Belle-Île-en-Mer
| ||||
| Tipus | illa  | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| ||||
| Estat | França | |||
| Entitat territorial administrativa | França Europea | |||
| Zona | zona de defensa i de seguretat de l'Oest | |||
| Regió | Bretanya | |||
| Departament | Morbihan | |||
| Districte | districte d'An Oriant | |||
| Cantó | cantó de Belle-Île | |||
| Comuna | Bangor | |||
| Capital | Le Palais | |||
| Població humana | ||||
| Població | 5.426 (2017) (62,37 hab./km²) | |||
| Geografia | ||||
| Part de | ||||
| Superfície | 87 km² | |||
| Banyat per | golf de Biscaia i oceà Atlàntic | |||
| Altitud | 63 m | |||
| Identificador descriptiu | ||||
| Fus horari | ||||
Belle-Île-en-Mer, en bretó: Ar Gerveur, és una illa de França situada a l'oceà Atlàntic en el departament francès d'Ar Mor-Bihan a la Bretanya. Fa 17 km de llargada per 9 km d'amplada amb una superfície total de 84 km². Abans hi havia boscos però han desaparegut per l'agricultura. L'any 1999 tenia 4.735 habitants.
Els habitants d'aquesta illa reben, en francès, el nom de Bellilois i les Belliloises.
Toponímia
[modifica]El geògraf Ptolemeu en va dir Vindilis de "Vindo" = blanc, (gwenn en bretó) + "-ilis" = illa.
Plini el Vell va donar nom al conjunt de les illes de Groix, Belle-Île, Houat i Hoëdic el nom de 'Insulae Veneticae.
En antic bretó, Belle-Île es deia Guedel o Guadel (segons un mapa del 1029 d'Alain Canhiart Comte de Cornualla). La forma grega és kalos nésos, i la llatinitzada Calonessus i apareixen a partir del segle xvi.[1]
A la fi de l'edat mitjana, en bretó es deia Enez Ar Gerveur (la Bella Gran o ar Ker veur : el lloc alt).
Temporalment, durant la Revolució francesa, es va dir île de l'Unité, però sense haver-ho confirmat mai per un Decret.[2] Quinze anys més tard, sota Napoleó I, el municipi proposà el nou nom de Belle-Isle Joséphine, però en divorciar-se aquesta de Napoleó mai es va acceptar aquest nom i l'illa mantingué el seu nom en francès de Belle-Île-en-Mer.
Geografia
[modifica]
És la més grossa d'entre les Illes de Ponent (îles du Ponant),[3] es troba a 14 km de Quiberon i propera a les illes de Houat i Hœdic.
Les quatre comunes franceses de Belle-Île, associades dins la communauté de communes de Belle-Île-en-Mer, formen el canto de Belle-Île:
- Bangor, a l'interior.
- Locmaria, a la punta est.
- Le Palais, port principal i capital del cantó de Belle-Île.
- Sauzon, segon port.
Descripció
[modifica]
Belle-Île és la més grossa de les illes bretones i el seu punt més alt és a 63 m. Té la forma d'un altiplà de 40 m d'altitud mitjana. La costa s'erosiona ràpidament sobretot cap al sud-oest.
La costa del nord-est, que mira cap al continent, és la més abrigada i presente dues ries que han permès construir els dos ports de l'illa i també la formació d'una gran platja (les Grands Sables
Clima
[modifica]
El clima de Belle-Île és oceànic en el límit amb el clima supramediterrani, en la classificació de Köppen: Csb. Belle-Ile té una estació seca (2T > P i P <40 mm) durant els dos mesos d'estiu que permet una insolació important (2.000 hores anuals). Però la relació de la diferència entre el mes més sec (juny) i el mes més humit (gener) no és gaire important (2,52), a partir de 3 ja seria classificat com un clima supramediterrani segons Köppen. Les glaçades són rares i hi plou força menys que sobre el continent. En els llocs abrigats hi prosperen plantes típicament mediterrànies com les palmeres, la vinya, la figuera.
Història
[modifica]
De la prehistòria es va trobar, l'any 1991, un estri bifaç del musterià a Kergoyet.
Belle-Île va quedar separada definitivament del continent fa uns 7.000 anys durant la transgressió marina "flandrienne".
Una sèrie de menhirs en alineació travessaven tota l'illa,[4] només tres són encara visibles (menhirs de Kervarigeon, Jean, i Jenne de Kerlédan)
En època celta aquesta és l'illa més grossa de les 365 illes que segons la llegenda hi havia a l'arxipèlag del Golf de Morbihan amb el poble navegant dels Vénètes.
Al segle ix Belle-Île pertanyia al Comte de Cornualla al lloc on ara es troba Bangor s'hi establí, des del segle vi, una comunitat de monjos provinent del Paíss de Gal·les (Flintshire) i després de les invasions dels vikings passà als benedictins.
