Vés al contingut

Alberta Hunter

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaAlberta Hunter
Biografia
Naixement1r abril 1895 Modifica el valor a Wikidata
Memphis (Tennessee) Modifica el valor a Wikidata
Mort17 octubre 1984 Modifica el valor a Wikidata (89 anys)
Nova York Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Ferncliff Modifica el valor a Wikidata
Grup ètnicAfroamericans Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióinfermera, cantant, música de jazz Modifica el valor a Wikidata
Activitat1914 Modifica el valor a Wikidata -
GènereBlues Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsTony Jackson Modifica el valor a Wikidata
InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata
Segell discogràficBlack Swan Records (en) Tradueix
Columbia Records Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Premis
IMDB: nm0402700 Rottentomatoes: celebrity/alberta_hunter IBDB: 45990 TMDB.org: 1249789
Musicbrainz: d5a73b4d-62ea-4693-af94-f6ca35a57e58 Discogs: 265678 Allmusic: mn0000935212 Find a Grave: 2983 Modifica el valor a Wikidata


Alberta Hunter (Memphis, Tennessee, 1 d'abril de 1895 - Nova York, 17 d'octubre de 1984) va ser una cantant i compositora estatunidenca de jazz i blues des de principis dels anys vint fins a finals dels cinquanta del segle XX. Després de passar vint anys treballant com a infermera, Hunter va reprendre la seva carrera de cantant el 1977.[1][2][3][4]

Primers anys

[modifica]

Era filla de Laura Peterson, que treballava com a minyona a Memphis, i de Charles Hunter, un porter de Pullman, tot i que mai va conèixer el seu pare. Va assistir a la Grant Elementary School, a Memphis.[5][6][4]

Va tenir una infància difícil. La seva mare, que mantenia la família, es va tornar a casar el 1906. Aleshores ella va marxar a Chicago, Illinois, quan encara era una nena, amb l'esperança de convertir-se en una cantant pagada; havia sentit que es cobraven 10 dòlars per setmana. En lloc de trobar feina com a cantant, va haver de posar-se a treballar en una pensió que pagava sis dòlars a la setmana, amb allotjament i manutenció. La mare de Hunter s'hi anà a retrobar poc després.[1][2]

Carrera

[modifica]

Primers anys: 1910-1940

[modifica]

Alberta Hunter va començar la seva carrera com a cantant en un bordell i aviat va començar a cantar en clubs. El 1914 estava rebent lliçons d'un destacat pianista de jazz, Tony Jackson, que la va ajudar a ampliar el repertori i a compondre les seves pròpies cançons.[6]

Encara era adolescent quan es va establir a Chicago.[7] Part de la seva primera carrera la va passar cantant a Dago Frank, un bordell. Després va cantar al saló d'Hugh Hoskin i, finalment, a molts bars de Chicago.

Una de les seves primeres experiències notables com a artista va ser al Panama Club, un club de propietat blanca amb una clientela només blanca que tenia una cadena amb locals a Chicago, Nova York i altres grans ciutats.[1] La primera actuació de Hunter allà va ser en una sala de dalt, lluny de l'acte principal; així, va començar a desenvolupar-se com a artista davant d'un públic de cabaret. «La gent no es quedava a baix. Pujaven a dalt per escoltar-nos cantar el blues. Allà és on em vaig estar, on inventava versos i cantava, i anava tirant endavant». Molts afirmen que el seu atractiu es basava en el do que tenia per improvisar lletres per satisfer el públic.[6] La seva gran oportunitat va arribar quan la van contractar al Dreamland Cafe, cantant amb King Oliver i la seva banda.[8]

Des d'algunes de les feines més baixes de la ciutat arribà a cap de cartell al club més prestigiós per a cantants negres, el Dreamland Ballroom, amb un contracte de cinc anys, a partir del 1917, i un sou que ja ascendia a 35 dòlars setmanals.[9]

Va fer una primera gira per Europa el 1917, actuant a París i Londres. Els europeus la van tractar com una artista, mostrant-li respecte i fins i tot reverència, un fet que li va causar una gran impressió.[9]

