Artenacià
 | |
| Tipus | cultura arqueològica  |
|---|---|
| Període | Chalcolithic Europe (en)  i neolític |
| Geografia | |
| Estat | França |
| Inici | 2800 aC |
| Fi | 2500 aC |
L'artenacià, cultura artenaciana o d'Artenac, és una cultura neolítica del mil·lenni III abans de la nostra era, present en part del centre-oest i sud-oest de l'actual estat francés. Aquesta cultura es caracteritza sobretot per la indústria lítica i la ceràmica.
Història
[modifica]La cultura d'Artenac, la van definir al principi, l'any 1962, Claude Burnez i Gérard Bailloud, després de l'excavació de la cova sepulcral d'Artenac, a prop d'Angulema, a Charanta.[1] Les nombroses excavacions posteriors permeten hui una caracterització més precisa d'aquesta cultura neolítica.
Creixement i evolució
[modifica]L'artenacià es va desenvolupar en el neolític final, entre el 2800 i el 2500 abans de la nostra era[2] en un territori ampli que s'estén des de l'oest de l'estat francés actual fins al nord de la península Ibèrica. Després del descobriment inicial a la vall del Charanta, les poblacions artenacianes es posaren en relació amb la Dordonya, amb Lot a Bèlregard, al Llemosí, i fins als contraforts del massís Armoricà.[3] Es poden considerar alguns possibles establiments al nord d'aquesta àrea per les afinitats culturals visibles a Fort Harrouard (Eure-et-Loir).[4]
Els llocs d'hàbitat artenacians corresponen sovint a paratges naturals de caràcter defensiu com ara els cingles o grups de cases de fusta molt grans (almenys 50 m de llargada) instal·lades al bell mig de grans recintes. Els habitants practicaven la ramaderia i el conreu de cereals. Els dipòsits funeraris contenen rituals molt concrets (amulets cranials, mutilacions, foc ritual).[2]
Alguns estudis arqueològics recents mostren contactes amb la cultura del vas campaniforme eneolítica, d'entre el 2500 i 2200 abans de la nostra era. Aquestes primeres poblacions metal·lúrgiques van influir en la cultura artenaciana, com s'ha comprovat en la decoració de la ceràmica.[5] El metall hi és excepcional i es limita a l'ús de rares perles de coure importades d'altres grups del sud (cultura de Treilles). Els artenacians probablement mai no van treballar el metall, però la transició entre la cultura artenaciana i l'edat del bronze primerenca continua sent poc coneguda.
Característiques
[modifica]Ceràmica
[modifica]Com la majoria dels grups neolítics, l'artenacià es defineix sobretot per les produccions ceràmiques, que es componen de dues categories principals: en primer lloc, gerros de fons pla de forma troncocònica, amb pasta gruixuda, sense decorar, part d'una tradició autòctona del neolític recent (Matignons, Seuil du Poitou);[Note 1] i gerros de fons redó, amb pasta fina.[6] Entre aquests, trobem bols i plats estilitzats, que presenten una decoració característica formada per incisions de dibuixos triangulars o de diamant, organitzades en una banda horitzontal. Finalment, un darrer element és típicament característic de la ceràmica artenaciana: el bucle en forma de nas.[7]
Eines lítiques
[modifica]La indústria lítica artenaciana es caracteritza per la presència de puntes de sageta perforants, que condueixen al final del període a formes complexes com aletes i peduncles,[8] destrals polides i dagues de sílex de qualitat. Testifica els importants bescanvis existents entre grups humans al final del neolític, il·lustrats sobretot per la circulació de fulles de sílex tallades a l'àrea de Le Grand-Pressigny (Indre i Loira).
Nota i referències
[modifica]Nota
[modifica]- ↑ El grup Seuil du Poitou és un grup cultural, anomenat pel límit geogràfic. El terme es va proposar l'any 2014 per fusionar dues cultures del neolític final: la de Vienne-Charente i el grup de Taizé.
Referències
[modifica]- ↑ Claude Burnez; Gérard Bailloud «Le Bronze ancien dans le Centre-Ouest de la France» (en francés). BSPF, 59, 1962, pàg. 515-524.
- ↑ 2,0 2,1 Jean-Pierre Pautreau. Inventaire des mégalithes de la France, 12 - Vienne (en francés). APC, 1996, p. 319. ISBN 2909165159.
- ↑ Vincent Ard. Produire et échanger au Néolithique: traditions céramiques entre Loire et Gironde au IVe millénaire (en francés). Comité des travaux historiques et scientifiques, 2014, p. 172-175.
- ↑ Claude Burnez. Le Néolithique et le Chalcolithique dans le Centre-Ouest de la France (en francés). SPF, 1976, p. 374.
- ↑ Luc Laporte (dir.). Des premiers paysans aux premiers métallurgistes sur la façade atlantique de la France (3500-2000 av. J.-C.) (en francés). Association des publications chauvinoises, 2009, p. 314-328.
- ↑ Julia Roussot-Larroque «Artenac aujourd’hui: pour une nouvelle approche de l’énéolithisation de la France» (en francés). Revue archéologique du Centre de la France, 23, 1984, pàg. 135-196.
- ↑ Claude Burnez (dir.). Le camp à Challignac (Charente) au IIIe millénaire av. J.-C.: un établissement complexe de la culture d’Artenac dans le centre-ouest de la France (en francés). Archaeopress, 2010, p. 47-54.
- ↑ Claude Burnez. Les enceintes néolithiques de Diconche à Saintes (Charente-Maritime) (en francés). SPF, 1999, p. 90-92.