Vés al contingut

Advaita Vedanta

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

L'Advaita Vedanta (IAST, Advaita Vedānta; sànscrit: अद्वैत वेदान्त, literalment, no-dos) és una escola de filosofia hindú i de pràctica religiosa no dualista fonamentada amb les Upanishads essent la branca secundària més antiga del Vedanta.[1][2] És una de les vies clàssiques hindús per a la realització espiritual.[3] Les dues branques principals són el Kevala-advaita (no dualisme radical) ensenyat per n'Adi Xankara i el Vishista-advaita (no dualisme amb distincions) ensenyat per en Ramanuja.[1] El terme Advaita fa referència a la idea que l'ànima (el veritable jo, l'Atman) és el mateix que la realitat metafísica més alta (el Brahman). Els seguidors d'aquesta escola són coneguts com a Advaita Vedantins, o simplement Advaitins. Busquen l'alliberament espiritual a través de l'adquisició de vidyā (coneixement) [4] de la pròpia identitat (Atman), i la identificació de l'Atman i amb Brahman.[5][6][7] L'Advaita Vedanta és una de les escoles més estudiades i influents del pensament clàssic indi.[8][9][10]

L'Advaita Vedanta remonta les seves arrels als Upanixads més antics. I es basa en tres fonts anomenades Prasthanatrayi. Ofereix una interpretació unificadora de tot el cos d'Upanixads,[11] els Brahma Sutras i el Bhagavad Gita.[12][13] L'Advaita Vedanta és la branca secundària més antiga del Vedanta, que és una de les sis filosofies hindús ortodoxes (dàrxana āstika). Encara que les seves arrels es remunten al primer mil·lenni abans de Crist, segons la tradició l'exponent més destacat de l'Advaita Vedanta és l'erudit del segle viii Adi Xankara.[14][15][16]

Propugna la idea que el mokxa (llibertat, alliberament) és assolible en aquesta vida en contrast amb les filosofies índies que emfatitzen el Videhamukti o el mokxa després de la mort.[17][18]L'escola utilitza conceptes com Brahman, Atman, maya, avidya, meditació i altres que es troben en les principals tradicions religioses índies,[13][19][20] però amb una interpretació pròpia per tal d'elaborar les seves teories sobre el mokxa.[17][21] Molts estudiosos el descriuen com una forma de monisme[13][22][23] i d'altres el descriuen com a no dualista.[3][24]

Va influir i va estar influenciat per diverses tradicions i textos de filosofies hindús com el Samkhya, el Ioga, el Nyaya, altres escoles secundàries del Vedanta, el Vaishnavism, el Shaivism, els Puranas, els Agamas, així com moviments socials com ara el Bhakti.[25][26][27] Més enllà de l'hinduisme, l'Advaita Vedanta va interactuar i es va desenvolupar amb les altres tradicions de l'Índia com el jainisme i el budisme.[28]

Etimologia i nomenclatura

[modifica]

L'escola Advaita Vedanta ha estat anomenada històricament amb diversos noms, com ara Advaita-vada, Abheda-darshana, Dvaita-vada-pratisedha (negació de les distincions duals), i Kevala-Dvaita.[22] Segons el professor d'estudis budistes i asiàtics Richard King el terme Advaita és mencionat per primera vegada en un context vedantic de forma clara a la prosa del Mandukya Upanishad.[22] En canvi, segons el professor de filosofia especialitzada en estudis sànscrits i vèdics Frits Staal la paraula Advaita és de l'època védica inventada pel savi Yajnavalkya (segle VIII o VII aC).[29][30][31]

Filosofia

[modifica]

L'Advaita Vedanta és una corrent del Vedanta, l'últim de les sis escoles clàssiques hindús (dàrxana). Com gairebé totes aquestes filosofies, té un cos integrat d'interpretacions textuals i pràctiques religioses pels quatre objectius principals de la vida segons l'hinduisme: la virtut (dharma), la prosperitat material (artha), el desig (kama) i el quart i últim objectiu és el mokxa, la llibertat o alliberament espiritual dels cicles de renaixement (samsara).[32][33] Tradicionalment l'Advaita Vedanta se centra en l'estudi dels sruti, especialment els Upanishads principals, juntament amb els Brahma Sutras i el Bhagavad Gita.[34][35]

Dins de la tradició vedanta de l'hinduisme hi ha moltes escoles secundàries, de les quals l'Advaita n'és una. A diferència del budisme, però com el jainisme, totes les escoles de Vedanta consideren que l'existència d'Atman (ànima) és evident.[36] La tradició Vedanta també col·loca el concepte de Brahman com la realitat metafísica eterna i inamovible. Les escoles secundàries de Vedanta divergeixen amb la relació entre Atman i Brahman. L'Advaita darsana els considera idèntics.[37][5] L'Advaita Vedanta creu que el coneixement del veritable jo o Atman és alliberador. Juntament amb l'autoconeixement,[38] ensenya que el mokxa es pot aconseguir mitjançant la veritable comprensió de la pròpia identitat com a Ātman, l'observador desapassionat i inamovible.