La seva carrera com a cantant i compositora va florir als anys 1920 i 1930, cantant en clubs i en escenaris de musicals tant a Nova York com a Londres. Les cançons que va escriure inclouen la tan aclamada per la crítica «Downhearted Blues» (1922).[1]

Portada de la partitura de «Down Hearted Blues»

Hunter va fer molts enregistraments amb diverses discogràfiques durant la dècada de 1920, començant amb sessions per a Black Swan el 1921,[10] Paramount el anys 1922–1924, Gennett el 1924, OKeh el 1925–1926, Victor el 1927 i Columbia el 1929. Mentre encara treballava per a Paramount, també va gravar per a Harmograph Records amb el pseudònim de May Alix. De 1922 a 1927, va gravar diversos discos amb Perry Bradford.[6]

Hunter va escriure «Downhearted Blues» amb Lovie Austin i va gravar el tema per a la Paramount Records. Va rebre només 368 dòlars en drets d'autor perquè Williams havia venut en secret els drets d'enregistrament a Columbia Records en un acord pel qual els cobrà íntegrament ell. La cançó es va convertir en un gran èxit per a Columbia, amb Bessie Smith com a vocalista, i el disc va vendre gairebé un milió de còpies. Quan Alberta Hunter va saber què havia fet Williams, va deixar de gravar per a ell.[8][9]

El 1927, durant una gira europea, va interpretar el paper principal de Queenie, a la producció londinenca de Show Boat (1928), al costat de Paul Robeson. Posteriorment va actuar en discoteques d'arreu d'Europa i per a la temporada d'hivern de 1934 amb l'orquestra de Jack Jackson al Dorchester, a Londres. Un dels seus enregistraments amb Jackson és «Miss Otis Regrets».[10]

El Dorchester, a Londres

Mentre cantava al Dorchester, va fer diversos enregistraments a HMV amb l'orquestra i va aparèixer a Radio Parade of 1935 (1934),[10] la primera pel·lícula teatral britànica. Fins a finals de la dècada de 1930 va atendre compromisos a banda i banda de l'Atlàntic i fins a principis de la dècada de 1940 actuant a casa seva.

Finalment es va traslladar a la ciutat de Nova York. Va actuar amb Bricktop i va gravar amb Louis Armstrong i Sidney Bechet. Amb un cor de duet vocal entre Clarence Todd i ella mateixa, «Cake Walking Babies (From Home)», amb Bechet i Armstrong, va ser un altre dels seus grans èxits, gravat el desembre de 1924 durant la seva estada a la ciutat de Nova York.[11] Va continuar actuant a banda i banda de l'Atlàntic fins a la mort de la seva mare, el 1957, fet que la va portar a buscar un canvi radical de carrera.

Jubilació: finals de la dècada de 1950-1970

[modifica]

Alberta Hunter va sentir que l'atractiu d'actuar s'havia acabat per a ella.[12] Es va amagar anys, es va «inventar» un títol de batxillerat i es va matricular a l'escola d'Infermeria, per iniciar-se en una carrera sanitària, amb la qual va treballar durant 20 anys al Goldwater Memorial Hospital de Roosevelt Island.[13][1]

L'hospital va obligar Hunter a retirar-se perquè creia que ja tenia 70 anys. En realitat en tenia 82, i va decidir tornar a cantar. Ja havia fet un breu retorn en actuar en dos àlbums a principis dels anys seixanta, però ara tenia un compromís habitual en un club de Greenwich Village, convertint-s'hi en una atracció fins a la seva mort, l'octubre de 1984.[13][1]

Tornada: dècades de 1970-1980

[modifica]

Encara treballava al Goldwater Memorial Hospital el 1961 quan es va convèncer per participar en dos enregistraments. El 1971 va ser gravada en vídeo per a un segment d'un programa de televisió danès i va gravar una entrevista per a la Smithsonian Institution.[14][1]

L'estiu de 1976, va assistir a una festa per a la seva amiga de molt de temps Mabel Mercer. L'agent de relacions públiques de música Charles Bourgeois va demanar a Hunter que cantés i la va connectar amb el propietari de la Cafe Society, Barney Josephson,[15] que li va oferir un compromís limitat al seu club de Greenwich Village, The Cookery.[13] La seva aparició de dues setmanes allà va tenir un gran èxit, convertint-se en un compromís de sis anys i un renaixement de la seva carrera musical.

