Aella de Northúmbria
| |||
| Nom original | (en) Ælla  | ||
|---|---|---|---|
| Biografia | |||
| Naixement | segle VIII | ||
| Mort | 21 març 867 York (Northúmbria) | ||
| Rei de Northúmbria | |||
| dècada del 860 – 867 ← Osberht de Northúmbria – Ecgberht I de Northúmbria → | |||
| Activitat | |||
| Ocupació | governant | ||
| Família | |||
| Germans | Osberht de Northúmbria | ||
Aella, (també escrit Ælla o Ælle) (mort el 21 de març del 867) fou el darrer rei anglosaxó de Northúmbria, que va governar a mitjans del segle ix. Les fonts històriques sobre aquest període de Northúmbria són molt limitades i les dates sobre els ancestres d'Aella, així com el període del seu regnat, són qüestionables.
Això no obstant, Aella és esmentat a Crònica anglosaxona i en diverses fonts escandinaves, com les sagues. Segons les darreres, Aella fou qui va capturar el llegendari capitost viking Ragnar Lodbrok i li va donar mort llençant-lo a un fossat ple de serps. Com a venjança, els fills de Ragnar, al davant del gran exèrcit pagà, van envair Northúmbria en el 866. Les fonts nòrdiques esmenten que els fills de Ragnar van capturar i torturar Aella amb un ritual anomenat àguila de sang,[a] mentre que la bibliografia anglosaxona diu que el rei va morir en batalla, a York, el 21 de març del 867.
Fonts anglosaxones
[modifica]Aella esdevenia rei després de deposar Osberht. Això és tradicionalment datat entre el 862 o el 863, però les proves en què basar la cronologia reial de Northúmbria prèvies al 867 no són concloents,[1] i per tant podria haver succeït el 866.[2] Gairebé res és sabut del seu regnat; el cronista Simeó de Durham diu que Aella va prendre per la força terres de Billingham, Ileclif, Wigeclif i Crece que pertanyien a l'església.[3] Aella és descrit com a tirà,[4] possiblement germà d'Osberht.[5]
El gran exèrcit pagà, majoritàriament danès, va arribar a Northúmbria el 866 i ja va capturar York el 21 de novembre.[6][7]
Els esdeveniments subsegüents són descrits per historiadors com Simeó de Durham, Asser i Æthelweard encara que amb detalls diferents. Segons l'obra de Simeó, Historia Regum Anglorum, davant la invasió danesa, Osberth i Aella van aparcar les seves diferències per crear una aliança junt amb altres nobles i crear un exèrcit. Quan arribaren a la ciutat de York el 21 de març del 867,[3] els vikings van voler fugir, però quan els cristians els van perseguir, els danesos, més nombrosos, els van envoltar. Ambdós Osberht i Ælla van morir en batalla i els supervivents van haver de pactar la pau.
Després d'això, el vikings van col·locar un rei titella de nom Ecgberht.[8] Aella va deixar una filla de nom Æthelthryth, que seria mare d'Eadwulf de Bamburgh, "Rei dels saxons del nord", que va morir el 913.[9]
La Crònica anglosaxona no anomena els dirigents vikings, però sí que esmenta que "Hingwar i Hubba" (probablement Ivar i Ubba) més tard van matar el rei Edmund el Màrtir.[10] Ubba fou també identificat com un dels líders de l'exèrcit a Northúmbria per Abó de Fleury i en la crònica Historia de Sancto Cuthberto. Simeó de Durham llista els dirigents de l'exèrcit viking: Halfdene (Halfdann), Inguar (Ivar), Hubba (Ubbe), Beicsecg, Guthrun, Oscytell Ketill, Amund, Sidroc i un altre duc del mateix nom, Osbern, Frana i Harold.[3][11]
Fonts nòrdiques
[modifica]
Segons la saga Ragnarssona þáttr, l'exèrcit que va prendre York el 866 va ser dirigit per Hvitserk, Björn Ironside, Sigurd Serp-dins-l'Ull, Ivar el Desossat i Ubbe, fills de Ragnar Lodbrok, qui van venjar la mort del seu pare en sotmetre Aella al ritual de l'àguila de sang.
Ivar el Desossat té un paper destacat tant en les fonts nòrdiques com en les anglosaxones. La seva figura és de vegades associada amb el dirigent Ímar, un reu de Dublín que apareix en els annals irlandesos. No obstant, això es poc probable, ja que el pare d'Ímar fou Gofraid de Lochlann i els seus germans foren Amlaíb Conung i Auisle.
Cultura popular
[modifica]El caràcter d'Aella va ser interpretat per Franc Thring en la pel·lícula The Vikings (1958).[12]
Un personatge basat en Aella surt en la sèrie Vikings (2013) del canal de TV The History Channel, que és interpretat per Ivan Kaye.[13][14]
En The Last Kingdom, una novel·la històrica de Bernard Cornwell, Aella apareix molt breument com a personatge menor a principis del llibre.
Notes
[modifica]- ↑ El ritual consistia en torturar la víctima obrint-li el pit amb un ganivet i separant les costelles a banda i banda, de manera que semblessin les ales esteses d'un àguila.
Referències
[modifica]- ↑ Pagan, 1969, p. 1-15.
- ↑ Kirby, 1991, p. 196.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Stevenson, 1855, p. 654.
- ↑ Stevenson, 1855, p. 470.
- ↑ Kirby, 1991, p. 197.
- ↑ Higham, 1993, p. 178–179.
- ↑ Crònica anglosaxona s.a. 867.
- ↑ Higham, 1993, p. 179.
- ↑ McGuigan, 2015, p. 24–25.
- ↑ Crònica anglosaxona, s.a. 870.
- ↑ Whitelock, 1969, p. 227.
- ↑ «The Vikings». IMDb.
- ↑ «Vikings». IMDb.
- ↑ «VIKINGS Tops The Ratings With 8.3 Million Viewers». Irish Film Board, 05-03-2013. Arxivat de l'original el 2013-04-07. [Consulta: 14 març 2013].
Bibliografia
[modifica]- Kirby, D P. The Earliest English Kings. Londres: Unwin, 1991. ISBN 0-04-445692-1.
- Higham, N J. The Kingdom of Northumbria AD 350-1100. Stroud: Sutton, 1993. ISBN 0-86299-730-5.
- Stevenson, J (trad.). «The Historical Works of Simeon of Durham». A: Church Historians of England, volume III, part II. Seeley's, 1855.
- McGuigan, Neil «Ælla and the descendants of Ivar: politics and legend in the Viking Age». Northern History, 52, 1, 2015, pàg. 20–34. DOI: 10.1179/0078172X14Z.00000000075.
- Pagan, H E «Northumbrian numismatic chronology in the ninth century». British Numismatic Journal, 38, 1969.
- Whitelock, Dorothy. Fact and Fiction in the Legend of St. Edmund. Proceedings of the Suffolk Institute of Archaeology 31, 1969.