Anamnesi (filosofia)
L'anamnesi és la paraula utilitzada per Plató per a referir-se a la capacitat que té l'ànima de recordar l'essència que aquesta perd en entrar a un nou cos. Aquest fenomen es presenta amb l'ús de la maièutica.[1] Per a Plató és una de les vies de coneixement, diferent de la de l'amor eròtic i la dialèctica.[2]
Segons l'anamnesi, no s'aprèn res de nou, sinó que es recorda el que l'ànima ja sabia (per haver estat en contacte amb la idea corresponent abans d'encarnar-se en un cos) a partir del contacte amb el món exterior. Es justifica per la impossibilitat de derivar un coneixement perfecte d'un ésser imperfecte com és l'ésser humà: el coneixement no pot provenir, doncs, d'un món on regna l'aparença. També dona raó d'aquells conceptes que provenen de la intuïció.
L'ànima reconeix en les formes sensibles (els cossos i éssers terrenals) les formes pures que imiten: les idees que són al mateix temps essència i origen d'aquells cossos. Llavors recorda el coneixement que havia adquirit sobre les idees al món intel·ligible.
El concepte apareix per primer cop al Menó (diàleg) i és reprès en altres obres platòniques, sempre lligat al coneixement intel·lectual, l'únic veritable.
Referències
[modifica]- ↑ «Anamnesi (filosofia)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Diccionario de Filosofía (en castellà). Barcelona: SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales), 2003, p. 7 (Biblioteca de Consulta Larousse). ISBN 84-8332-398-2.
