Anys obscurs

Anys obscurs o edat fosca, en la historiografia europea, és el període que tradicionalment inclou de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476 a l'any 1000. L'edat mitjana, en canvi, acaba amb la caiguda de Constantinoble el 1453. Ha estat considerada tradicionalment com un període de tenebra, violència i irracionalitat en què la civilització europea toca fons després de les brillants etapes de l'antiguitat clàssica grecoromana i just abans de tornar a enlairar-se amb el Renaixement. La imatge negativa del mil·lenni medieval condiciona encara la imatge popular que se'n té.

Les troballes de l'arqueologia i d'altres disciplines acadèmiques en el segle XX han projectat molta llum nova sobre aquest període, i ens han ofert una comprensió més matisada dels seus aspectes positius. Han aparegut uns altres termes per a ubicar temporalment aquest període: Darrera Antiguitat, Primera edat mitjana, i Grans Migracions, depenent de sobre quins elements culturals s'hi posi l'èmfasi.

Quan al segle xix va començar l'estudi acadèmic modern de l'edat mitjana, el terme "Anys obscurs" es va quedar al principi, amb totes les seves connotacions crítiques. Avui, però, els historiadors fan servir el terme "Anys obscurs" en sentit neutre, és a dir, per a expressar la idea que els esdeveniments del període sovint ens semblin "foscos" només en termes comparatius amb altres èpoques.

Origen: Petrarca

La idea pejorativa d'edat mitjana emergeix al segle xiv en els prolegòmens del Renaixement italià amb l'humanista Francesco Petrarca, si bé el terme no serà fixat fins als segles XVI-XVII. Al seu poema Africa (1336), al·ludeix a un Medium tempus de decadència cultural que identifica amb la seva època per oposició a les glòries del passat clàssic, i, a la vegada, expressa la seva convicció en l'arribada d'un temps nou d'esplendor, que els humanistes italians que el van succeir identificaran ja plenament com el Renaixement. Petrarca escriu:

"El meu destí és viure enmig de tempestes variades i confuses. A tu, en canvi, si -com espera i desitja la meva ànima- em sobrevius molts anys, t'esperen potser temps millors; aquest sopor d'oblit no ha de durar eternament. Esvaïdes les tenebres, els nostres nets podran caminar de nou en el pur resplendor del passat".

PETRARCA. Àfrica, XI, 451-57^[1]

Des de Petrarca es comença a desenvolupar el concepte i el terme "edat mitjana" amb diferents expressions en les llengües romàniques i germàniques: Medii dictatores (Salutatti, 1395), Media philosophia (Biondo, 1443), Temps moien (Anònim, 1453-61), Media tempestas (G. Andrea, 1469), Media antiquitas (Poliziano, 1494), Mitlerjare i mitteljärig (J. von Watt, Vadianus, 1519-25), Medium tempus (Heerwagen, 1531), Media aetas (J. von Watt, Vadianus, 1537-1605), Mittle alter (A. T. von Glarus, 1538), Moyen aage (Pasquier, 1560-65), Medium aevum (Lipsius, 1596) i Medium seculum (Emnius, 1598).^[2] El concepte pejoratiu i el terme queden fixats el 1688 pel pedagog suís Christopher Keller, a qui molts medievalistes consideren el creador definitiu de la idea d'edat mitjana.^[3] Aquest concepte estava pensat originalment com una crítica a la manca de caràcter de la darrera literatura llatina. Els historiadors posteriors van expandir el terme per a referir-se al període de transició entre l'antiguitat clàssica i l'alta edat mitjana, per a descriure un període caracteritzat no només per la manca de literatura en llatí, sinó també la manca d'història escrita contemporània, la decadència demogràfica general, i la limitada activitat constructiva i cultural (que es posa de manifest, per exemple, en l'empobriment de la tecnologia, com es veu en el cas de la ceràmica). Posteriorment, la cultura popular ha usat el terme per a descriure l'edat mitjana com un temps d'endarreriment, estenent el seu ús pejoratiu i ampliant el seu abast.

