Art déco

L'art déco va ser un moviment de disseny popular a partir del 1920 fins al 1939, la influència del qual s'estengué fins als anys 50 en alguns països, afectant les arts decoratives —com ara l'arquitectura, l'interiorisme i els dissenys gràfic i industrial— i també les arts visuals —com ara la indumentària, la pintura, el gravat, l'escultura i la cinematografia—.

Després de l'Exposició universal de 1900 de París, diversos artistes francesos (com Hector Guimard, Eugène Grasset, Raoul Lachenal, Paul Follot, Maurice Dufrene i Emile Decour) van formar un col·lectiu formal dedicat a les arts decoratives d'avantguarda. El 1925, organitzen l'Exposition Internationale des Arts Décoratifs et Industriels Modernes a París;^[1]^[2] aquest grup d'artistes es van anomenar a ells mateixos els moderns; en realitat, el terme art déco va ser encunyat en la retrospectiva titulada Les Années 25, duta a terme a París en el Musée des Arts Décoratifs del 3 de març al 16 de maig del 1966.^[3]

Morfologia i tecnologia

Aquest moviment és, en un sentit, una amalgama de molts diversos estils i moviments del començament del segle XX i, a diferència del modernisme, s'inspira en les primeres avantguardes. Les influències en provenen del constructivisme, cubisme, futurisme, del mateix art nouveau del qual evoluciona, i també de l'estil racionalista de Bauhaus. Els progressius descobriments arqueològics en l'antic Egipte van marcar, així mateix, l'empremta en certes línies dures i la solidesa de les formes de l'art déco, afí a la monumentalitat i elements de forta presència en les seves composicions.

Com en estil de "l'edat de la màquina", va utilitzar les innovacions dels temps per a les seves formes: les línies aerodinàmiques producte de l'aviació moderna, il·luminació elèctrica, la ràdio i els gratacels. Aquestes influències del disseny van ser expressades en formes fraccionades, cristal·lines, amb presència de blocs cubistes o rectangles i l'ús de la simetria. El color es nodreix de les experiències del fauvisme. Trapezoides, facetaments, ziga-zagues; i una important geometrització de les formes són comuns al déco.

Corresponent a les seves influències maquinistes, l'art déco es caracteritza també pels materials que prefereix i usa, com ara l'alumini, acer inoxidable, laca, fusta embotida, pell de tauró (shagreen), i pell de zebra. L'ús de tipografia en negreta, sans-serif o pal sec, les formes amb facetes i la línia recta o trencada o greca (oposat a les corbes sinuoses i naturalistes de l'art nouveau), els patrons del galó (chevrón), i l'ornament en forma de sunburst són típics de l'art déco. Certs patrons d'ornament s'han vist en aplicacions ben diferents, des del disseny de sabates per a senyores, a graelles de radiadors, disseny d'interiors per a teatres, i gratacels com el Chrysler Building, l'Empire State Building o el Rockefeller Center (particularment la torre més alta del complex, anomenada GE Building), o la Presa Hoover.^[4]

Sociologia

L'art déco va assolir l'apogeu a la dècada del 1920. Encara que molts moviments de disseny tenen arrels o intencions polítiques o filosòfiques, l'art déco era gairebé purament decoratiu, per la qual cosa es considera un estil burgès. Malgrat l'eclecticisme de les seves influències formals i estilístiques, el déco és sòlid i té una clara identitat pròpia. No es tracta d'un historicisme ni d'un anacronisme; és fidel a la seva època i deixa entreveure la noció futurista de la Revolució Industrial. La seva significació gira a l'entorn del progrés, l'ordenació, la ciutat i l'urbà, la maquinària. Elegant, funcional i modernista, l'art déco va ser un avenç davant l'art nouveau, aquesta vegada, reeixit a generar un nou repertori de formes concordes amb la problemàtica i imatgeria del seu temps.

L'art déco era un estil opulent, i la seva exageració s'atribueix a una reacció contra l'austeritat forçada producte de la Primera Guerra Mundial. Simultàniament a una creixent depressió econòmica i al fantasma de l'acostament de la Segona Guerra Mundial, hi havia un desig intens d'escapisme. La gent va gaudir dels plaers de la vida i de l'art déco durant l'edat del jazz.

