Vés al contingut

Alcman

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaAlcman
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(grc) Ἀλκμάν Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementvalor desconegut Modifica el valor a Wikidata
Sardes (Turquia) Modifica el valor a Wikidata
Mortsegle VII aC Modifica el valor a Wikidata
SepulturaTomb of Alkman in Sparta (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballPoesia a l'Antiga Grècia i poesia lírica Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball Esparta Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópoeta, escriptor Modifica el valor a Wikidata
Activitat(Floruit: segle VII aC Modifica el valor a Wikidata)


Discogs: 1444462 Modifica el valor a Wikidata

Alcman (en grec antic Ἀλκμάν), és el nom laconi del poeta que era anomenat pels atenencs Alcmeó (Ἀλκμαίων). Va ser el principal poeta líric espartà. És el representant més antic del cànon que van establir els estudiosos d'Alexandria en la selecció dels Nou poetes lírics. És conegut pel seu nom laconi, perquè la majoria de poemes d'ell que ens han arribat estan escrits en dialecte espartà.

Va néixer a Sardes a Lídia fill de Dames o Titaros. Va viure a Lacònia com esclau d'Agèsides que en va descobrir el geni i el va emancipar. Aviat es va distingir com a poeta. En aquella època un poeta era també un mestre del cor, un instructor del cor que havia de cantar els seus poemes. Els fragments i les poesies conservades testimonien la relació d'Alcman amb la noblesa espartana i amb les cases reials. Els seus poemes es cantaven i ballaven durant les grans festivitats lacedemònies. La seva poesia segueix la tradició poètica grega, seguidora d'Homer, i hi ha fragments d'Alcman que desenvolupen temes de la Ilíada i l'Odissea. Però també la seva poesia parla de la cultura espartana de l'època, l'aspecte no guerrer de la societat: la religió, el culte als déus i els mites. Una gran part de la seva poesia tenia contingut eròtic. Va viure al segle VII aC i era gran quan va morir, perquè en un fragment conservat ironitza sobre ell mateix dient que, vell com és, no pot seguir les evolucions ràpides del cor i ha de renunciar al seu paper de director dels cants.[1]

Referències

[modifica]
  1. Rodríguez Adrados, Francisco. Lírica griega arcaica. Madrid: Gredos, 1980, p. 127-134. ISBN 8424935462.