El descrèdit del període medieval introduït pel Renaixement italià amb clares intencions propagandístiques i d'autoafirmació cultural al servei del projecte de rellançament d'Occident es veu reforçat per la percepció del període, plenament coincident en els efectes, de la reforma protestant. Els autors luterans utilitzen l'edat mitjana com a arma llancívola contra els seus rivals catòlics presentant-la com el període de foscor en què l'Església s'hauria corromput i hauria oprimit el poble, pervertint el sentit original del missatge de Crist.^[4]

Superació del concepte

L'únic contrapunt és en la visió idealitzada aportada pels romanticisme^[5] com a nostàlgia d'un temps pur en què es van formar les cultures nacionals europees. No obstant això, des de mitjan segle xx, diversos historiadors i medievalistes han rebatut la concepció del període medieval com una etapa de foscor i regressió de la civilització .

Però seria en el marc del racionalisme del XVII i la Il·lustració francesa del xviii, que impulsa la idea de "progrés"^[6] (nucli en el XIX del positivisme comteà o el marxisme) que la imatge contemporània dels segles medievals com una era de tenebra adquireix un estatus "científic". Com assenyala Alain Guerreau, "el terme mateix d'Il·lustració (Lumières, en francès) implica que fins aleshores regnava la foscor (en els termes alemany i anglès el significat és encara més evident, Aufklärung i Enlightenment)".^[7]

El segle xviii condemnarà la medievalitat en tots els àmbits del saber. Així, Adam Smith va presentar l'edat mitjana com un temps d'anarquia i estancament econòmic en què el feudalisme obstaculitzava el desplegament del lliure mercat capitalista; Jean-Jacques Rousseau i, en general, els philosophes i historiadors de les Llums, entre els quals Edward Gibbon, van denunciar la tirania i l'arbitrarietat i van crear la noció d'obscurantisme medieval. La reivindicació del Renaixement que en el XIX fan autors com Burkhardt s'imposarà a la imatge idíl·lica del període que prova de difondre el romanticisme, moviment a la vegada desacreditat pels racionalistes.

Si la Il·lustració era la fi de la "minoria d'edat de l'home", en la famosa definició de Kant, l'edat mitjana emergia de nou com el negatiu necessari per legitimar un recomençament de la cultura a cavall d'un nou cànon de racionalitat que precisament es legitimava en l'aspiració a superar definitivament la pretesa foscor del passat com a vehicle d'alliberament de la consciència europea.^[8]

Referències

↑ "Michi degere uitam / impositum uaria rerum turbante procella. / At tibi fortassis, si -quod mens sperat et optat- / es post me uictura diu, meliora supersunt / secula non omnes uenet Letheus in annos / iste sopor! Poterunt discussis forte tenebris / ad purum priscumque iubar remeare nepotes". Traducció al català a partir de la cita de BAURA GARCÍA, E. (2012), "El origen del concepto historiográfico de la Edad media oscura. La labor de Petrarca". Estudios Medievales Hispánicos, 1 (2012), pàgs. 7-22.
↑ BAURA GARCÍA, E. (2013), "De la 'media tempestas' al 'medium aevum'. La aparición de los diferentes nombres de la Edad Media". Estudios Medievales Hispánicos, 2 (2013), pàgs. 27-46
↑ El terme apareix al segon volum de la Història universal de Keller, titulat oportunament Historia Medii Aevi a temporibus Constantini Magni ad Constantinopolim a Turcis captal deducta. Citat per BAURA GARCÍA, E. (2013), "De la 'media tempestas'...", pàg. 30
↑ BAURA GARCÍA, E. (2012), "El origen del concepto historiográfico...", pàg. 11
↑ La revalorització de l'edat mitjana com un dels elements definitoris del romanticisme, i, singularment en el romanticisme alemany, s'ha explicat sovint com una reacció a la Il·lustració i el racionalisme positivista (Comte) i s'ha vinculat als moviments de renaixença de les cultures nacionals sense Estat durant tot el XIX (Catalunya, Alemanya, Itàlia, Occitània, Irlanda, Escòcia). Opera en la literatura (Scott), en la pintura (Friedrich i els prerrafaelites), en l'arquitectura (neogoticisme) i, curiosament, arriba al segle XX amb el modernisme i el simbolisme, singularment a Catalunya (Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Gaudí).
↑ "(...) la costumbre de fijar el límite entre las dos épocas poco antes o después de 1500 descansa además en la creencia general, más omenos abiertamente confesada, de que la Edad moderna, hasta 1914 es realización de un progreso (...) Esta idea de progreso (...) se ha visto desmentida por las guerras mundiales del siglo XX. Hay además otro factor que hace anticuado en concepto de 'Edad moderna': la transformación decisiva del mundo durante los siglos XIX y XX es obra de la industria y de la técnica, que en el principio se consideraron 'progresos' y que más tarde se revelaron también como potencias destructoras". CURTIUS, ERNST R., "Edad Media, Edad Media Latina, Romania". A: Literatura Europea y Edad Media Latina. Vol. 1: Lengua y estudios literarios, (6a reimp., pàg. 45). Madrid: FCE
↑ GUERREAU, A. (2001), El futuro de un pasado. La Edad Media en el siglo XXI. Barcelona: Crítica, 2012, pàgs. 20-21
↑ "La Ilustración se definió por oposición: aquello que les había precedido era arbitrario en política, fanatismo en religión, marasmo en economía. La Ilustración era una ideología de lucha, unida a un tenso antagonismo social: en todo ello sólo había lógica. En esa batalla, el Enlightenment logró desacreditar y deslegitimar un modelo de organización social que, a partir de entonces, fue considerado ridículo, ineficaz y odioso. Una imagen muy contrastada, la Ilustración frente a las tinieblas exteriores". GUERREAU, A. (2001), El futuro... pàg. 27