El procés d'adquisició d'aquest coneixement implica adonar-se que el veritable ésser, l'Atman, és essencialment el mateix que Brahman. Això s'aconsegueix a través del que Xankara anomena anubhava, intuïció immediata. Xankara sosté que aquesta consciència directa és lliure de construccions i no plena de construccions. Per tant l'autoconeixement no és vist com una consciència de Brahman, sinó una consciència que s'és Brahman, ja que es transcendeix qualsevol forma de dualitat en aquest estat de consciència.[39]

El coneixement correcte, que destrueix avidia, els errors psicològics i perceptuals relacionats amb Atman i Brahman, s'obté a través de tres etapes de pràctica, sravana (audiència), manana (pensament) i nididhasa (meditació).[32]

La tradició vedanta de l'hinduisme rebutja el dualisme del Samkhya. L'escola Samkhya del pensament hindú proposa dues realitats metafísiques, el Purusha (esperit) i la Prakriti (matèria primordial inert). Afirma que el Purusha és la causa eficient de tota existència mentre que la Prakriti és la seva causa material. En canvi l'Advaita, com totes les escoles del Vedanta, afirma que Brahman és, alhora, la causa eficient i material, "a partir del qual procedeix l'origen, la subsistència i la dissolució d'aquest univers". El que va crear tota l'existència també està present i reflectit en tots els éssers i en la matèria inert, el principi creatiu va ser i està a tot arreu, sempre. Aquest brahman que postula és sat-cit-ananda (veritat, consciència i felicitat).[32]

L'Advaita estableix els seus fonaments dels principals Upanishads principals (sruti), Brahma Sutras, Bhagavad Gita i molts altres textos hindús.[13] La raó s'utilitza per a donar suport a la revelació, el sruti (l'última font de la veritat). La raó aclareix la veritat i elimina les objeccions, però l'Advaita creu que la lògica pura no pot portar cap a veritats filosòfiques, només ho fan cap a experiències i idees meditatives. El Sruti, creu que és una col·lecció d'experiències i reflexions meditatives sobre el coneixement alliberador. La literatura Advaita també proporciona una crítica als sistemes oposats, inclosa l'escola dualista de l'hinduisme, així com les filosofies no hindús com el budisme.

