Accent diacrític

Els accents diacrítics formen una subcategoria dels signes diacrítics, que s'afegeixen a una lletra en l'escriptura de moltes llengües per alterar la pronúncia d'una paraula o per distingir-la entre paraules similars. El mot deriva de la paraula grega διακρητικός (distingint).

Accent diacrític és aquell signe que es posa per a distingir, en la major part de casos, parells de paraules homògrafes que segons les regles d'accentuació no n'haurien de dur.

No es considera accent diacrític en parells de paraules com després (adverbi) i desprès (participi de desprendre), que sí que s'accentuen d'acord amb les regles d'accentuació.

L'accent diacrític en català segons l'IEC

En català escrit es va establir la primera ordenació sistemàtica de l'accentuació de les paraules amb la reforma de Pompeu Fabra. Durant gairebé cent anys es va consolidar aquest ús, però també va tenir canvis. La primera llista de paraules amb diacrítics feta per Pompeu Fabra es va fer el 1913 i tenia 23 mots. Més d'un segle després els accents diacrítics superaven el centenar i els acadèmics de la llengua van considerar que calia revisar-los. L'Institut d'Estudis Catalans (IEC) va anunciar, l'octubre del 2016, la reducció dels accents diacrítics. La reforma de la normativa va implicar passar de 150 accents diacrítics a 15 i va eliminar-ne alguns de molt utilitzats com dona, neta, adeu i os. El juny del 2021 es va acabar la pròrroga que l'IEC va donar als mitjans de comunicació, l'administració pública i els centres educatius per adaptar-se al canvi. A partir d'aquell moment qualsevol institució o entitat amb vocació de servei públic va haver d'aplicar la modificació.

Després de la reforma ortogràfica promulgada per l'Institut d'Estudis Catalans, les paraules que porten accent diacrític en català són:

sense accent	amb accent
be: nom de la lletra b; xai, anyell, corder	bé (plural béns): possessions; adverbi; conjunció
deu: font; numeral deus: fonts; formes del verb deure	déu (plural déus): divinitat Déu: nom comú de la Divinitat
es: pronom reflexiu	és: forma del verb ser
ma: (plural mes): forma del femení de l'adjectiu possessiu mon	mà (però mans): part final del braç
mes: dotzena part d'un any; possessiu; però; participi de metre	més: quantitatiu
mon (plural mos): possessiu mon (plural mons): nom d'una llengua; relatiu a aquesta llengua	món (però mons): univers
pel, pels: contracció de per + el, per + els	pèl (plural pèls): vellositat
que: relatiu -sense preposició-, exclamatiu	què (plural quès): relatiu tònic, interrogatiu; quid d'una qüestió
se: pronom reflexiu	sé: forma del verb saber
si: nota musical; cavitat d'un os; pronom reflexiu; conjunció	sí (plural sís): adverbi (afirmació)
sol, sols: astre; nota; col·loide; sense companyia; verb soler	sòl (plural sòls): terra
son: acte de dormir; possessiu; unitat física	són: verb ser
te: planta i infusió; nom de la lletra t; pronom	té: verb tenir/tindre
us: pronom personal feble	ús (però usos): acció d'usar; substantiu
vos: pronom personal feble	vós: pronom personal fort

Els mots composts i derivats d'aquests, com adeu, adeu-siau, marededeu, rodamon, a contrapel, entresol o subsol, no porten l'accent diacrític.

També mantenen l'accent diacrític els topònims, ateses les dificultats de naturalesa legal que aquest canvi podria ocasionar ([1]).

Viles i altres nuclis de població: Cóll (Vall de Boí, Alta Ribagorça), Jóc (Conflent), Lés (Vall d'Aran), Móra d'Ebre, Móra la Nova (Ribera d'Ebre).

Topònims menors: Turó de la Bóta, coster de la Bóta (Olivella), Camp de la Bóta (Sant Adrià de Besòs), Roc del Cóm (Riner, Solsonès), Bony de l'Ós (Lles de Cerdanya, carrer del Cós del Bou (Tarragona), el Cós (Montagut i Oix, Garrotxa), barranc de l'Óssa (la Seu d'Urgell).

L'accent diacrític en català segons l'AVL

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua va incorporar els canvis ortogràfics de la reforma de l'IEC el juny de 2018. El dia 13, l'AVL aprovà la simplificació de l'accentuació diacrítica per a fer-la coincidir amb la de l'Institut. Al cap de pocs dies es varen incorporar els canvis en la versió en línia del Diccionari normatiu valencià.

