Alexandre Guilmant
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 12 març 1837 Boulogne-sur-Mer (França) |
| Mort | 29 març 1911 (74 anys) Meudon (França) |
| Sepultura | Cementiri de Montparnasse |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor, pedagog musical, organista, professor d'universitat |
| Ocupador | Conservatoire de Paris |
| Gènere | Simfonia |
| Moviment | Música clàssica |
| Estil | Romanticisme |
| Professors | Jacques-Nicolas Lemmens |
| Alumnes | Joseph Bonnet, Marcel Dupré, Deodat de Severac i Félix Fourdrain |
| Instrument | Orgue |
| Premis | |
| |
Signatura  | |
    
 | |
Félix Alexandre Guilmant (Boulogne-sur-Mer, 12 de març de 1837 - Meudon, 29 de març de 1911) va ser un organista i compositor francès.
Alumne del seu pare, després de Jacques-Nicolas Lemmens, va arribar a ser organista i professor a la seva vila natal. El 1871 va ser nomenat organista de l'Església de la Santa Trinitat de París. Des d'aquell moment la seva carrera de concertista virtuós s'enlaira, tant a Europa com a Amèrica.
El 1894 va fundar la Schola Cantorum de París (amb Charles Bordes i Vincent d'Indy), i va succeir a Charles-Marie Widor en la classe d'orgue del Conservatori de París el 1896, on va tenir entre altres alumnes el belga Gaston Dethier i, els estatunidencs Arthur Farwell,[1] Dickinson[2] i Frederick William Schlieder,[3] al frances Amédée Gastoué.[1] Amb André Pirro, va publicar una col·lecció de partitures, Archives des Maîtres de l'Orgue, recollint les composicions de molts autors clàssics francesos (en 10 volums, de 1898 a 1914). Va procedir de la mateixa manera amb els mestres estrangers amb «L'École classique de l'Orgue» (25 volums, de 1898 a 1903).
Paral·lelament, es va dedicar a la composició, i particularment per al seu instrument. Cal citar les Pièces dans différents styles pour orgue (18 col·leccions), 8 Sonates, o en un registre més litúrgic les seves nadales, Soixante interludes dans la tonalité grégorienne, els 12 quaderns de L'organiste pratique, els 10 quaderns de L'Organiste liturgique... A més de música per a orgue, Guilmant va compondre música de cambra, música vocal (en especial misses per a cor i orgue), una simfonia cantata (Ariane), així com una obra escènica (Bethsabée).
Convé subratllar que les seves sonates per a orgue, bé que batejades així pel seu autor, són en realitat simfonies per a orgue perquè segueixen la seva forma i estructura. En el domini de l'orgue simfònic, va compondre una Légende et Final symphonique en re menor, opus 71, el 1888, i un Morceau symphonique en la menor, opus 88, el 1892.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 414. (ISBN 84-7291-226-4)
- ↑ Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. IV, pàg. 215 (ISBN 84-239-4574-X)
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 54, pàg. 1048 (ISBN 84-239-4554-5)
