Amparo Ibáñez Lagarda
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 29 novembre 1882  |
| Mort | valor desconegut |
 | |
Amparo Ibáñez Lagarda (València, 29 de novembre de 1882 - segle XX) fou una mestra valenciana.[1]
Biografia
[modifica]El seu pare, Julián Ibáñez García, era músic i va donar permís, segons exigia la llei, perquè la seua filla poguera ingressar a l'Escola Normal de Mestres de València quan tenia 19 anys. El 12 de juliol de 1922 va prendre possessió com a professora numerària de l'Escola Normal Femenina de Castelló. Va impartir l'ensenyament en Física, Química i Història Natural, especialitat més pròpia d'homes que de dones en aquella època, i no és estrany que es quedara fadrina. Durant els dilatats anys de la seua docència va tenir diferents responsabilitats de gestió, i va demostrar la seua vàlua igual que qualsevol company de la docència. Va ser designada pel claustre de la Normal vocal de diferents comissions de la ciutat de Castelló: de la Junta de Protecció a la Infància, del Patronat Local de Formació Tècnica Industrial i del Consell Provincial de Primera Ensenyança.[1]
Va tenir gran protagonisme en l'espai públic, ja que va entrar a formar part de l'associació de dones Obra Protecció d'Interessos Catòlics de Castelló, que havia sigut fundada el 1921, i dins d'aquesta associació s'havia creat el Sindicat d'Obreres Verge de Lledó.[1]
Amparo Ibáñez es va encarregar en especial de la formació ideològica i va impartir conferències sobre les accions propagandístiques que havien de desenvolupar les dones catòliques a Castelló i els seus pobles per a recristianitzar la societat, oberta en els anys 20 als canvis secularitzadors, a la nova societat de consum i als models de dona anomenada garçonne, importats d'Europa i dels Estats Units. També Amparo Ibáñez va dirigir les instructores de les diferents seccions que formaven en les escoles nocturnes a les treballadores, tant en l'educació i moral religiosa com en l'educació professional, perquè no influïren en elles les idees socialistes i anarquistes.[1]
El gener de 1925 va ser regidora de l'Ajuntament de Castelló, fruit de les mesures regeneracionistes de Primo de Rivera, juntament amb una altra companya de la Normal i de l'associació catòlica, María Alegre, i altres dues dones Eduvigis Tena i Ramona Fabregat, també d'Acció Catòlica. Com era d'esperar, les dones regidores es van encarregar de les seccions d'instrucció, beneficència i reformes socials. Cal destacar en especial la campanya que va organitzar Amparo Ibáñez contra els problemes urbans endèmics com ara l'alcoholisme i la prostitució. També van lluitar perquè les vídues casades per segona vegada no perderen la pàtria potestat com legislava el Codi Civil de 1889.[1]
Amparo Ibáñez va ser elegida pel claustre directora de la Normal Femenina des de gener de 1928 fins a juliol de 1929, quan va renunciar per malaltia. Durant aquest període va dur una bona gestió del pressupost de l'Escola Normal i es va celebrar el centenari de Goya. Aquest suport a l'art mereix que Amparo Ibáñez siga nomenada vocal del Patronat del Museu Provincial de Castelló.[1]
Quan es va proclamar la República cap membre del claustre li va donar la benvinguda, ja que predominava professorat amb idees conservadores i catòliques. Amparo Ibáñez va ser destituïda amb altres companys al febrer de 1937, en plena Guerra Civil, i se li va aplicar la jubilació forçosa per qüestions ideològiques.[1]
El seu suport al nou règim franquista la va fer mereixedora de tornar a la docència el gener de 1940. En la postguerra, Amparo Ibáñez es va encarregar d'impartir la pedagogia en les assignatures de Ciències per als batxillers i alferes que havien de cobrir moltes de les places que els docents del magisteri havien deixat buides perquè els havien depurat, s'havien exiliat o eren a la presó.[1]