Impressionat amb l'atenció que li va prestar la premsa, John Hammond va contractar Hunter per a Columbia Records. Els seus àlbums d'aleshores van serThe Glory of Alberta Hunter, Amtrak Blues (en què cantava el clàssic del jazz «Darktown Strutters' Ball») i Look For the Silver Lining. També va fer aparicions en programes de televisió i va tenir un paper a Remember My Name, una pel·lícula de 1978 d'Alan Rudolph, per a la qual va rebre l'encàrrec de crear i interpretar la música de la banda sonora.[16]

Vida personal

[modifica]

El 1919, Hunter es va casar amb Willard Saxby Townsend, però el matrimoni va durar poc.[17][18] Es van separar perquè el seu marit li volia fer deixar la seva carrera i ella no hi va accedir. Es van divorciar el 1923.[19]

A partir d'aleshores va mantenir la seva sexualitat relativament privada.[19] L'agost de 1927 va embarcar cap a França, acompanyada de Lottie Tyler; s'havien conegut a Chicago uns anys abans i la seva relació va durar fins a la mort de Tyler, molts anys després.[20]

La vida de Hunter es va documentar a Alberta Hunter: My Castle's Rockin' (pel·lícula de televisió de 1988), un documental escrit per Chris Albertson i narrat pel pianista Billy Taylor, i a Cookin' at the Cookery, un musical biogràfic de Marion J. Caffey, que ha recorregut els Estats Units els darrers anys amb Ernestine Jackson en el paper d'Alberta Hunter. La vida i la relació de Hunter amb Lottie Tyler estan representades a l'obra Leaving the Blues, de Jewelle Gomez, produïda el 2020.[21] Rosalind Brown interpreta el paper d'Alberta Hunter a Leaving the Blues.

Alberta Hunter va ser inclosa al Blues Hall of Fame el 2011 i al Memphis Music Hall of Fame el 2015.[22] L'àlbum de retorn de Hunter, Amtrak Blues, va ser premiat pel Blues Hall of Fame el 2009.[23]

Discografia

[modifica]
  • 1921-23 - Complete Recorded Works Vol. 1 (1921-1923) (Document Records)
  • 1923-24 - Complete Recorded Works Vol. 2 (1923-1924) (Document Records)
  • 1924-27 - Complete Recorded Works Vol. 3 (1924-1927) (Document Records)
  • 1927-46 - Complete Recorded Works Vol. 4 (1927-1946) (Document Records)
  • 1921-24 - Complete Recorded Works Vol. 5 Alternate Takes (1921-1924) (Document Records)
  • 1921-40 - The Alberta Hunter Collection (Acrobat, 2017 4-CD box set)
  • 1934 - The Legendary Alberta Hunter: The London Sessions 1934 (DRG, 1991)
  • 1961 - Chicago: The Living Legends (amb Lovie Austin's Blues Serenaders) (Riverside/OBC 1961)
  • 1962 - Songs We Taught Your Mother (amb Lucille Hegamin i Victoria Spivey) (Prestige/Bluesville, 1962)
  • 1977 - Remember My Name (Columbia, 1978)
  • 1978 - Amtrak Blues (Columbia, 1980)
  • 1982 - The Glory of Alberta Hunter (Columbia, 1982)
  • 1983 - Look for the Silver Lining (Columbia, 1983)
  • 1988 - Downhearted Blues: Live at the Cookery (Varèse Sarabande, 2001)

