Vés al contingut

Apenas un delincuente

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaApenas un delincuente

Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióHugo Fregonese Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
Tito Alonso
Nathán Pinzón
Jorge Salcedo
Sebastián Chiola
Mario Cozza
Rodolfo Crespi
Homero Cárpena
José De Ángelis
Orestes Soriani
Faith Domergue
Josefa Goldar
Jacinto Herrera
Linda Lorena
Guillermo Casali
Fausto Padín
Tito Grassi
Mauricio Espósito
Raúl Luar
Alfonso Ferrari Amores Modifica el valor a Wikidata
ProduccióJosé Gutiérrez
GuióRaimundo Calcagno, Hugo Fregonese, Israel Chas de Cruz, Tulio Demicheli i José Ramón Luna Modifica el valor a Wikidata
MúsicaJulián Bautista Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de soMario Fezia
FotografiaRoque Giacovino
MuntatgeJorge Garate i Tulio Demicheli Modifica el valor a Wikidata
ProductoraProductora Interamericana
Dades i xifres
País d'origenArgentina Modifica el valor a Wikidata
Estrena1949 Modifica el valor a Wikidata
Durada88 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalcastellà Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama i cinema de ficció criminal Modifica el valor a Wikidata
IMDB: tt0143110 FilmAffinity: 649140 Allocine: 27957 Rottentomatoes: m/apenas_un_delincuente_2014 Letterboxd: hardly-a-criminal Allmovie: v531810 TMDB.org: 252696 Modifica el valor a Wikidata

Apenas un delincuente és una pel·lícula argentina del gènere de policial filmada en blanc i negre dirigida per Hugo Fregonese segons el seu propi guió escrit en col·laboració amb Israel Chas de Cruz, Raimundo Calcagno, Tulio Demicheli i José Ramón Luna que es va estrenar el 22 de març de 1949 i que va tenir com a protagonistes a Jorge Salcedo, Tito Alonso, Sebastián Chiola, Homero Cárpena, Nathan Pinzón, Linda Lorena, Josefa Goldar i Jacinto Herrera. Un film que és una fita al cinema policial semidocumental i que té a Buenos Aires com un dels seus protagonistes. Tulio Demicheli va col·laborar també en l'enquadrament.

En una enquesta de les 100 millors pel·lícules del cinema argentí duta a terme pel Museo del Cine Pablo Ducrós Hicken l'any 2000, la pel·lícula va aconseguir el lloc 10.[1] En una nova versió de l'enquesta organitzada en 2022 per les revistes especialitzades La vida útil, Taipei i La tierra quema, presentada en el Festival Internacional de Cinema de Mar del Plata, la pel·lícula va aconseguir el lloc 27.[2]

Sinopsi

[modifica]

Després de perdre els seus diners en el joc, José Moran decideix estafar a l'empresa on treballa en una important suma de diners, amagar mentre compleix la condemna de sis anys de presó que li donen pel fet i gaudir-lo a la seva sortida. Una vegada en la presó la vida es complica tant per ell com per la seva família i a poc a poc el pla perfecte comença a manifestar-se com un terrible error[3]

Repartiment

[modifica]

Els intèrprets del film van ser:[3][4]

Jorge Salcedo Tito Grassi i Mauricio Esposito en una escena de la pel·lícula.

Producció

[modifica]

Es va filmar principalment als carrers de Buenos Aires.[5] James Mason va decidir actuar en la pel·lícula One Way Street de Fregonese de 1950, quan tenia el títol de treball Death on a Side Street, una vegada que va veure Apenas un delincuente.[6][7]

Llançament

[modifica]

Els productors de la pel·lícula esperaven que tingués èxit als Estats Units amb subtítols en anglès, sota el títol Hardly a Criminal.[5] Després de l'exhibició de la pel·lícula el 1949 a l’Acadèmia Estatunidenca de les Arts i les Ciències, el director i la seva esposa Faith Domergue van organitzar una festa per a diversos convidats.[8]

En 2014, la pel·lícula i One Way Street es van estrenar en el programa Noir City: Hollywood, 16th Annual Festival of Film Noir en el Grauman's Egyptian Theatre.[9] Van ser part del programa Death is My Dance Partner: Film Noir in Postwar Argentina, que va comptar amb sis llargmetratges que van ser filmats en l'època del peronisme (1949-1956), al Museu d'Art Modern en 2016.[10] Va ser llançada amb pel·lícula de 35 mm i un nou doblatge en anglès de la Col·lecció de la Fundació Film Noir de l’UCLA Film and Television Archive.[11] En 2020, la pel·lícula va ser seleccionada al 18è Festival Anual de Cinema Noir de San Francisco.[12]

