Antoni Zanini i Sans
Biografia | |
---|---|
Naixement | 9 febrer 1948 (76 anys) Barcelona |
Nacionalitat | Catalunya |
Activitat | |
Ocupació | pilot de ral·lis |
Esport | ral·li |
Participà en | |
1984 | CERT (1r) |
1980 | ERC (1r) |
1974, 1975, 1976, 1977, 1978, 1980, 1982, 1983, 1984 | CERA (1r) |
Premis | |
Lloc web | antoniozanini.com |
Antoni Zanini i Sans (Barcelona, 9 de febrer de 1948) és un antic corredor de ral·lis català.[1] Va ser campió d'Europa de ral·lis el 1980, campió d'Espanya de Ral·lis d'asfalt 9 vegades[a] i campió d'Espanya de Ral·lis de terra el 1984 (amb aquests 10 títols ostenta el rècord de campió d'Espanya de l'especialitat). A més a més, fou el primer català a pujar al podi d'una cursa puntuable per al Campionat del Món (el Ral·li de Montecarlo de 1977) i és el segon pilot amb més victòries al Ral·li Catalunya (cinc entre 1975 i 1982).[3]
Durant la seva època, Antoni Zanini assolí tanta popularitat a Catalunya que eren habituals frases com: «Sembles en Zanini!» per a referir-se a algú que conduïa molt ràpid[2] i «A Europa i a Espanya, Zanini els fot canya».
Trajectòria esportiva
[modifica]Nascut a Barcelona però resident a Viladrau, Osona, Antoni Zanini començà competint en motociclisme i després va fer de copilot de ral·lis, fins que el 1970 debutà com a pilot amb un cotxe de la família Bäbler a una cursa de la Copa Renault 8 TS disputada en un circuit urbà a Granollers. Poc després competí en un parell de pujades de muntanya i tornà a fer de copilot, en aquest cas de Jordi Bäbler.[2]
Des del 1971 centrà l'activitat en els ral·lis ja com a pilot, competint amb un Simca 1000 GT de l'Escuderia Condal. Amb aquest cotxe obtingué bons resultats, com ara un cinquè lloc -primer entre els cotxes estatals- al Ral·li Costa Brava, vàlid per al campionat d'Europa.[2] A finals de 1972, SEAT li deixà un Seat 124 de Grup 2 per a córrer el Ral·li 2.000 Viratges, el qual guanyà i arran d'això la marca el fitxà com a pilot oficial. Amb l'equip SEAT competí de 1972 a 1979 i aconseguí cinc Campionats d'Espanya consecutius (1974-1978) i dos subcampionats d'Europa (1976 i 1979).[3]
El 1980 abandonà SEAT i pilotà un Porsche 911 SC que llogà als germans Almeras, amb el qual guanyà els Campionats d'Europa i d'Espanya. Després passà a Talbot per a tres anys (1981-1983), assolint un Campionat d'Espanya més sobre asfalt (1982) i un altre en categoria Internacional (1983). El 1984 tornà a aconseguir el títol estatal amb un Ferrari 308 GTB preparat per Michelotto i guanyà el Campionat d'Espanya sobre terra amb un Talbot Samba prototip. En acabar la temporada es retirà de la competició i passà a dedicar-se als seus negocis, tornant a córrer només de forma esporàdica.[2] Entre algunes participacions posteriors, el 1994 participà en el París-Dakar amb Manel Juncosa.[3]
Llegat
[modifica]Zanini compaginà el pilotatge amb altres activitats vinculades a l'automobilisme. Organitzà els campionats de promoció Zanini Racing (1980-1982) i RC-60 Rush (1992-1993), creà l'escola de conducció RACE (1985) i treballà com a preparador i constructor amb Suzuki i Citroën en les especialitats de raids, ral·lis i vehicles històrics. També fou col·laborador del RACC en les seves activitats esportives. El 2007 rebé la medalla de bronze al mèrit esportiu del Consejo Superior de Deportes.[3]
Palmarès
[modifica]Dins el seu extens palmarès hi destaquen aquestes fites:[2]
- 1 Campionat d'Europa de Ral·lis: 1980
- 10 Campionats d'Espanya de Ral·lis:
- 9 sobre asfalt: 1974-1978, 1980, 1982-1984
- 1 sobre terra: 1984
- 2 Subcampionats d'Europa de Ral·lis (1976 i 1979)
- 2 Subcampionats d'Espanya de Ral·lis (1973 i 1988)
- 3r al Ral·li de Montecarlo (1977, esdevenint el primer català a pujar a un podi del mundial)
- 41 victòries absolutes
Notes
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ «Antoni Zanini i Sans». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Del Arco, Javier; Arderiu, Miquel; Montero, Xavier; Camp, Jordi. «Antonio Zanini, campió d'Europa!». A: Història de l'automobilisme a Catalunya. Barcelona: Planeta, 1990, p. 206-207. ISBN 84-320-6249-9.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 «Antoni Zanini Sans». enciclopedia.cat. GEC - Enciclopèdia de l'esport català. Arxivat de l'original el 28 d'agost 2016. [Consulta: 9 febrer 2016].
Enllaços externs
[modifica]- Antoni Zanini i Sans - Lloc web oficial (castellà)