Filmografia

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 «Alberta Hunter» (en anglès). Encyclopaedia Britannica. [Consulta: 25 febrer 2025].
  2. ↑ 2,0 2,1 «Alberta Hunter (1895–1984)» (en anglès). The National Museum of African American History and Culture. Smithsonian Institution. [Consulta: 25 febrer 2025].
  3. ↑ Lewis, Uncle Dave. «Alberta Hunter: Biography». AllMusic.com, 17-10-1984. [Consulta: 13 juny 2014].
  4. ↑ 4,0 4,1 Wilson, John S. «ALBERTA HUNTER, 89, CABARET STAR, DIES» (en anglès). The New York Times, 19-10-1984. ISSN: 0362-4331.
  5. ↑ Goldman, Stuart A. Alberta Hunter: My Castle's Rockin'. deluxe. New York: View Video, 2001. ISBN 978-0-803-02331-4. OCLC 49503904. 
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Gates, Henry. Harlem Renaissance Lives. New York: Oxford University Press, 2009. ISBN 978-0-19-538795-7. 
  7. ↑ «Alberta Hunter (1895–1984)». The Red Hot Jazz Archive: A History of Jazz Before 1930. Redhotjazz.com. Arxivat de l'original el May 7, 2008. [Consulta: 7 juliol 2015].
  8. ↑ 8,0 8,1 Larkin, Colin. The Virgin Encyclopedia of Jazz. rev. updated. London: Virgin in association with Muze UK, 2004, p. 431. ISBN 978-1-852-27183-1. OCLC 859068143. 
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Barlow, William. Looking Up at Down: The Emergence of Blues Culture. Philadelphia: Temple University Press, 1989, p. 134–135. ISBN 978-0-877-22583-6. OCLC 17981033. 
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Russell, Tony. The Blues: From Robert Johnson to Robert Cray. Dubai: Carlton Books, 1997, p. 12. ISBN 1-85868-255-X. 
  11. ↑ Brothers, Thomas. Louis Armstrong: Master of Modernism. New York, NY: W.W. Norton & Company, 2014, p. 158. ISBN 978-0-393-06582-4. 
  12. ↑ «Belting Out the Blues at 83». Quest/78, 9-1978, p. 23–28.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Colin Larkin. The Guinness Who's Who of Blues. Second. Guinness Publishing, 1995, p. 189/190. ISBN 0-85112-673-1. 
  14. ↑ Smith, Jessie Carney. Notable Black American Women. Detroit, Michigan: Gale Research, 1992, p. 528. ISBN 0-8103-4749-0. 
  15. ↑ «Remembering Charles Bourgeois: An Arbiter of Good Taste in Music, Cuisine, Fashion and People: Long-time Festival Public Relations Director». , 18-02-2014.
  16. ↑ Larkin, Colin; Slaven, Neil. The Guinness who's who of blues. 2nd [augmented and updated] ed. Enfield: Guinness publ, 1995. ISBN 978-0-85112-673-9. 
  17. ↑ «History». Despres, Schwartz and Geoghegan. [Consulta: 7 juliol 2015].
  18. ↑ «Willard Saxby Townsend». United States World War I Draft Registration Cards. Familysearch.org. [Consulta: 8 juliol 2015].
  19. ↑ 19,0 19,1 Melancon, Trimiko. Black Female Sexualities. New Brunswick, New Jersey, and London: Rutgers University Press, 2015. ISBN 978-0-813-57174-4. OCLC 878111531. 
  20. ↑ Marks, Carole. The Power of Pride: Stylemakers and Rulebreakers of the Harlem Renaissance. New York: Crown, 1999. ISBN 978-0-609-60096-2. OCLC 39875089. 
  21. ↑ Bader, Eleanor. «Review: Leaving the Blues». Theatre is Easy, 19-01-2020.
  22. ↑ «2011 Blues Hall of Fame Inductees: Performers: Alberta Hunter». Blues Hall of Fame, 2011. Arxivat de l'original el 2015-09-23. [Consulta: 7 juliol 2015].
  23. ↑ «2009 Blues Hall of Fame Inductees: Classic of Blues Recording: Album: Amtrak Blues (Columbia, 1978), Alberta Hunter». Blues Hall of Fame, 2009. Arxivat de l'original el September 23, 2015. [Consulta: 7 juliol 2015].
  24. ↑ «Alberta Hunter: My Castle's Rockin'». View Video. [Consulta: 13 juny 2014].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Alberta_Hunter&oldid=34712369»