Al Aragouz
الأراجوز  | |
|---|---|
| Fitxa | |
| Direcció | Hany Lasheen |
| Protagonistes | |
| Guió | Issam El-Shamaa |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Egipte |
| Estrena | 1989 |
| Durada | 115 min |
| Idioma original | àrab |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Gènere | drama |
 
| |
Al-Aragouz (الأراجوز, el titellaire) és un pel·lícula egípcia, dirigida per Hani Lachine, estrenada l'any 1989, que reuneix algunes de les grans estrelles del cinema egipci com Omar Sharif o Mervat Amin.[1]
Argument
[modifica]Muhammad Jad Al-Karim treballa com a titellaire, els seus espectacles representen la promesa de la revolució socialista de Nasser. Considera que aquesta professió és una professió meravellosa. El seu fill, que es va graduar a la universitat gràcies als sacrificis del seu pare, alberga grans ambicions, lluny de la vida senzilla del seu pare. Entra al servei d'un home de negocis, que l'inicia en la corrupció i la manipulació política. Muhammad considera que ha fracassat i no ha aconseguit transmetre una bona educació al seu fill: entra en conflicte amb ell i l'empresari. Aquest últim, pensant que pot perdre les eleccions si Muhammad continua amb la seva influència sobre el poble i el fill, intenta matar-lo, però la bala colpeja la seva dona Inaam que està embarassada. Ella dona a llum aquest nou nadó abans de sucumbir a les seves ferides. El titellaire se'n va finalment, amb el seu fill petit, i es compromet a no repetir els mateixos errors d'educació.
Distribution
[modifica]- Omar Sharif : Mohamed Gad El-Karim/
- Mervat Amin : Inaam/L'esposa
- Hisham Selim : Bahloul/El fill
Recepció
[modifica]La pel·lícula va tenir molt bona acollida a Egipte i va rebre la medalla de bronze en la X edició de la Mostra de València.[2] També es va presentar a París, inaugurant, l'octubre de 1989, el Festival de Cinema Egipci organitzat per l'Institut del Món Àrab.[3] Per al crític cinematogràfic tunisià Khémais Khayati, forma part d'aquesta “nova onada” o aquest “nou realisme” que marca el cinema egipci a finals dels anys 1980, inclosa una evident crítica social, en anys també caracteritzats per Egipte per “desnasserització”, però també per una certa violència.[4]
Referències
[modifica]- ↑ Magda Wassef. Égypte, 100 ans de cinéma. Édition Plume et Institut du Monde arabe, 1995, p. 261.
- ↑ Un filme turco y otro yugoslavo, ganadores del festival mediterráneo, El País, 10 d'octubre de 1989
- ↑ «Le Festival du cinéma égyptien à Paris». Le Monde, 14-10-1989.
- ↑ Khémais Khayati. «Sang, stupéfiant et nouvelles réalités : 1975-1995». A: Cinéma arabe. L'Harmattan, 2012, p. 127.
