Armari de rebost
Un armari de rebost és el buit fet en el mur que disposant de portes i lleixes serveix per a guardar objectes de l'aixovar domèstic.[1] També es diu així al moble destinat a guardar la vaixella, coberteria, mantelería, etc., que forma conjunt amb el moble aparador. Sol situar-se en la cuina, el rebost o el menjador.[2][3]
Té l'origen com a element arquitectònic: un buit obert en la paret creant un receptacle en el qual es disposaven lleixes i que es guardava amb una o dues portes, que en general disposaven de ventilació o permetien veure l'interior. També es van fabricar armaris de rebost portàtils construïts en fusta que es podien desplaçar o penjar-se en diferents emplaçaments.[4]
- Armaris de rebost en la pintura del Barroc
-
Alacena, oli de Antonio Pérez de Aguilar en 1769. Galería Nacional de Arte (Washington). -
Georg Flegel Alacena (1610). Galería Nacional de Praga. -
Bodegón con alimentos, oli de Juan Sánchez Cotán en 1602. Museo del Prado.
A partir del segle XX, l'armari de rebost va tendir a identificar-se amb un moble de dos cossos (mescla d'armari volat i aparador), un superior amb lleixes obertes o amb portes de gelosia (o humil tela de galliner) i després de vidre, i un altre inferior format per armaris tancats. El cos superior sol tenir menor profunditat que l'inferior, que així ofereix un espai lliure sobre el qual es donen suport als objectes que es van traient dels armaris o com a superfície per a elements funcionals o decoratius. L'ús clàssic del cos superior va ser d'aparador d'allò més valuós o preat de la vaixella familiar: plats, safates, fonts de porcellana, etc.[5] El lloc a la casa per a aquest moble mixt d'antic armari de rebost i aparador solia ser l'estada dedicada a menjador, quan l'habitatge disposava d'ell. La progressió funcional de la vida familiar en proporció inversa amb l'espai el va anar portant a formar part de la decoració de la cuina, on es continuen trobant curiosos exemplars, allí on no els han desplaçat els estereotips dels dissenys de cuines.[6][7]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Caro Bellido, Antonio. Diccionario de términos cerámicos y de alfarería. Cádiz: Agrija Ediciones, 2008, p. 27. ISBN 84-96191-07-9.
- ↑ Diccionario Enciclopédico Abreviado Espasa-Calpe (tomo I, p. 274), Madrid, 1957.
- ↑ Casares, Julio. Diccionario Ideológico de la Lengua Española. Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 1975; p. 28. isbn 84-252-0126-8
- ↑ Alfonso Pleguezuelo, Artes populares, VV.AA., Enciclopedia de Antropología Andaluza, La Coruña: Ediciones Hércules, 2000.
- ↑ Seseña, Natacha «Historiografía del arte español en los siglos XIX y XX». VII Jornadas de Arte: (tuvieron lugar del 22 al 25 de noviembre de 1994). Consejo Superior de Investigaciones Científicas [Madrid], 1994, pàg. 449-458 [Consulta: 16 enero 2015].
- ↑ Fernández Paradas, Antonio Rafael «Cuatro miradas de aproximación a la historia del mueble español». ASRI Arte y Sociedad Revista de investigación, 2013, 5, 2013. ISSN: 2174-7563 [Consulta: 16 enero 2015].
- ↑ Glosario de términos de carpintería y ebanistería Consultado en enero de 2015
Bibliografia
[modifica]- Tesaurus del Ministeri de Cultura d'Espanya: Bibliografia sobre mobiliari
- BURR, Grace Hardendorff, Hispanic furniture. With examples in the Collection of the Hispanic Society of America, Nova York: The Arxchive Press, 1941, (segona edició de 1964; en anglès).
