Consell Antifeixista d'Alliberament Nacional de Iugoslàvia
Dades | |
---|---|
Tipus | govern provisional |
Història | |
Creació | 1942 |
Governança corporativa | |
Presidència | Ivan Ribar |
El Consell Antifeixista d'Alliberament Nacional de Iugoslàvia (en croat: Antifašističko Vijeće Narodnog Oslobođenja Jugoslavije, AVNOJ)[1] fou un òrgan polític creat pels partisans iugoslaus durant la Segona Guerra Mundial. Va ser l'embrió del parlament iugoslau creat pels partisans i va nomenar al govern partisà del que més tard van provenir la majoria dels membres del govern d'unitat pactat el 1945 amb el govern iugoslau a l'exili.
Antecedents
[modifica]Després de la Segona Ofensiva Antipartisana, els partisans van abandonar la rodalia de Foča per dirigir-se a Bòsnia occidental durant l'estiu de 1942.[2] Tot i les reticències soviètiques, els comandaments del Partit Comunista de Iugoslàvia van decidir donar més importància al futur control polític del país, després d'una primera etapa en què l'ajuda militar a l'URSS, mitjançant la lluita contra l'Eix, havia estat prioritària.[2]
Formació
[modifica]Després de la captura de Bihać el politburó del partit va ordenar la reunió dels comitès locals d'alliberament.[2] El 12 de novembre de 1942, Tito va comunicar al Comintern la intenció dels partisans de crear "una cosa semblant a un govern, el qual s'anomenarà Comitè Nacional d'Alliberament de Iugoslàvia".[2] Els soviètics, malgrat acceptar la creació de l'organisme, van indicar a Tito el seu desig que no es presentés com un rival del govern iugoslau a l'exili, ni es plantegés l'abolició de la monarquia.[2]
Tito, en presència de 54 dels 71 delegats escollits per ell,[1] va presentar el nou consell el 16 de novembre de 1942 seguint les indicacions soviètiques, negant que es tractés d'un govern.[2] Els delegats van triar als membres del nou Consell, que va aprovar un programa de 6 punts.[3] La junta va triar com a president Ivan Ribar, antic polític no pertanyent al partit comunista.[1][3]
El programa aprovat pel Consell incloïa la defensa de la independència del país, l'aplicació de veritables drets democràtics, l'alliberament d'aquest, la inviolabilitat de la propietat privada i de les empreses privades, eleccions lliures després de la guerra, sense canvis socials radicals, i la renúncia a la coacció i l'aplicació de mesures il·legals contra la població.[3] Advocava més per la igualtat de les nacionalitats, definides com la sèrbia, croata, eslovena, macedònia i montenegrina.[3] Va establir les bases per a un nou govern, completament diferent al d'entreguerres o l'existent a l'exili.[3] Els objectius revolucionaris del Partit Comunista van quedar ocults després d'un programa de lluita contra l'ocupant.[1] Buscava un ampli suport social.[1]
Segon congrés a Jajce
[modifica]El 29 de novembre de 1943, durant la Sisena Ofensiva Antipartisana, es va celebrar a Jajce el segon congrés del Consell.[4]
Van assistir 142 delegats i l'oficial d'enllaç britànic William Deakin, com a representant de la missió militar britànica.[4] Tito va declarar que havia arribat el moment en què el Consell es convertís en el parlament iugoslau i que es formés un "Comitè Nacional d'Alliberament de Iugoslàvia" com a govern del país.[4] Després d'agrair l'ajuda britànica, nord-americana i soviètica (aquesta última quasi nul·la)[4] va indicar els plans que s'estaven duent a terme per a l'arribada d'enllaços soviètics, per unir-se als ja presents britànics i nord-americans.[4] Va acabar el seu discurs amb una crida a favor d'una Iugoslàvia lliure i veritablement democràtica.[4]
Un nou govern de 17 membres va prendre oficialment les regnes del govern, retirant-se el reconeixement del govern a l'exili.[4] Tito quedava com a primer ministre i ministre de Defensa del nou govern.[4] Es va decretar que el rei Pere II de Iugoslàvia no podria tornar al país fins que el poble triés si desitjava mantenir la monarquia.[4] Tito va ser ascendit a mariscal.[5]
En la mateixa sessió el Consell sol·licità al govern nord-americà l'accés a les reserves d'or iugoslaves, fins llavors a disposició del govern exiliat.[5] Aquesta sessió va tenir lloc alhora que la Conferència de Teheran, on les tres potències aliades van debatre, entre altres temes, el futur de Iugoslàvia.[5]
Negociacions entre Tito i Šubašić
[modifica]L'1 de novembre de 1944 Tito i el primer ministre del govern a l'exili, Ivan Šubašić, van aconseguir un preacord.[6] El Consell es convertiria oficialment en el parlament nacional i es formaria un govern d'unitat amb 12 membres del Comitè Nacional d'Alliberament i 6 del govern a l'exili.[7] En el futur se celebrarien eleccions i es decidiria el model estatal, romanent el rei fins llavors a l'estranger i representat per 3 regents a Iugoslàvia.[7]
Al començament, el rei es va negar a acceptar l'acord, cedint únicament després d'intenses pressions britàniques.[8] Al comunicat posterior de la Conferència de Ialta es va sol·licitar que el Consell admetés a membres del parlament anterior a la guerra que no haguessin col·laborat amb l'Eix.[9]
El 6 de març de 1945 el Consell acceptà la dimissió del Comitè d'Alliberament, alhora que renunciaven els ministres a l'exili, tot per formar el nou govern d'unitat nacional.[10] El nou govern va ser format l'endemà per 27 ministres, 20 d'ells antics membres del Comitè d'Alliberament recentment dissolt i altres 3 obertament reconeguts com a partidaris de Tito.[10]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Pavlowitch, pàg. 131
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Roberts, pàg. 77
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Roberts, pàg. 78
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 4,8 Roberts, pàg. 163
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Roberts, pàg. 164
- ↑ Roberts, pàg. 272
- ↑ 7,0 7,1 Roberts, pàg. 273
- ↑ Roberts, pàg. 316
- ↑ Roberts, pàg. 310
- ↑ 10,0 10,1 Roberts, pàg. 317
Bibliografia
[modifica]- Pavlowitch, Stevan K. Hitler's New Disorder: The Second World War in Yugoslavia (en anglès). Columbia University Press, 2008. ISBN 9780231700504.
- Roberts, Walter R. Tito, Mihailovic, and the Allies, 1941-1945 (en anglès). Rutgers University Press, 1973. ISBN 9780813507408.