Antiga accentuació diacrítica

Les paraules que anteriorment duien accent diacrític són aquestes:

sense accent	amb accent
be: nom de la lletra b; xai, anyell, corder	bé (plural béns): possessions; adverbi; conjunció
bota: calçat; verb botar	bóta (plural bótes): recipient
coc: cuiner; carbó; bacteri	cóc (plural cócs) coca
coll: part del cos	Cóll: topònim
com: adverbi	cóm (plural cóms): obi o gamella
cop: encontre violent, colp	cóp (plural cóps): cerro; mesura de capacitat; gran copa
cos: conjunt d'un organisme; corporació	cós (plural cóssos): cursa
deu: font; numeral deus: fonts; formes del verb deure	déu (plural déus): divinitat Déu: nom comú de la Divinitat
dona, dones: ésser humà de gènere femení; muller	dóna, dónes: formes del verb donar
es: pronom reflexiu	és: forma del verb ser/ésser/esser
feu: domini, senyoria; present de fer	féu: passat de fer
fora: adverbi	fóra: verb ser/ésser/esser
joc, jocs: acció de jugar, entreteniment	jóc (plural jócs): indret on van a dormir les aus
les: article; pronom; adjectiu (antònim de il·lès)	Lés: topònim
ma: (plural mes): forma del femení de l'adjectiu possessiu mon	mà (però mans): part final del braç
mes: dotzena part d'un any; possessiu; però; participi de metre	més: quantitatiu
meu: possessiu	mèu (plural mèus): miol del gat
molt, molta: quantitatiu	mòlt, mòlta (plurals mòlts, mòltes): participi de moldre; acció i efecte de moldre
mon (plural mos): possessiu mon (plural mons): nom d'una llengua; relatiu a aquesta llengua	món (però mons): univers
mora: dona magribina o nord-africana.	móra: (plural móres): fruita Móra: forma part d'alguns topònims
net (neta, nets, netes): adjectiu	nét, néta (plurals néts, nétes): parentiu familiar
nos: pronom personal feble	nós: plural majestàtic
os, ossos: part de l'esquelet ossa, osses: ossada, esquelet	ós, óssa (plurals óssos, ósses): animal
pel, pels: contracció de per + el/lo, per + els/los	pèl (plural pèls): vellositat
porca: femella del porc, truja	pórca (plural pórques): faixa de terra
que: relatiu -sense preposició-, exclamatiu	què (plural quès): relatiu tònic, interrogatiu; quid d'una qüestió.
res: pronom; pl. de re (nota musical)	rés (però resos): pregària
rossa: dona amb els cabells clars	ròssa (plural ròsses): animal vell i prim
se: pronom reflexiu	sé: forma del verb saber
sec: eixut; forma del verb seure	séc (plural sécs): plec de roba
seu: catedral; pronom possessiu; forma del verb seure	sèu (plural sèus): greix
si: nota musical; cavitat d'un ós; pronom reflexiu; conjunció	sí (plural sís): adverbi (afirmació)
soc: calçat; tros de fusta; mercat	sóc: verb ser/ésser/esser
sol, sols: astre; nota; col·loide; sense companyia; verb soler	sòl (plural sòls): terra
son: acte de dormir; possessiu; unitat física	són: verb ser/ésser/esser
te: planta i infusió; nom de la lletra t; pronom	té: verb tenir/tindre
tot: adjectiu	tòt (plural tòts) boca d'un cànter
us: pronom personal feble	ús (plural usos): acció d'usar; substantiu
vens, venen: formes del verb vendre	véns, vénen: formes del verb venir/vindre
ves: tros de tela; lletra v en pl.; reducció de veges	vés: verb anar
veu: so de les cordes vocals; present de veure	véu: passat de veure/vore
vos: pronom personal feble	vós: pronom personal fort

A més, l'AVL també va introduir un accent mai inclòs per l'IEC:

sense accent	amb accent
tos (nom femení): expectoració. Ex.: Tenia una tos molt lletja.	tòs (però tossos): clatell. Ex.: Va caure de tòs.

Les paraules compostes formades amb alguna paraula escrita amb accent diacrític mantenien també aquest accent: rodamón, passamà, adéu, besnet, repèl, subsòl... Cal tenir present que els plurals de les paraules mà, món, rés, tòs i ús no portaven accent diacrític: mans, mons, resos, tossos i usos, i, per tant, els derivats d'aquests plurals tampoc: rodamons, passamans...