Acadèmia de l'Exèrcit Imperial Japonès
  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | acadèmia militar |
| Història | |
| Creació | 1868 1874 |
| Data de dissolució o abolició | 1945 |
L'Acadèmia de l'Exèrcit Imperial Japonès (陸軍士官学校, Rikugun Shikan Gakkō?)[1] va ser el principal centre formatiu d'oficials de l'Exèrcit Imperial Japonès i una de les principals acadèmies militars del Japó imperial. Va estar operativa entre 1874[2] i 1945.
Història
[modifica]L'acadèmia va ser establerta originalment a Kyoto el 1868 sota el nom de Heigakkō, en plena revolució Meiji. No obstant això, el 1874 l'escola va ser reformada, canviada de nom i traslladada a Ichigaya, prop de Tòquio. El 1887, Terauchi Masatake va ser nomenat director de l'Acadèmia.[3] Durant els anys que va estar al capdavant de l'acadèmia, va introduir importants reformes als programes educatius del centre.[3] No obstant això, per a aquella època existien altres centres formatius militars de l'Exèrcit de terra: des de 1882 funcionava l'Escola de Guerra de l'Exèrcit (陸軍大学校, Rikugun Daigakkō?). Mentre que l'Escola de Guerra seguia el model militar prussià inspirat a la Preußische Kriegsakademie, l'Acadèmia de l'Exèrcit Imperial seguia el model militar francès.[2]
Per l'Acadèmia de l'Exèrcit Imperial van passar personalitats que posteriorment tindrien un paper destacat en la vida política i militar del país, com va ser el cas del príncep Higashikuni Naruhiko,[4] que arribaria ser general i primer ministre. L'acadèmia també va acollir a molts alumnes estrangers. Aquest va ser el cas de molts militars xinesos del futur Exèrcit Nacional Revolucionari,[5] com He Yingqin,[6] Yan Shixan o Chiang Kai-shek,[7] que durant els primers anys del segle XX també van realitzar els seus estudis a l'Acadèmia de l'Exèrcit Imperial. Un altre cas significatiu va ser el d'Aisin-Gioro Xiqia,[8] membre de la família imperial xinesa i després figura destacada de Manxukuo.
L'acadèmia va ser abolida a la fi de 1945, després de la rendició del Japó i la dissolució de l'Exèrcit Imperial Japonès. Les seves instal·lacions van passar a ser una base militar nord-americana. En l'actualitat, la institució corresponent de la Força Terrestre d'Autodefensa del Japó (JGSDF) és l'Acadèmia de Defensa Nacional del Japó.
Referències
[modifica]- ↑ Watanabe, 2016, p. 372.
- ↑ 2,0 2,1 Schillinger, 2016, p. 33.
- ↑ 3,0 3,1 Shimamoto, Ito i Sugita, 2015, p. 293.
- ↑ Watanabe, 2016, p. 2.
- ↑ Minoru i Si-Yun, 2014, p. 4.
- ↑ Lew i Leung, 2013, p. 85.
- ↑ Gao, 2009, p. 56, 409.
- ↑ Yamamuro, 2006, p. 96.
Bibliografia
[modifica]- Gao, Akio. Historical Dictionary of Modern China (1800-1949). Scarecrow Press, 2009.
- Lew, Christopher R.; Leung, Edwin Pak-wah. Historical Dictionary of the Chinese Civil War. Scarecrow Press, 2009.
- Minoru; Si-Yun, Lin. The Reluctant Combatant: Japan and the Second Sino-Japanese War. University Press of America, 2014.
- Schillinger, Nicolas. The Body and Military Masculinity in Late Qing and Early Republican China. Lexington Books, 2016.
- Shimamoto, Mayako; Ito, Koji; Sugita, Yoneyuki. Historical Dictionary of Japanese Foreign Policy. Rowman & Littlefield, 2015.
- Watanabe, Akio. The Prime Ministers of Postwar Japan, 1945–1995: Their Lives and Times. Lexington Books, 2016.
- Yamamuro. Manchuria Under Japanese Dominion. Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 2006.