El 1548, el rei de França Enric II va començar la fortificació de l'illa. Belle-Île es va erigir en marquesat el 1573. Durant la Guerra dels Set Anys va ser un lloc estratègic per l'aprovisionament d'aigua potable. El 1761, els britànics van desemnbarcar a la platja dels Grands Sables i ocuparen tota l'illa i el 1763 la bescanviaren per Menorca que els francesos havien conquerit abans. A partir de 1765 hi arribaren 78 famílies refugiades de l'Acàdia del Canadà.[5] La meitat dels acadians no s'hi adaptaren i marxaren cap altres regions franceses o cap a la Luisiana.
L'any 1902 s'establí, a la Haute-Boulogne, una colònia penitenciària per a delinqüents menors d'edat. [6] que va ser tancada l'any 1977.
Economia
[modifica]El 2003, la superfície agrícola útil (SAU) era de 2980 ha, un 35% de la superfície total de l'illa.[7] Aquesta superfície ha disminuït molt en els darrers 50 anys amb el desenvolupament turístic. Les 86 explotacions que hi ha són lleteres (21) ovines (12) i hortícoles (5).
la pesca és sobretot de sardines, com a la resta de la Bretanya. Ja des de 1855 hi ha fàbriques de conserves de llaunes de sardines.
El turisme va començar a partir de finals de segle xix amb Claude Monet, Sarah Bernhardt, i Albert Roussel. Actualment el turisme és una de les principals fonts d'ingressos de l'illa.[8]
Llocs importants
[modifica]- La citadelle Vauban al Palais, membre de la Xarxa de Vauban.
- Les aiguilles de Port-Coton, pintades per Claude Monet.
- La grotte de l'Apothicairerie. Gran gruta marítima.
- El port de Sauzon
- El far de Goulphar
Notes i referències
[modifica]- ↑ Société Historique de Belle-Île
- ↑ Belle-Isle Histoire Plantilla:Numéro1
- ↑ Iles de Bretagne, Basse Normandie, Vendée et Charente Maritime - Les îles du Ponant
- ↑ Mémoires pour l'histoire des sciences et des beaux-arts, vol. 2, chez Jean Louis De Lorme, (Amsterdam)1701
- ↑ Jean-Marie Fonteneau, Les Acadiens citoyens de l'Atlantique. Rennes: Éditions Ouest France, 2001; Jean-Francois Mouhot, Les Réfugiés acadiens en France (1758-1785): l'impossible réintégration?, Quebec, Septentrion, 2009, 456p; Guillemet, Dominique. "Les Acadiens de Belle-Île en Mer : légende noire et histoire en (re)-construction." Acadiens, mythes et réalité. Études Canadiennes 37 (1994): pp. 127-44
- ↑ 1920-1937 : la dérive des bagnes pour enfants Arxivat 2006-11-26 a Wayback Machine., sur le site du Ministère de la Justice; Alexis Violet, « La colonie pénitentiaire pour enfants » in « La fabrique de la haine », 2002; Jean-Hugues Lime, La chasse aux enfants (roman), Paris, 2004; Anne Boissel, « Les enfants de Caïn, Louis Roubaud » in Revue CAIRN, n° 63, 2006.
- ↑ AGRESTE (Organisme de statistiques agricoles)
- ↑ Belle-Île-en-mer : Temporalités d'un lieu touristique Arxivat 2012-02-11 a Wayback Machine. Association pour le Développement de la Recherche et des Etudes sur les TourismeS (ADRETS)
Bibliografia
[modifica]- Andrée Gallen, Statut juridique de Belle-Isle-en-Mer à la fin de l'Ancien Régime, thèse pour le doctorat en droit, Paris, 1954, (Archives d'I&V - Mémoire 2 J 649).
- Brigitte Dumortier, Le poids de l'insularité dans trois îles de Bretagne méridionale : Belle-Île, Houat et Hoedic, Presses de l'École Normale Supérieure, Paris 1976
- Atlas des îles de l'Atlantique[Enllaç no actiu] (France); Collection "Références" du Commissariat général au Développement durable, juin 2009, 51 pages.
- Léon Trébuchet, "Belle-Isle-en-Mer, étape d'un touriste en France... il y a cent ans", rééd., éd. PyréMonde, Monein, 2007.
- Th. Chasle de La Touche, "Petite histoire de Belle-Ile-en Mer", rééd., éd. PyréMonde, Monein, 2006.
- Histoire de Belle-Île-en-Mer par Chasle de La Touche, Nantes, 1852 ouvrage disponible sur le site d'Internet Archive.
Enllaços externs
[modifica]
- Office de Tourisme
- Le complexe volcano-sédimentaire de Belle-Ile-en-Mer Arxivat 2014-04-28 a Wayback Machine. par Dominique Rossier