Vés al contingut

Acciaio (pel·lícula de 1933)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaAcciaio

Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióWalter Ruttmann Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióEmilio Cecchi i Baldassarre Negroni Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióGastone Medin Modifica el valor a Wikidata
GuióWalter Ruttmann i Mario Soldati Modifica el valor a Wikidata
MúsicaGian Francesco Malipiero Modifica el valor a Wikidata
FotografiaMassimo Terzano Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeWalter Ruttmann Modifica el valor a Wikidata
ProductoraCines Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorSocietà Anonima Stefano Pittaluga Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenItàlia Modifica el valor a Wikidata
Estrena1933 Modifica el valor a Wikidata
Durada67 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalitalià Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióItàlia Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0023736 FilmAffinity: 459316 Allocine: 213753 Letterboxd: steel-1933 Allmovie: v139600 TCM: 973577 Archive.org: Acciaio TMDB.org: 268241 Modifica el valor a Wikidata

Acciaio és una pel·lícula de 1933 dirigida pel director alemany Walter Ruttmann i realitzada per "Società Italiana Cines", recentment equipada per produccions sonores, com un intent d'obrir-se a les aportacions culturals internacionals. Aquesta és l'única pel·lícula per a la qual Luigi Pirandello ha signat un guió original (encara que s'ha revisat profundament en procés), així com l'única pel·lícula de ficció del documentalista Ruttmann.

Filmat en gran part a l'Acciaierie di Terni,[1] es va caracteritzar per nombrosos contrastos entre l'autor, el director, el compositor i la producció. També es va produir una versió alemanya. A la seva estrena va esdevenir objecte d'una clara bretxa entre les opinions de la crítica, que quasi unànimement la consideraven poc menys que una obra mestra, i l'acollida del públic, que va decretar un fort fracàs comercial.

Argument

[modifica]

Mario, bersagliere ciclista, és llicenciat i torna a la seva feina com a treballador a la siderurgia de Terni, confiant en trobar i casar-se amb la Gina, que era la seva promesa. Però la noia, mentrestant, està lligada a Pietro, també treballador i els dos confessen obertament la seva relació al Mario. Per això, Mario i Pietro, una vegada grans amics, es barallen, però el treball els obliga a mantenir-se a prop. Un dia, un malentès entre tots dos durant el treball provoca un greu accident en el qual Pietro és colpejat per un lingot incandescent.

Encara que Pietro, que s'està morint, té temps de dir que Mario no és responsable de l'accident, a causa del conegut conflicte que els va dividir, és considerat per la comunitat com el responsable de la mort atroç del seu company. Aïllat i menyspreat per tothom, en Mario pensa a aprofitar la seva experiència militar i recórrer al ciclisme professional, deixant la feina de foneria. Quan sembla que aquesta perspectiva està ara a l'abast, en Mario, encara enamorat de la Gina, amb qui espera poder retrobar-se, decideix tornar a la fàbrica per treballar com a treballador, on estarà al costat del pare de Pietro, que ha sempre va creure la seva innocència.

Repartiment

[modifica]

Recepció

[modifica]

Acciaio es va caracteritzar per un fort contrast entre els elogis de la crítica i el fracàs decretat pel públic. "Cines" en va tenir una idea fins i tot abans de començar a circular que la pel·lícula anava a tenir un mal resultat econòmic, ja que el febrer-març de 1933, durant una sèrie de presentacions fetes als directius comercials de S.A.S.P., va recollir una unànime sèrie d'opinions negatives, des de "cap escena, cap situació, cap acció revela la brillant actitud de Ruttmann" fins a "pel·lícula no comercialitzable ni a Itàlia ni a l'estranger", fins a "treballs de molt poc valor[2]». Fins i tot un intent de Toeplitz d'obtenir un placet de la influent Margherita Sarfatti no va tenir èxit,[3] tant que l'escriptora, mesos més tard, va titllar la pel·lícula de "convencional, avorrida, pedant, insuportable".[4]».

Poc abans de l'estrena de la pel·lícula, Cecchi n'havia editat una presentació amb un llarg article en el qual presumeix de les seves característiques populars i cinematogràfiques que «per la puresa dels mitjans d'expressió es troba entre els més exemplars mai produïts».[5] La pel·lícula també va ser vista per Pirandello, després el 29 de març es va fer una "estrena" reservada a un públic de polítics, escriptors i periodistes i el 30 de març de 1933 (període considerat poc favorable per a la distribució)[6] es va fer l'"estrena nacional" a Trieste i a Bolonya.[7]

Referències

[modifica]
  1. Bondanella p.27
  2. La sèrie de judicis negatius que va ser reportada per Cecchi a Taccuini, cit. a la bibliografia, p.490.
  3. Toeplitz, cit. in bibliografia, p.120.
  4. Sarfatti, Le assurde nostalgie del divismo, in Rivista Internazionale del cinema educatore, n.11, novembre 1933.
  5. Emilio Cecchi, Acciaio, in L'Illustrazione italiana, n.11 del 12 marzo 1933.
  6. Lorenzo Quaglietti, "Acciaio" nella politica della "Cines" a Acciaio, cit. in bibliografia, p.173.
  7. Camerini, cit. p.46.

Bibliografia

[modifica]
  • Bondanella, Peter. A History of Italian Cinema. Continuum, 2009.
  • Moliterno, Gino. The A to Z of Italian Cinema. Scarecrow Press, 2009.
  • Guido Aristarco, Il cinema fascista, il prima e il dopo, Bari, Dedalo, 1996, ISBN 88-220-5032-0
  • Francesco Callari, Pirandello soggettista e sceneggiatore di cinema, in Pirandello e la cultura del suo tempo, Milano, Mursia, 1984,
  • Claudio Camerini (a cura di), "Acciaio", un film degli anni trenta. Pagine inedite d'una storia italiana, Roma, C.S.C. - E.R.I., 1990, ISBN 88-397-0597-X
  • Emilio Cecchi, Taccuini, Milano, Mondadori, 1976,
  • Le città del cinema, Produzione e lavoro nel cinema italiano (1930 - 1970), Roma, Napoleone, 1979,
  • Nino Genovese, Sebastiano Gesù, La musa inquietante di Pirandello: il cinema, Palermo, Bonanno, 1990,
  • Enzo Lauretta (a cura di), Pirandello e il cinema, Agrigento, Centro nazionale studi Pirandelliani, 1978,
  • Leo Quaresima (a cura di), Walter Ruttmann, cinema, pittura, ars acustica, Calliano (Tn), Manfrini, 1994, ISBN 88-7024-503-9
  • Francesco Savio, Cinecittà anni Trenta. Parlano 116 protagonisti del secondo cinema italiano (3 voll.), Roma, Bulzoni, 1979,
  • Storia del Cinema Italiano, volume iVº (1924-1933), Venezia, Marsilio, Roma, Edizioni di Bianco e nero, 2014, ISBN 978-88-317-2113-4
  • Ludovico Toeplitz, Ciak a chi tocca, Milano, Edizioni Milano nuova, 1964,