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 Georg, Feuerstein,. La tradición del yoga : historia, literatura, filosofía y práctica. Barcelona: Herder, D.L. 2013, p. 785. ISBN 9788425427435. 
  2. ↑ «advaita | enciclopèdia.cat». [Consulta: 22 agost 2017].
  3. ↑ 3,0 3,1 The Experience of Hinduism : essays on religion in Maharashtra. Albany, N.Y.: State University of New York Press, 1988. ISBN 0887066623. 
  4. ↑ Sthaneshwar Timalsina. Consciousness in Indian Philosophy: The Advaita Doctrine of ‘Awareness Only, p. 137–138. ISBN 978-1-135-97092-5. 
  5. ↑ 5,0 5,1 Comans, Michael. The Method of Early Advaita Vedānta: A Study of Gauḍapāda, Śaṅkara, Sureśvara, and Padmapāda. Motilal Banarsidass, 2000. 
  6. ↑ Eliot., Deutsch,. Advaita Vedānta : a philosophical reconstruction. Honolulu: University of Hawaii Press, 1988, ©1969. ISBN 9780824802714. 
  7. ↑ Śaṅkarācārya.. A thousand teachings : the Upadeśasāhasrī of Śaṅkara. Indian ed. Delhi: Motilal Banarsidass Publishers, 2006. ISBN 9788120827714. 
  8. ↑ M., Indich, William. Consciousness in Advaita Vedanta.. Delhi: Motilal Banarsidass Publishers, 1995. ISBN 9788120812512. 
  9. ↑ D., Fowler, Jeaneane. Perspectives of reality : an introduction to the philosophy of Hinduism. Brighton: Sussex Academic Press, 2002. ISBN 9781898723936. 
  10. ↑ 1948-, Brannigan, Michael C.,. Striking a balance : a primer in traditional Asian values. Rev. ed. Lanham, Md.: Lexington Books, 2010. ISBN 9780739138465. 
  11. ↑ Nakamura, Hajime. A History of Early Vedanta Philosophy. Part One, 1950. 
  12. ↑ Grimes, John A. The seven great untenables: Sapta-vidhā anupapatti. Motilal Banarsidass, 1990. 
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 «Vedanta, Advaita | Internet Encyclopedia of Philosophy» (en anglès). [Consulta: 22 agost 2017].
  14. ↑ Saṃnyāsa Upaniṣads : Hindu scriptures on asceticism and renunciation. Nova York: Oxford University Press, 1992. ISBN 9780195070453. 
  15. ↑ H., Phillips, Stephen. Classical indian metaphysics : refutations of realism and the emergence of "New logic. Delhi: Motilal Banarsidass, 1997. ISBN 9788120814899. 
  16. ↑ Nakamura, Hajime. A History of Early Vedanta Philosophy. Part Two, 2004. 
  17. ↑ 17,0 17,1 Arvind., Sharma,. Advaita Vedānta : an introduction. 1st ed. Delhi: Motilal Banarsidass Publishers, 2004. ISBN 9788120820272. 
  18. ↑ O., Fort, Andrew. Jīvanmukti in transformation : embodied liberation in Advaita and neo-Vedanta. Albany, NY: State University of New York Press, 1998. ISBN 9780791439043. 
  19. ↑ Hirst, Jacqueline G. Suthren. Samkara's Advaita Vedanta: A Way of Teaching (en anglès). Routledge, 2005-03-31. ISBN 9781134254415. 
  20. ↑ Gupta, Bina. Perceiving in Advaita Vedānta: Epistemological Analysis and Interpretation (en anglès). Motilal Banarsidass Publ., 1995. ISBN 9788120812963. 
  21. ↑ Fost, Frederic F. «Playful Illusion: The Making of Worlds in Advaita Vedānta». Philosophy East and West, 48, 3, 1998, pàg. 387–405. DOI: 10.2307/1400333.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 King, Richard. Early Advaita Vedānta and Buddhism: The Mahāyāna Context of the Gauḍapādīya-kārikā. SUNY Press, 1995. 
  23. ↑ JN Mohanty «Understanding some Ontological Differences in Indian Philosophy». Journal of Indian Philosophy. Volum 8, 1980, pàg. 205. «Nyaya-Vaiseshika is realistic; Advaita Vedanta is idealistic. The former is pluralistic, the latter monistic»
  24. ↑ Milne, Joseph «Advaita Vedanta and typologies of multiplicity and unity: An interpretation of nondual knowledge». International Journal of Hindu Studies. Volum 1, 1997, pàg. 165–188.
  25. ↑ Novetzke, Christian. Bhakti and Its Public, International Journal of Hindu Studies, 2007. 
  26. ↑ Hindu scriptures. Berkeley: University of California, 1996. ISBN 9780520207783. 
  27. ↑ Davis,, H. Richard. Ritual in an oscillating universe : worshiping Śiva in medieval India. ISBN 9780691603087. 
  28. ↑ Nakamura, Hajime. A History of Early Vedanta Philosophy. 2a part.. Motilal Banarsidass, 2004. 
  29. ↑ Ben-Ami Scharfstein. A comparative history of world philosophy: from the Upanishads to Kant, Albany. State University of New York Press, 1998, p. 9-11. 
  30. ↑ Upanis̥ads. Oxford: Oxford University Press, 1998, ©1996. ISBN 9780192835765. 
  31. ↑ Frits., Staal,. Discovering the Vedas : origins, mantras, rituals, insights. New Delhi: Penguin Books, 2008. ISBN 9780143099864. 
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 Śankarācārya.. A thousand teachings : the Upadeśasāhasrī of Śankara. Albany, N.Y.: State University of New York Press, 1992. ISBN 0791409449. 
  33. ↑ 1933-, Klostermaier, Klaus K.,. Hinduism : a beginner's guide. Oxford: Oneworld, 2008. ISBN 9781851685387. 
  34. ↑ V., Isaeva, N.. Shankara and Indian philosophy. Albany, NY: State University of New York Press, 1993. ISBN 0791412822. 
  35. ↑ Dalal, Neil «Contemplative Practice and Textual Agency in Advaita Vedānta». Method & Theory in the Study of Religion, 21, 1, 01-03-2009, pàg. 15–27. DOI: 10.1163/157006809x416788. ISSN: 1570-0682.
  36. ↑ C., Plott, John. Global history of philosophy / Vol. I: The axial age / with James Michael Dolin, Russell E. Hatton ; ed. by Robert C. Richmond.. Delhi: Motilal Banarsidass, [ca.1977]. ISBN 9788120801585. 
  37. ↑ M., Koller, John. Asian philosophies. 6th ed. Boston: Pearson, 2012. ISBN 9780205168989. 
  38. ↑ Arvind., Sharma,. The experiential dimension of Advaita Vedanta. 1st ed. Delhi: Motilal Banarsidass Publishers, 1993. ISBN 9788120810587. 
  39. ↑ Davis, Leesa S. Advaita Vedanta and Zen Buddhism: Deconstructive Modes of Spiritual Inquiry (en anglès). A&C Black, 2010-06-10. ISBN 9780826420688. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Advaita_Vedanta&oldid=31715950»