Vés al contingut

1,4-Diclorobutà

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: 1,4-diclorobutà)
Infotaula de compost químic1,4-Diclorobutà
Substància químicatipus d'entitat química Modifica el valor a Wikidata
Massa molecular126 Da Modifica el valor a Wikidata
Estructura química
Fórmula químicaC₄H₈Cl₂ Modifica el valor a Wikidata
SMILES canònic
Model 2D
C(CCCl)CCl Modifica el valor a Wikidata
Identificador InChIModel 3D Modifica el valor a Wikidata
Propietat
Punt de fusió−38 ℃ Modifica el valor a Wikidata

L'1,4-diclorobutà és un compost orgànic, un haloalcà amb la fórmula molecular (CH2CH2Cl)2. És un dels diversos isòmers estructurals del diclorobutà. Tots són líquids incolors de baixa inflamabilitat i d'interès per a usos sintètics especialitzats.[1]

Propietats

[modifica]
Model de l'estructura de l'1,4-diclorobutà.

L'1,4-diclorobutà a temperatura ambient és un líquid d'olor mitjanament agradable. El seu punt de fusió és de –37,3 °C, el d'ebullició 154 °C i la seva densitat 1,14 vegades la de l'aigua. A 20 °C té una pressió de vapor de 4 mmHg,[2]

Preparació

[modifica]

L'1,4-diclorobutà es pot obtenir a partir de l'1,4-butandiol per reacció amb clorur de tionil,[3] així com del tetrahidrofurà, segons les següents reaccions:

Usos

[modifica]

Els 1,4-dihalobutans són molt adequats per a la síntesi de composts heterocíclics d'anells de 5 membres. Per exemple, el tractament amb sulfur de sodi dona tetrahidrotiofè.[4] El tractament amb filferro de liti dona 1,4-dilitiobutà.[5]

L'1,4-diclorobutà es pot utilitzar, entre d'altres, com a precursor del niló 6,6 (via adiponitril).[1][6]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 Rossberg, Manfred; Lendle, Wilhelm; Pfleiderer, Gerhard; Tögel, Adolf; Dreher, Eberhard-Ludwig; Langer, Ernst; Rassaerts, Heinz; Kleinschmidt, Peter; Strack. Ullmann's Encyclopedia of Industrial Chemistry (en anglès). Weinheim, Alemanya: Wiley-VCH, 2005. DOI 10.1002/14356007.a06_233.pub2. «Chlorinated Hydrocarbons» 
  2. PubChem. «1,4-Dichlorobutane» (en anglès). [Consulta: 4 juliol 2024].
  3. Vogel, A.I.. Practical Organic Chemistry. 5a. Longman Scientific & Technical, 1974. 
  4. «Tetrahydrothiophene». Organic Syntheses, vol. 36, 1956, pàg. 89. DOI: 10.15227/orgsyn.036.0089.
  5. «Spiroannelation Via Organobis(Cuprates): 9,9-Dimethylspiro[4.5]Decan-7-One». Organic Syntheses, vol. 70, 1992, pàg. 204. DOI: 10.15227/orgsyn.070.0204.
  6. Mark S. M. Alger. Polymer Science Dictionary. Springer, 1997, p. 241. ISBN 0-412-60870-7.