Vés al contingut

Antiespanyolisme

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Pintada antiespanyola a Sant Sebastià.

L'antiespanyolisme és l'aversió per l'estat espanyol, pel nacionalisme espanyol, o per la cultura i llengua espanyola.[1] Existeixen diferents llocs, especialment aquells on existeix un fort sentiment nacional propi i/o poc o gens espanyolista, on hi ha un nombre significatiu d'entitats, mitjans o individus antiespanyolistes. Dins de l'antiespanyolisme, també hi ha a vegades una corrent de hispanofòbia.

Antiespanyolisme a Catalunya

[modifica]

Atès que l'aversió a un col·lectiu social o nacional sempre té origen en un conflicte previ de tipus polític, religiós o ètnic, en el cas de la relació entre Castella i la Corona d'Aragó, en general, i Catalunya en particular també és així. Atenent l'historiador Antoni Simon el catalanisme s'origina a la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement,[2] atès que en aquest període apareixen les identitats nacionals a Europa. Tot i el conflicte amb la Corona Castellana al llarg dels segles, àdhuc amb guerres com la dels dos Peres, no sembla haver gaire rastre d'hispanofòbia, atesos els testimonis literaris.

És al s. XIX i XX, quan Espanya s'arrossega pel desastre colonial, i alhora la pressió castellana sobre la identitat catalana s'extrema, que apareix com a reacció l'antiespanyolisme. Segons l'escriptor i periodista Vicenç Villatoro, el refús a l'espanyolitat sorgí durant la Guerra de Cuba, com una exaltació de la contribució catalana al conjunt d'Espanya, i la percepció que Catalunya era la «punta de llança de la industrialització en la Península», en un context de «fracàs organitzatiu i polític en el conflicte militar». Tot plegat generaria «una demanda de regeneració, que el catalanisme va fer seva». Segons en Villatoro aquest projecte polític, en origen, «no és solament per a la Catalunya estricta, sinó que vol transformar Espanya».[3]

Posteriorment, sovint l'antiespanyolisme ha coincidit amb moments àlgids de l'anticatalanisme cada cop que Catalunya demanava/aconseguia algun tipus d'autogovern (Mancomunitat, Generalitat, estatuts d'autonomia, etc.), o "concessió".

Alguns periodistes opinen que entitats nacionalistes o de caràcter independentista de Catalunya[3] i del País Basc[4][5] han abanderat l'antiespanyolisme.

Referències

[modifica]
  1. Giner i les arrels de l'antiespanyolisme Arxivat 2008-06-05 a Wayback Machine. (castellà)
  2. Antoni Simon, Els orígens històrics de l’anticatalanisme, página 43, L'Espill, nº 24, Universitat de València
  3. 3,0 3,1 Villatoro, Vicenç (2000), Los nuevos horizontes del nacionalismo catalán (castellà), La factoria, 2007
  4. Fernández Ulloa, Teresa (2003), La fuerza del mito en el discurso político nacionalista de Sabino Arana Goiri (castellà), Tons (Revista Electrònica de Estudios Filológicos), Universitat de Múrcia [2007]
  5. Aranzadi, Juan (2000), Maketos y moros Arxivat 2007-09-10 a Wayback Machine. (castellà), Diari El País, Madrid [2007]

Vegeu també

[modifica]