Àrreu
|
Per a altres significats, vegeu «Àrreu (Alts Pirineus)». |
| ||||
| Tipus | entitat singular de població  | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| ||||
| Estat | Espanya | |||
| Comunitat autònoma | Catalunya | |||
| Província | província de Lleida | |||
| Comarca | Pallars Sobirà | |||
| Municipi | Alt Àneu | |||
| Població humana | ||||
| Població | 5 (2023) | |||
| Geografia | ||||
| Altitud | 1.251 m | |||
| Identificador descriptiu | ||||
| Codi postal | 25587 | |||
| Codi INE | 25024000200 | |||
| Codi IDESCAT | 2502410002200 | |||
Àrreu és un poble del terme municipal d'Alt Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà, situat sobre els peus de la vall d'Àrreu. Fins al 1972 formava part de l'antic terme d'Isil.
.jpeg)
Està situat a la dreta de la Noguera Pallaresa, a 1.251 metres d'altitud,[1] a l'esquerra del Torrent de la Mata de Borén, que centra una petita vall en el mig de la qual es troba el poble d'Àrreu. És a prop i al nord-oest de Borén i al nord, una mica més distant, de Sorpe. Tanmateix, aquest darrer poble queda enlairat damunt de la vall de la Noguera Pallaresa. El poble és als peus del contrafort sud-oriental de lo Faro i de la Serra de Sant Joan. Una mica més enlairat a ponent del poble hi ha el veïnat de les Bordes d'Àrreu, o Àrreu de Dalt, a prop de la capella de la Mare de Déu de les Neus.[1]
Com Alós d'Isil, fou un municipi independent fins al 1846, data en la qual s'uní a Isil.
Del seu patrimoni destaquen les restes del Castell d'Àrreu, l'església parroquial preromànica de Sant Sadurní, o Serni i la capella romànica de la Mare de Déu de les Neus d'Àrreu, del segle xii. Aquesta última destaca per tenir un carreu amb un crismó en relleu sobre la porta.[2]
Etimologia
[modifica]Segons Joan Coromines,[3] Àrreu, amb Arres i Arròs, parteix d'un ètim preromà bascoide, arro (agre, rònec).
Geografia
[modifica]El poble d'Àrreu
[modifica]
|
|
|
|
|
Història
[modifica]Època moderna
[modifica]En el fogatge del 1553, Arreu només declara[5] 1 foc laic (uns 5 habitants).
L'allau de 1803
[modifica]El dia de Nadal de l'any 1803[6] una allau procedent del barranc de Monars va precipitar-se sobre el poble d'Àrreu, que aleshores es trobava uns 450 metres al sud de la ubicació actual. Va destruir les 10 cases del poble, i 17 persones,[1] d'un total de 88 habitants, van morir.[7] Aquest fet va fer que es traslladés el poble a la ubicació actual, menys exposada a les allaus. Les edificacions del poble antic es reconstruïren com a bordes, i de fet el lloc va passar a anomenar-se Bordes d'Àrreu.
Edat contemporània
[modifica]Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico[8] a Àrreu. Hi diu que és una localitat amb ajuntament situada a la Vall d'Àneu, en un barranc envoltat de muntanyes molt altes, combatuda pels vents del nord i del sud. Gaudeix d'un clima sa, però a causa del fred extrem, s'hi produeixen pulmonies i refredats amb febres. Tenia en aquell moment 6 cases i l'església parroquial de Sant Sadurní, servida per un rector de provisió diocesana o reial, segons el mes en què es produeix la vacant. Separada del poble hi ha una ermita poc notòria. Hi ha fonts a l'entorn, d'aigües molt fortes. El territori és de qualitat inferior, muntanyós i trencat; només hi ha uns 40 jornals de feina de cultiu, la resta són ermots. S'hi produïa sègol, patates, llegums i fenc i s'hi criava bestiar vacum, de llana, mules i cavalls, porcs i uns vedells denominats erchs, de grans banyes. Hi havia caça de llebres, conills, perdius i isards, a més d'animals nocius, com guineus, llops i ossos. Comptava amb 5 veïns (caps de casa) i 25 ànimes (habitants). Fa esment a l'allau de 1803.
El 1981, l'última família que hi restava va marxar del poble. El 2020, Eloi Pasarín, que hi havia viscut entre 1993 i 1994, tornà a Àrreu, va comprar una casa i hi muntà un taller de fusteria.[9]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Farràs Pérez, Lorena. «Àrreu, el poble sense carretera» p. 47. La Vanguardia, 14-09-2020. [Consulta: 24 gener 2022].
- ↑ Romaní 2011.
- ↑ Coromines 1994.
- ↑ Montaña 2004.
- ↑ Andreu Berniguer àlies Casan. Iglésias 1981, p. 78.
- ↑ González, Laura «L'encant de l'abandonat Àrreu» (HTML). La Mañana [Lleida], 09-08-2020 [Consulta: 8 setembre 2020].
- ↑ Oller, Pere; Fischer, Jan-Thomas; Muntan, Elena «The Historic Avalanche that Destroyed the Village of Àrreu in 1803, Catalan Pyrenees» (pdf) (en anglès). Geosciences 2020, 10, 169, 07-05-2020 [Consulta: 8 setembre 2020].
- ↑ Madoz 1845.
- ↑ Borràs i Abelló, Jordi. «Àrreu, carretera perduda». La Mira. [Consulta: 20 desembre 2021].
Bibliografia
[modifica]- Barbal, Maria. «Àrreu». A: Camins de quietud. Barcelona: Edicions 62, 2002 (3a edició) (No ficció, 6). ISBN 84-297-4894-6.
- Coromines, Joan. «Àrreu». A: Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana. II. A - Be. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona "La Caixa", 1994. ISBN 84-7256-889-X.
- Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981. ISBN 84-232-0189-9.
- Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Gil». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
- Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
- Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8.
- Romaní, Daniel «Pobles despoblats». Diari Ara [Barcelona], 13-10-2011, pàg. 30-31 [Consulta: 13 octubre 2011].
Enllaços externs
[modifica]