Decadència

El moviment perd patrocini a les metròpolis europees i americanes molt després d'haver assolit una introducció massiva; fins al punt de ser emprat per a representar falses pretensions de luxe. Eventualment, l'estil cau en decadència donades les austeritats imposades per la Segona Guerra mundial.

En països colonials o perifèrics com ara l'Índia, Nova Zelanda, Colòmbia, l'Argentina, Mèxic i Filipines, es va convertir en una porta d'entrada a l'art modern i va continuar sent utilitzat ben bé fins als anys 50. A l'Amèrica Llatina, es poden trobar durant aquest període diversos exponents de l'art déco, com José Fioravanti a l'Argentina.

Un ressorgiment de l'interès pel déco va venir des d'exploracions del disseny gràfic als anys 80. La seva associació amb el film noir en cinematografia i l'encant del glamour dels 30 va propiciar la seva reutilització a finals dels anys 30 en peces publicitàries per a joieria i el món de la moda i en la decoració d'hotels com l'Hotel Fairmont de la Ciutat de Mèxic.

Cinema

L'estètica art déco influí en les arts cinematogràfiques de principis del segle xx, un exemple d'això és el film Metropolis del 1927, de Fritz Lang, el qual inclou enlluernadores escenografies inspirades en l'anomenada Escola de Chicago d'arquitectura per a les preses de la ciutat, a més dels decorats de la ciutat subterrània, el robot (personatge de la pel·lícula que és una metàfora de la mecanització de la humanitat) és considerat com una de les imatges més recognoscibles de l'art déco.

Destacats

Pintors

Arquitectes

Artistes gràfics, dissenyadors, ebenistes, lacadors, argenters

Galeria

Disseny d'interiors dels magatzems d'Eaton's College Street Store - Sala rodona de The Carlu
Il·lustració de la revista vida 1940
Il·lustració de la revista vida 1940
Càmara Beau Brownie dissenyada per Walter Dorwin Teague per a Eastman Kodak
Il·lustració de la revista vida 1940
Disseny d'objectes d'ús Art déco de Maurice Ascalon, Pal-Bell, 1939-1950

Referències

↑ «art déco». ne.se. [Consulta: 26 maig 2018].
↑ Loustau, C.J.. Influencia de Francia en la arquitectura de Uruguay (en castellà). Ediciones Trilce, 1995, p. 116. ISBN 978-9974-32-116-8.
↑ Windover, M. Art Deco: A mode of mobility. Presses de l'Université du Québec, 2012, p. 79. ISBN 978-2-7605-3514-5.
↑ Elizabeth B. Greene, Edward Salo. Buildings and Landmarks of 20th- and 21st-Century America: American Society Revealed (en anglès). ABC-CLIO, 2018, p. 26. ISBN 144083993X.

Bibliografia

Hillier, Bevis 'The World of Art Deco' New York:1971--E.P. Dutton & CO., Inc.
Mariàngels FONTDEVILAː Art déco català (1900-1936). Bellaterraː Universitat Autònoma de Barcelona, 2015 [Col. Memoria Artium 18]

Vegeu també

Los Angeles City Hall

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Art déco

Treball sobre Art déco Arxivat 2014-06-01 a Wayback Machine. (castellà).
Exemples de cartells estil Art Déco del fons de la col·lecció del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE).

Viccionari

[1] «art déco». ne.se. [Consulta: 26 maig 2018].

[y779-2] Loustau, C.J.. Influencia de Francia en la arquitectura de Uruguay (en castellà). Ediciones Trilce, 1995, p. 116. ISBN 978-9974-32-116-8.

[b590-3] Windover, M. Art Deco: A mode of mobility. Presses de l'Université du Québec, 2012, p. 79. ISBN 978-2-7605-3514-5.

[4] Elizabeth B. Greene, Edward Salo. Buildings and Landmarks of 20th- and 21st-Century America: American Society Revealed (en anglès). ABC-CLIO, 2018, p. 26. ISBN 144083993X.

[1]

[2]

[3]

[4]

Registres d'autoritat	BNE (1) BNF (1) LCCN (1) NKC (1)
Bases d'informació	GEC (1)