la seguretat i les pregàries i responsabilitat solidària sobre els impostos (kharaj) juntament amb el funcionari de finances local. Fou nomenat pel príncep abbàssida al-Múntassir, a qui li havia estat assignada la província en les disposicions successòries d'al-Mutawàkkil (r. 847-861).[7][8][9]
Com a governador d'Egipte, Ànbassa s'esforça per limitar els abusos dels recaptadors d'impostos i construí una nova musal·la a Fustat. L'historiador egipci al-Kindí el descriu com un administrador just i piadós.[10] Així mateix, desplegà els decrets d'al-Mutawàkkil contra els dhimmís i prohibí l'exhibició pública de símbols cristians i la possessió de vi.[11]
El 853, els romans d'Orient llançaren un atac per sorpresa contra Damiata, arrasaren la ciutat i se n'endugueren nombrosos captius. La guarnició de la ciutat se n'havia anat a Fustat per assistir a un convit ofert per Ànbassa en ocasió del dia d'Arafa. En les setmanes següents a la incursió, al-Mutawàkkil manà a Ànbassa bastir fortificacions al voltant de Damiata per protegir-la de futurs atacs. La construcció es posà en marxa l'any següent.[12][13][14]
Al sud, els beges deixaren de pagar el tribut que tradicionalment retien a les autoritats egípcies i el 855 començaren a perpetrar ràtzies contra les zones limítrofes del territori musulmà. La reacció d'al-Mutawàkkil fou organitzar una expedició punitiva i ordenar a Ànbassa que posés totes les seves tropes a disposició de la campanya. Malgrat el terreny escabrós de la regió, l'exèrcit musulmà obtingué la rendició dels beges, el capitost dels quals accedí a viatjar a Samarra per sotmetre's en persona al califa.[15]
El 855 perdé l'administració dels impostos i veié la seva autoritat limitada a la seguretat i les pregàries. L'any següent, fou destituït com a governador i substituït per Yazid ibn Abd-Al·lah al-Hulwaní, un comandant turc, i tornà a l'Iraq cap a finals del 858. Al-Kindí observa que Ànbassa fou l'últim governador àrab, així com el darrer que dirigí les pregàries del divendres. A partir d'aleshores, els governadors foren turcs, situació que acabaria desembocant en la fundació de la dinastia tulúnida el 868.[16]
Referències
[modifica]- ↑ Al-Massudí, 1873, p. 289.
- ↑ At-Tabarí, 1985-2007, v. 32: p. 222.
- ↑ Ibn Hazm, 1982, p. 204.
- ↑ Al-Yaqubí, 1883, p. 585.
- ↑ 5,0 5,1 Al-Baladhurí, 1924, p. 218.
- ↑ Al-Yaqubí, 1883, p. 593.
- ↑ Al-Kindí, 1912, p. 200.
- ↑ Al-Yaqubí, 1883, p. 595 i 596.
- ↑ At-Tabarí, 1985-2007, v. 34: p. 96.
- ↑ Al-Kindí, 1912, p. 200-202.
- ↑ Swanson, 2010, p. 34.
- ↑ Al-Kindí, 1912, p. 201 i 202.
- ↑ Al-Yaqubí, 1883, p. 596 i 597.
- ↑ At-Tabarí, 1985-2007, v. 34: p. 124-27.
- ↑ At-Tabarí, 1985-2007, v. 34: p. 140-45.
- ↑ Al-Kindí, 1912, p. 202 et seq.
Bibliografia
[modifica]- Al-Baladhurí, Ahmad ibn Jabir. The Origins of the Islamic State, Part II (en anglès). Universitat de Colúmbia, 1924.
- Bazmee Ansari, A.S.. «Daybul». A: The Encyclopedia of Islam, New Edition, Volume II: C–G (en anglès). BRILL, 1991, p. 188-189. ISBN 90-04-07026-5.
- Ibn Hazm, Abu Muhammad Ali ibn Ahmad. Jamharat Ansab al-'Arab (en anglès). Fifth. Cairo: Dar al-Ma'arif, 1982.
- Al-Massudí, Ali ibn al-Husain. Les Prairies D'Or, Tome Septieme (en anglès). Imprimerie Nationale, 1873.
- Swanson, Mark N. The Coptic Papacy in Islamic Egypt, 641-1517 (en anglès). Cairo: The American University in Cairo Press, 2010. ISBN 978-977-416-093-6.
- At-Tabarí, Abu Ja'far Muhammad ibn Jarir. The History of Al-Ṭabarī. (en anglès). 40 vols.. State University of New York Press, 1985-2007.
- Al-Yaqubí, Àhmad ibn Abu Yaqub. Historiae, Vol. 2 (en anglès). E. J. Brill, 1883.