Antoni Desvalls i de Vergós
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (es) Antonio Desvalls y de Vergós  21 febrer 1666 el Poal (Pla d'Urgell) |
| Mort | 7 juliol 1724 (58 anys) Viena (Àustria) |
| Activitat | |
| Ocupació | militar, polític |
| Família | |
| Germans | Manuel Desvalls i de Vergós Manuela Desvalls i de Vergós |
Antoni Desvalls i de Vergós (el Poal, Pla d'Urgell, 21 de febrer de 1666 - Viena, 7 de juliol de 1724)[1] fou un militar austriacista català, nomenat primer marquès del Poal.[2]
Biografia
[modifica]Era fill d'Antoni Desvalls i de Castellbell i d'Agnès de Vergós i de Bellafilla. Durant el regnat de Carles II fou patge del privat de Joan Josep d'Àustria i més tard ingressà a l'exèrcit, on assolí el grau de capità, juntament amb el seu germà Manuel.
Quan començà la guerra de Successió es posà a favor de l'arxiduc Carles i aconseguí posar l'Urgell, la Segarra, el Segrià, la Ribagorça i la vall de Benasc sota l'obediència austriacista el 1705. Per la seva lleialtat, el 1706 obtingué el títol de vescomte, i poc temps després, el de marquès del Poal. S'encarregà de la defensa de Barcelona i va dirigir les campanyes de 1707 i 1710, i participà en la defensa de Cardona el 1711.[3]
Amb la declaració de la guerra a ultrança, formà l'agost de 1713 el Regiment de cavalleria Sant Jaume, del qual fou nomenat coronel, per a la lluita a l'interior del país.[4]
Amb el nomenament de Rafael Casanova i Comes com a Conseller en Cap de Barcelona, la ciutat canvià l'estratègia defensiva duta a terme fins llavors, a l'espera d'ajuda exterior, per una ofensiva, en la qual se sortiria a l'atac dels assetjants, a més d'organitzar un aixecament a l'interior per desgastar les línies d'aprovisionament i desviar efectius, mitjançant Antoni Desvalls[5] que dugué a terme, com a coronel de cavalleria, diverses campanyes militars pel Principat amb els miquelets[6] i el regiment de cavalleria La Fe del coronel Sebastià de Dalmau i Oller,[7] entre les quals aconseguí la victòria a la batalla de Talamanca,[8] presentant batalla als borbònics el 7 de maig en el Combat de Mura, derrotant la columna de Diego Gonzalez,[9] després de fer una incursió sobre Manresa en la qual va derrotar el regiment borbònic napolità de Félix de la Escalera, es va dirigir posteriorment a Terrassa, i va ser atacat el dia 9 a Esparreguera per un destacament sortit de Martorell.[9]
El gener del 1714 fou encarregat d'organitzar l'exèrcit català de l'interior, per tal de fer de suport a la Barcelona assetjada des de la rereguarda dels exèrcits borbònics, que encerclaven la capital catalana.[10] [11] Així començà una campanya militar, que va durar fins a la capitulació de Cardona del 18 de setembre d'aquell mateix any, la qual es desenvolupà sobretot a la Catalunya central. Les zones muntanyoses del Bages, Moianès, Lluçanès i bona part d'Osona foren escenari dels principals combats, que també s'estengueren cap als Vallès, els Penedès, part del Maresme, etc. Una de les principals batalles va tenir lloc a Talamanca el 13 i 14 d'agost del 1714, i provocà unes 600 baixes, entre morts i ferits, a les tropes filipistes.[8]
Quan Barcelona va caure, es va refugiar al castell i vila de Cardona, on el seu germà Manuel era governador.[12] Amb ell i la guarnició de Cardona, i amb la major part dels oficials que havien participat en l'exèrcit català de l'interior, va capitular el 18 de setembre del 1714.[13] Preferí l'exili, i s'embarcà cap a Gènova,[14] i després a Viena. Continuà com a comandant militar a Àustria i el 1716 va combatre els turcs a Hongria, comandant una divisió imperial. El seu fill Manuel Desvalls i d'Alegre fou preceptor del futur emperador Josep II, i el seu net Joan Antoni Desvalls i d'Ardena, un il·lustre científic.
Referències
[modifica]- ↑ Francesc Xavier Hernàndez i Francesc Riart. «El marquès del Poal. Coronel del regiment de cuirassers de Sant Jaume». Arxivat de l'original el 17 de juliol 2014. [Consulta: 20 juny 2014].
- ↑ «Antoni Desvalls i de Vergós». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Albertí, Santiago. L'onze de setembre. Albertí editor, 2006, p. 104. ISBN 8472460797.
- ↑ Albertí, Santiago. Diccionari biogràfic. vol.4 (Q-Z i apèndix). Albertí, 1970, p. 55.
- ↑ Galisteo, Roger. Entre Castilla y Cataluña (en castellà). Bubok, 2013, p. 629. ISBN 8468633666.
- ↑ Albertí, Santiago. L'Onze de setembre. Barcelona: Albertí Editor, 2006, p. 135-198. ISBN 84-7246-059-2 [Consulta: 13 maig 2013]. Arxivat 2015-04-02 a Wayback Machine.
- ↑ Albertí, Santiago. L'Onze de setembre. Barcelona: Albertí Editor, 2006, p. 162. ISBN 84-7246-059-2 [Consulta: 13 maig 2013]. Arxivat 2015-04-02 a Wayback Machine.
- ↑ 8,0 8,1 Mata, Jordi «6 batalles decisives». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, 9-2011, p.32-37. ISSN: 1695-2014.
- ↑ 9,0 9,1 Albertí, Santiago. Diccionari biogràfic. vol.2 (D-L). Albertí, 1969, p. 44.
- ↑ Albertí, Santiago. L'Onze de setembre. Barcelona: Albertí Editor, 2006, p. 200-230. ISBN 84-7246-059-2 [Consulta: 13 maig 2013]. Arxivat 2015-04-02 a Wayback Machine.
- ↑ Cònsul, Arnau «Resistència i caiguda de Barcelona». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, 9-2011, p.38-44. ISSN: 1695-2014.
- ↑ Ginesta, Salvador. La Comarca del Bages. L'Abadia de Montserrat, 1987, p.75. ISBN 8472028607.
- ↑ Albertí, Santiago. L'Onze de setembre. Barcelona: Albertí Editor, 2006, p. 361-362. ISBN 84-7246-059-2 [Consulta: 13 maig 2013]. Arxivat 2015-04-02 a Wayback Machine.
- ↑ Muñoz, Antoni. L'11 de setembre poble a poble. Barcelona: La Campana, 2015, p. 377. ISBN 978-84-16457-05-2.
Bibliografia
[modifica]- Albertí, Santiago. L'Onze de Setembre. Albertí Editor, 2006. ISBN 84-7246-079-7 [Consulta: 13 maig 2013]. Arxivat 2015-04-02 a Wayback Machine.
- Serra i Sellarés, Francesc; Erill i Pinyot, Gustau. La darrera victòria de l'exèrcit català: la batalla deTalamanca (1714). Sant Vicenç de Castellet, Barcelona: Farell Editors, 2009. ISBN 978-84-95695-99-4.</ref>