Andreas Ornithoparchus
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1490 (Gregorià)  Meiningen (Alemanya) |
| Mort | segle XVI |
| Activitat | |
| Ocupació | teòric musical |
| |
Andreas Ornitoparchus (c. 1490 - † després de 1520) va ser un teòric musical alemany del Renaixement.[1][2][3]
Vida i obra
[modifica]No s'ha donat informació sobre l'origen i el primer període d'Andreas Ornitoparchus. No obstant això, la investigació musical-històrica va poder determinar que va rebre la seva primera formació musical a Saxònia. Després es va matricular a la Universitat de Rostock el 1512, a Tübingen el 1515, a Wittenberg i Leipzig el 1516, i finalment a Greifswald el 1518. Entremig, ha viatjat extensament per Alemanya, Àustria, Bohèmia i Hongria. Durant el seu temps com a rector d'una escola parroquial a St. Ludgeri a Münster, va escriure una gramàtica llatina el 1514. Va començar a escriure el seu conegut tractat musical teòric de quatre volums Micrologus a Rostock ja el 1512; Això va durar uns cinc anys. Després el va llegir públicament a les universitats de Tübingen, Heidelberg i Magúncia. No se sap res de la seva vida posterior, inclòs el lloc i la data de la seva mort.
Significat
[modifica]L'obra principal d'Ornitoparchus és el seu tractat musico-teòric Musice active micrologus, publicat a Leipzig el gener de 1517. Amb la seva amplitud material, aquesta obra supera tots els altres tractats musico-teòrics del seu temps. El primer llibre tracta del cantus planus, la música unànime amb valors de nota igualment llargs; aquesta part també inclou seccions més llargues sobre l'harmonia de l'esfera i el monocord. El segon i tercer llibre tracten sobre musica mensuralis, és a dir, música polifònica, amb nombrosos exemples de notes, i amb l'anomenat accentus ecclesiasticus (accent de l'església), pel qual el seu tractament sistemàtic de l'accent de l'església representa una innovació absoluta en la teoria musical. A més, distingeix entre els dos estils Accentus i Concentus en el cant gregorià, que encara és vàlid avui en dia. Igualment nova és la seva definició d'una clàusula musical, que descriu principalment com un procés polifònic. Finalment, el quart llibre tracta sobre el contrapunt. Una altra novetat del llibre amb musica mensuralis és el nomenament de 16 noms de persones que als seus ulls són considerades compositores exemplars: Alexander Agricola, Georg Brack, Antoine Brumel, Loyset Compère, Caspar Czeys, Josquin Desprez, Heinrich Finck, Johannes Ghiselin, Heinrich Isaac, Erasmus Lapicida, Pierre de La Rue, Jacob Obrecht, Johannes Ockeghem, Matthaeus Pipelare, Conrad Rein i Johannes Tinctoris.
Tot i que el tractat d'Ornitoparchus té com a objectiu la pràctica musical, s'adhereix al concepte relativament ampli de música de l'edat mitjana, que també inclou la poesia, el "gènere poetarum" segons Boethius. L'autor també defensa la doctrina de l'harmonia de l'esfera, perquè al seu parer no és possible un moviment sense so. En la seva derivació detallada del concepte de proporció i en la presentació de la dependència de l'intermitent de les proporcions mensurals, la música està justificada per la llei numèrica. Malgrat algunes deficiències, especialment en la teoria de la dissonància i en les seves regles de cant, la teoria musical Micrologus va trobar una recepció duradora, va ser citada pels teòrics musicals posteriors i adoptada en parts. El 1609, tot el micrologus va ser traduït a l'anglès pel compositor anglès John Dowland.
Obres (escrits)
[modifica]- Enchiridion latinae constructionis, Deventer 1515
- Musice active micrologus, Leipzig gener de 1517; altres edicions: novembre de 1517, 1519, 1521, 1555 (en el context de la col·lecció Libelli titulum inscriptionemque iocus); com De arte cantandi micrologus, Colònia 1524, 2a edició d'Hero Alopecius 1533, tercera edició de Johann Gymnich 1535; Traducció a l'anglès de John Dowland com Andreas Ornitoparcus El seu micrologus o introducció: contenint l'art de cantar, de Thomas Adams Londres 1609
Referències
[modifica]- ↑ Die Musik in Geschichte und Gegenwart Volum 12, Bärenreiter i Metzler, Kassel i Basilea 2004, ISBN 3-7618-1122-5
- ↑ Marc Honegger, Günther Massenkeil: Das große Lexikon der Musik. Band 6: Nabakov– Rampal. Herder, Freiburg im Breisgau u. a. 1981, ISBN 3-451-18056-1
- ↑ The New Grove Dictionary of Music and Musicians, herausgegeben von Stanley Sadie, 2nd Edition, Band 18, McMillan, London 2001, ISBN 0-333-60800-3
Bibliografia
[modifica]- J. W. Lyra: Andreas Ornithoparchus aus Meiningen und dessen Lehre von den Kirchenaccenten, Gütersloh 1877
- Wilhelm Bäumker: Ornitoparchus, Andreas. A: Allgemeine Deutsche Biographie (ADB). Banda 24, Duncker & Humblot, Leipzig 1887, S. 426 f.
- Gustav Reese / S. Ledbetter (Editor): Un compendi de la pràctica musical. Ornitoparchus & Dowland, Nova York, 1973
- W. Werbeck: Studien zur deutschen Tonartenlehre in der ersten Hälfte des 16. Jahrhunderts, Kassel 1989
- E. Schwind: Kadenz und Kontrapunkt: zur Kompositionslehre ca. 1470 bis ca. 1570, Dissertation an der Universität Freiburg 1995
- Klaus-Jürgen Sachs: De modo componendi. Studien zu musikalischen Lehrtexten des späten 15. Jahrhunderts, Hildesheim und andere 2001 (= Studien zur Geschichte der Musiktheorie Nr. 2)
- Heinz von Loesch: Musica - Musica practica - Musica poetica. A: Deutsche Musiktheorie des 15. – 17. Jahrhunderts, 1. Teil, herausgegeben von T. Ertelt / Fr. Zaminer, Darmstadt 2003, Seite 99–264
Enllaços externs
[modifica]- https://portal.dnb.de/opac.htm?method=simpleSearch&query=1089631502/ a la Biblioteca Nacional Alemanya