Anselmo Polanco Fontecha
 Monument al bisbe al seu poble natal  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | Anselmo Polanco Fontecha 16 abril 1881 Buenavista de Valdavia (província de Palència) |
| Mort | 7 febrer 1939 (57 anys) Pont de Molins (Alt Empordà) |
| Causa de mort | homicidi, ferida per arma de foc |
| Sepultura | Catedral de Terol (Aragó) |
| Bisbe de Terol i Albarrasí | |
| 21 juny 1935 – 7 febrer 1939 ← Juan Antón de la Fuente – León Villuendas Polo → Diòcesi: bisbat de Terol i Albarrasí | |
| Dades personals | |
| Religió | Església catòlica llatina |
| Activitat | |
| Ocupació | bisbe catòlic (1935–), prevere catòlic de ritu romà (1904–) |
| Orde religiós | Agustins |
| Consagració | Manuel de Castro y Alonso |
| Bisbe i màrtir | |
| Celebració | Església Catòlica Romana |
| Pelegrinatge | Terol |
| Festivitat | 7 de febrer |
| Iconografia | Amb robes de bisbe |
| Company professional | Felipe Ripoll Morata: Anselmo Polanco and Felipe Ripoll (en)  |
| Cronologia | |
| 7 febrer 1939 | massacre of Can Tretze (en) |
| màrtirs espanyols del segle XX
| |
Anselmo Polanco Fontecha (Buenavista de Valdavia, Palència, 16 d'abril de 1881 - Pont de Molins, Alt Empordà, 7 de febrer de 1939) va ser un clergue espanyol pertanyent a l'Orde de Sant Agustí, bisbe de Terol (1935-39), considerat màrtir i beat per l'Església Catòlica. Va ser un dels tretze bisbes assassinats a la zona republicana durant la Guerra Civil espanyola, víctima de la persecució religiosa.
Va ingressar com novici al Convent dels Agustins Filipins de Valladolid als 15 anys. D'allí va passar al monestir de Santa María de la Viña (Burgos), on va ser ordenat sacerdot el 1904, dedicant-se a la docència des de 1907. En 1922 va ser nomenat rector del Real Col·legi Seminari de Valladolid, sent reelegit en 1926. En 1929 va ser nomenat definidor i, en 1932 provincial de l'orde, tasques que van obligar-lo a viatjar amb freqüència i per llargs períodes a les Filipines, Xina, Estats Units i Amèrica del Sud. En 1935 va ser nomenat bisbe de Terol, càrrec que exercia en produir-se la revolta militar contra el govern de la República.
Davant l'amenaça militar de les tropes republicanes sobre Terol, al març de 1937 va promulgar una pastoral que en certa manera va anticipar la Carta Col·lectiva de l'Episcopat espanyol als bisbes del món sencer, que també va signar al juliol d'aquell mateix any.[1]
Tant el Seminari com el Palau Episcopal de la diòcesi terolenca van ser destruïts pels bombardejos de l'exèrcit republicà, per la qual cosa fra Anselmo es va aixoplugar al Monestir de Santa Clara. Allí va ser capturat el 8 de gener de 1938, l'endemà de rendir-se les forces rebels liderades pel coronel Domingo Rey d'Harcourt.[2] El Ministre de Defensa republicà, Indalecio Prieto, desitjava que Polanco hagués estat traslladat amb escorta a la frontera Francesa i deixat en llibertat, però el govern republicà s'hi oposà per majoria i per tant, el bisbe i el Coronel d'Harcourt continuaren empresonats.[2][3]
El bisbe i altres presoners foren traslladats al Penal de Sant Miquel dels Reis, a València, i d'allí a Barcelona, on foren reclosos al "Dipòsit per a presoners i evadits 19 de juliol", habilitat al Convent de les Serves de Maria, al carrer Enric Granados. Davant la imminent caiguda de Barcelona en mans de les tropes franquistes, el 23 de gener de 1939 els presos van ser evacuats a Santa Perpètua de Mogoda, i traslladats successivament a Campdevànol, Puigcerdà, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Figueres i Can de Boach, a Pont de Molins.
El matí del 7 de febrer de 1939, 30 soldats manats pel comandant comunista Pedro Díaz, cap d'una columna de les tropes d'Enrique Líster, van segrestar a 14 d'aquests presos, entre ells al mateix bisbe de Terol, Felipe Ripoll, el seu vicari general, i el coronel Rey d'Harcourt; després de prendre la carretera de Les Escaules, es van detenir al quilòmetre i mig, molt prop del barranc Can Tretze, van obligar els presoners a pujar per la llera seca de la Muga, i allí mateix van ser afusellats. A continuació el piquet va repetir el procés amb uns altres 26 presoners. En el mateix lloc, el 1940, el Règim franquista va aixecar un monument amb la següent llegenda“Caminante: por aquí huyó la furia roja, dejando como huella de su paso cuarenta mártires (...) Piensa en ellos con una oración. 7-II-39”.
El cadàver mig cremat del bisbe no va mostrar restes de putrefacció,[4] i a precs de les autoritats de Terol, les seves restes van ser traslladades a la capital de la seva diòcesi. El 2 de juliol de 1994, el Papa Joan Pau II, va declarar màrtir Anselmo Polanco, i fou beatificat l'1 d'octubre de 1995.
Bibliografia
[modifica]- Cárcel Ortí, Vicente (2000): La gran persecución: España, 1931-1939 Barcelona, Planeta. ISBN 84-08-03519-3
- Montero Moreno, Antonio (1999 [1961]): Historia de la persecución religiosa en España, 1936-1939. Madrid, Edicionas Católicas. ISBN 84-7914-383-5
- Redondo, Gonzalo (1993): Historia de la Iglesia en España, 1931-1939, en dos toms. Madrid, Rialp. ISBN 84-321-2984-4
Referències
[modifica]- ↑ Antonio Montero, Historia de la persecución religiosa en España, cita La "Carta colectiva de los Obispos españoles a los obispos del mundo entero" de 1 de julio de 1937, firmada por 49 prelados, entre ellos el de Teruel, Padre Polanco.
- ↑ 2,0 2,1 Hugh Thomas, Historia de la Guerra Civil Española, pág. 851
- ↑ Indalecio Prieto, Palabras al viento, pág, 220
- ↑ Anselmo Polanco y Felipe Ripoll, Beatos a catholic.net
Enllaços externs
[modifica]