Recepció

[modifica]

Els crítics de Buenos Aires en 1949 van dir que era la «pel·lícula destacada de l'any» de l'Argentina.[5] L'American Cinematheque va dir que la pel·lícula és «el millor cinema negre argentí de la dècada de 1940» i que «és una mescla audaç de Naked City i Brute Force'».[9] Nicolas Rapold, de Film Comment, va escriure: «Encara que mancava de la imatge dels seus homòlegs estatunidencs, era difícil deixar al descobert l'orgull masculí i la vergonya familiar».[13]

La crònica del periòdic Crítica deia que «la realització d'H. Fregonese és cinematogràfica i fa a la pel·lícula una fisonomia molt nord-americana sense que aquesta parenceria, dissimulat per la mateixa fluïdesa de l'acció, arribi al virtuosisme de visible fabricació artificial».[3]

La investigadora Clara Kriger diu que aquesta pel·lícula inaugura al cinema argentí el gust per mostrar el tràfec dels carrers urbans, la gent apurada travessant el carrer, els tramvies i tot allò que pogués representar la velocitat de la vida urbana, més les persecucions a través de sostres rutes i carrers amb actuacions motos i helicòpters en tant els delinqüents i els policies utilitzen tots els mitjans de comunicació disponibles. El film suma elements realistes, trets de la vida quotidiana local, exposa les modalitats actualitzades tant del delicte com de la seva persecució.[14]

La pel·lícula va iniciar la carrera de director de cinema de Hollywood del director. Amb l'antecedent d'aquesta pel·lícula sumat als seus anteriors films Pampa bárbara, Donde mueren las palabras i De hombre a hombre, Fregonese fa la seva segona incursió en Hollywood i aquesta vegada és contractat per a dirigir diverses pel·lícules.[3]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Las 100 mejores del periodo 1933-1999 del Cine Argentino». Encuesta de cine argentino 2022. Museo del Cine Pablo Ducrós Hicken [Buenos Aires], 3, 2000, pàg. 6–14. Arxivat de l'original el 21 de novembre de 2022 [Consulta: 21 novembre 2022].
  2. ↑ «Top 100». Encuesta de cine argentino, 11-11-2022. [Consulta: 13 novembre 2022].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Manrupe, Raúl; Portela, María Alejandra. Un diccionario de films argentinos (1930-1995). Buenos Aires: Editorial Corregidor, 2001, p. 30. ISBN 950-05-0896-6. 
  4. ↑ «Hardly a Criminal» (en anglès). [Consulta: 26 març 2021].
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 «'Criminal' Film Boosted» (en anglès). Lexington Herald-Leader [Lexington, Kentucky], 02-11-1949 [Consulta: 26 març 2021].
  6. ↑ Hopper, Hedda «In Hollywood» (en anglès). The Newark Advocate [Newark, Ohio], 22-11-1949.
  7. ↑ «One Way Street» (en anglès). [Consulta: 26 març 2021].
  8. ↑ «Here and there» (en anglès). Daily News [Los Ángeles, California], 05-08-1949.
  9. ↑ 9,0 9,1 «Hardly a Criminal / One Way Street» (en anglès). Arxivat de l'original el 2022-06-25. [Consulta: 26 març 2021].
  10. ↑ Pinkerton, Nick. «Nick Pinkerton on "Death Is My Dance Partner" at the Museum of Modern Art» (en anglès), 10-02-2016. [Consulta: 26 març 2021].
  11. ↑ «Apenas un delincuente (Hardly a Criminal)» (en anglès). [Consulta: 26 març 2021].
  12. ↑ Rist, Peter. «Noir City International: the 18th Annual San Francisco Film Noir Festival, 24 January – 2 February, 2020, "It's a bitter little world" Part 2» (en anglès), 01-07-2020. [Consulta: 26 març 2021].
  13. ↑ Rapold, Nicolas. «Festivals: Venice» (en anglès), 18-11-2015. [Consulta: 26 març 2021].
  14. ↑ Kriger, Clara. «Cine y Peronismo». A: El estado en escena. Editores Buenos Aires, 2009, p. 141. ISBN 978-987-629-085-2. 

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Apenas_un_delincuente&oldid=33998569»