[1] "Michi degere uitam / impositum uaria rerum turbante procella. / At tibi fortassis, si -quod mens sperat et optat- / es post me uictura diu, meliora supersunt / secula non omnes uenet Letheus in annos / iste sopor! Poterunt discussis forte tenebris / ad purum priscumque iubar remeare nepotes". Traducció al català a partir de la cita de BAURA GARCÍA, E. (2012), "El origen del concepto historiográfico de la Edad media oscura. La labor de Petrarca". Estudios Medievales Hispánicos, 1 (2012), pàgs. 7-22.

[2] BAURA GARCÍA, E. (2013), "De la 'media tempestas' al 'medium aevum'. La aparición de los diferentes nombres de la Edad Media". Estudios Medievales Hispánicos, 2 (2013), pàgs. 27-46

[3] El terme apareix al segon volum de la Història universal de Keller, titulat oportunament Historia Medii Aevi a temporibus Constantini Magni ad Constantinopolim a Turcis captal deducta. Citat per BAURA GARCÍA, E. (2013), "De la 'media tempestas'...", pàg. 30

[4] BAURA GARCÍA, E. (2012), "El origen del concepto historiográfico...", pàg. 11

[5] La revalorització de l'edat mitjana com un dels elements definitoris del romanticisme, i, singularment en el romanticisme alemany, s'ha explicat sovint com una reacció a la Il·lustració i el racionalisme positivista (Comte) i s'ha vinculat als moviments de renaixença de les cultures nacionals sense Estat durant tot el XIX (Catalunya, Alemanya, Itàlia, Occitània, Irlanda, Escòcia). Opera en la literatura (Scott), en la pintura (Friedrich i els prerrafaelites), en l'arquitectura (neogoticisme) i, curiosament, arriba al segle XX amb el modernisme i el simbolisme, singularment a Catalunya (Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Gaudí).

[6] "(...) la costumbre de fijar el límite entre las dos épocas poco antes o después de 1500 descansa además en la creencia general, más omenos abiertamente confesada, de que la Edad moderna, hasta 1914 es realización de un progreso (...) Esta idea de progreso (...) se ha visto desmentida por las guerras mundiales del siglo XX. Hay además otro factor que hace anticuado en concepto de 'Edad moderna': la transformación decisiva del mundo durante los siglos XIX y XX es obra de la industria y de la técnica, que en el principio se consideraron 'progresos' y que más tarde se revelaron también como potencias destructoras". CURTIUS, ERNST R., "Edad Media, Edad Media Latina, Romania". A: Literatura Europea y Edad Media Latina. Vol. 1: Lengua y estudios literarios, (6a reimp., pàg. 45). Madrid: FCE

[7] GUERREAU, A. (2001), El futuro de un pasado. La Edad Media en el siglo XXI. Barcelona: Crítica, 2012, pàgs. 20-21

[8] "La Ilustración se definió por oposición: aquello que les había precedido era arbitrario en política, fanatismo en religión, marasmo en economía. La Ilustración era una ideología de lucha, unida a un tenso antagonismo social: en todo ello sólo había lógica. En esa batalla, el Enlightenment logró desacreditar y deslegitimar un modelo de organización social que, a partir de entonces, fue considerado ridículo, ineficaz y odioso. Una imagen muy contrastada, la Ilustración frente a las tinieblas exteriores". GUERREAU, A. (2001), El futuro... pàg. 27

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]