Àrab clàssic
 Versos de l'Alcorà en àrab clàssic  | |
| Tipus | llengua i llengua sacra |
|---|---|
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües afroasiàtiques llengües semítiques àrab | |
| Característiques | |
| Sistema d'escriptura | alfabet àrab |
| Codis | |
| Glottolog | clas1259 |
L'àrab clàssic, també anomenat àrab culte (àrab: العربية الفصحى, al-ʿarabiyya al-fuṣḥà) i àrab alcorànic, és una varietat de l'idioma àrab. L'àrab clàssic és la forma de la llengua àrab utilitzada en els texts omeies i abbàssides (segles VII a IX). Està basat en els dialectes medievals de les tribus àrabs. L'àrab estàndard modern és descendent directe de l'idioma usat modernament en el món àrab, en l'escriptura i l'idioma formal parlat, per exemple, en discursos i transmissions radiofòniques.[1][2] Mentre que l'estilística i el lèxic de l'àrab estàndard modern és diferent de l'àrab clàssic, la morfologia i la sintaxi s'han mantingut bàsicament sense alteracions.[3] Els dialectes vernaculars, però, han canviat més dràsticament. En el món àrab, es fa poca distinció entre l'àrab clàssic i l'estàndard modern, i en àrab ambdues són anomenades al-fusha (الفصحى), que significa ‘eloqüent’.
Història
[modifica]
L'origen de l'àrab clàssic es troba en les parts nord i central de la península Aràbiga i és diferent de les llengües de l'àrab antic del sud, les quals van ser parlades a la part sud de la península, al modern Iemen.[4] L'àrab clàssic és l'única llengua supervivent de les llengües de l'àrab antic del nord. La inscripció més antiga en àrab clàssic data del 328 dC i se la coneix com la inscripció de Namara. Va ser escrita en l'alfabet nabateu i trobada al sud de Síria a l'abril de 1901.[5]
Amb l'expansió de l'islam, l'àrab clàssic va esdevenir una llengua d'importància a escala internacional i de devoció religiosa, ja que és la llengua en què va ser revelat l'Alcorà.[6] La seva relació amb els dialectes moderns és similar a la relació entre el llatí i les llengües romàniques o entre l'idioma xinès mitjà i idioma xinès.
Ús
[modifica]En àrab, sol anomenar-se al-lugha al-arabiyya al-fusha, ‘la llengua àrab més eloqüent’ (àrab: اللغة العربية الفصحى, al-luḡa al-ʿarabiyya al-fuṣḥà). Està basat en les modalitats parlada i literària en ús a la regió del Hijaz al segle vii. Està fixada originalment per l'Alcorà i la poesia àrab preislàmica.[7]
Paral·lelament a l'ús literari i oficial de l'àrab clàssic, s'han desenvolupat diferents modalitats d'àrab dialectal o àrab parlat que han conviscut amb el clàssic en situació de diglòssia. Hi ha discussió sobre si aquestes varietats dialectals procedeixen d'una transformació de l'àrab clàssic o si cal buscar-ne l'origen directament en dialectes preislàmics.
A partir del segle xix, l'àrab clàssic ha donat lloc a una subvarietat que, de vegades, rep el nom d'àrab culte modern, àrab literal modern o àrab estàndard.
Morfologia
[modifica]L'àrab clàssic pertany a la família de llengües semítiques i, per tant, guarda nombroses similituds en pronunciació i conjugació amb idiomes com l'hebreu, arameu, accadi i amhàric. El seu ús de vocals per a modificar un grup base de consonants és similar a l'hebreu bíblic.
Per exemple:
- k a t a b a, ell va escriure
- ya kt u b u, ell escriu
- ma kt ū b un, escrit (paraules)
- k i t ā b un, llibre
- k u t u b un, llibres
- k i t ā b atun, escriptura
- k i t ā b atun, escriptures (plural femení)
- ma kt a b un, oficina, escriptori
- ma kt a b atun, biblioteca
- k ā t i b un, escriptor
- k ā t i b ūna, escriptors (plural masculí)
- k u tt ā b un, escriptors (plural intern)
- mi kt ā b un, màquina d'escriure
Escriptura
[modifica]L'àrab pertany a la família de llengües semítiques, una família lingüística originària d'Orient Mitjà, a la qual també pertanyen l'hebreu i l'arameu. Cal destacar que l'escriptura de l'àrab, coneguda com a alfabet àrab, deriva molt directament de l'alfabet arameu. Cap d'aquests dos alfabets sol transcriure usualment les vocals breus (encara que sí que transcriu algunes de llargues). L'àrab clàssic, i en particular per a la compilació de l'Alcorà, va desenvolupar marques especials de puntuació per assenyalar les vocals breus, indicades sobre les línies mitjançant una puntuació especial. L'àrab s'escriu de dreta a esquerra.
Referències
[modifica]- ↑ Bin-Muqbil, 2006, p. 14.
- ↑ Harv, Bin-Muqbil, 2006, p. 15
- ↑ Bin-Muqbil, 2006, p. 15.
- ↑ «"The Collapse of the Marib Dam and the Origin of the Arabs"». [Consulta: 6 maig 2013]., March 30, 2005, https://web.archive.org/web/20080209193302/http://www.arabia-felix.com/printer_20.html, February 9, 2008
- ↑ A New Reading of the Namārah Inscription, James A. Bellamy, 1985, issu du Journal of the American Oriental Society, volume 105, issue 1, pages=31 to 51, published by American Oriental Society, url: https://www.jstor.org/stable/601538
- ↑ Harv, Watson, 2002, p. 8
- ↑ Versteegh, Kees; Versteegh, C. H. M.. The Arabic Language (en anglès). Columbia University Press, 1997. ISBN 978-0-231-11152-2.
Bibliografia
[modifica]- Bin-Muqbil, Musaed. Phonetic and Phonological Aspects of Arabic Emphatics and Gutturals, 2006.
- Holes, Clive (2004) Modern Arabic: Structures, Functions, and Varieties Georgetown University Press. ISBN 1-58901-022-1
- Versteegh, Kees (2001) The Arabic Language Edinburgh University Press ISBN 0-7486-1436-2 (Ch.5 available in link below)
- Watson, Janet. The Phonology and Morphology of Arabic. Oxford University Press, 2002.
- Bin Radhan, Neil. Die Wissenschaft des Tadschwīd.