Ascetisme

Ascetisme és una opció ètica que considera que l'ésser humà ha d'atènyer la felicitat o la perfecció en la reducció màxima de la dependència de les necessitats materials i corporals, en la renúncia voluntària de plaers (sexuals, estètics, gastronòmics…) i fins i tot en inferir-se dolor per mortificacions corporals. Etimològicament ascètic deriva del grec antic ἄσκησις (askēsis) que significa entrenament o exercici esportiu.

Amb aquest quadre Rembrandt exemplifica l'actitud de l'asceta.

Flagel·lants al segle XV

Un cilici modern, utilitzat per Opus Dei

La noció ascètica és una opció ètica o religiosa que es troba en moltes cultures, com una acció permanent de certs grups sacrals, o com un període de quaresma durant la qual tothom ha de «purificar-se» una vegada l'any o en preparació d'un ritu de transició. L'ascetisme previ al sacrifici ha acabat essent sovint el sacrifici sencer.

Al cas d'un ascetisme exagerat, que sobreestima el valor de la renúncia i de la mortificació, es fa servir el terme d’asceticisme.

Escoles d'ascetisme

En l'ascetisme budístic, és la noció de moderació i d'independència de passions que prepondera; en l'estoïcisme, la lluita contra les passions o la impassibilitat; al gnosticisme i el catolicisme, la noció de dolor, que mai no podrà compensar el que va patir el Crist crucifixat. Refusar un plaer, tot i un plaer legítim, és considerat com una virtut i consumir un plaer, com un vici o un pecat. El gnosticisme va introduir la teoria que la purificació del cos per l'abstinència i el dolor ajuda a aconseguir una connexió més íntima amb la divinitat i, en conseqüència, a trobar la pau interior.

Durant el cristianisme primerenc van desenvolupar-se diversos moviments d'ascetisme exagerat o d'asceticisme: els anacoretes, els estilites i molts més. Al judaisme un moviment semblant va manifestar-se al segle ii amb els essenis. També dins les estructures monacals, els exercicis ascètics podien prendre formes extremes d'abstinència, de laceració corporal en pensar que ajudava a obtenir la gràcia divina i a atènyer un estat de perfecció superior que el comú dels mortals mai no podran aconseguir. Inspirat de Plató i dels neoplatonistes que preconitzen la immortalitat de l'ànima, van encara més lluny en concloure que el cos — als texts ancians es parla de la carn — junts amb el dimoni són els enemics de l'ànima, que s'han de dominar amb tots els mitjans possibles. Encara avui, els membres d'Opus Dei prossegueixen la tradició i porten el cilici. El luteranisme va rejectar tota forma d'ascetisme inflictiu o de mortificació. Només accepta la sanctificació per moderació i continència de passions i desitjos pecaminosos.

A l'inici del segle xx el sociòleg alemany Max Weber veu una diferència conceptual en «l'ascesi que refusa el món» i «l'ascesi intramundial». Aquesta darrera es manifesta per exemple en moviments que volen imposar un ideal ascètic, dins del món a tothom com per exemple Oliver Cromwell, els Quakers o certes branques del pietisme. Riquesa i èxit professional, per a l'ascètic intramundial, són considerats com bons, en la mesura que són una prova que el pietós col·labora al manteniment del món i de la creació. S'hi veuen una expressió de la gràcia de Déus per a aquesta feina ben feta. Riquesa i èxit són dolents ans al contrari si el ric en gaudeix i n'esdevé dependent. Mutatis mutandis s'ha de concebre l'eroticisme, la violència d'estat, el poder amb el mateix racionalisme ascètic: són bons quan contribueixen al manteniment del món, dolents quan hom hi troba un plaer personal o una passió. Weber veu en aquesta ascesi «intramundial» un dels factors que van contribuir a l'èxit econòmic i tècnic de l'Occident. L'art, el lleure i altres activitats «inútils» són ipso facto dolents.

Contramoviments i crítica

Des de l'edat antiga hi va haver escoles que van concebre una ètica que valora l'art de cultivar el seu plaer propi i el dels altres. Acorden un lloc central al gaudi responsable com en l'hedonisme i l'epicureisme. Els sofistes van reprotxar a Sòcrates que havia creat una ètica «per a impotents, dèbils i ressentits, perquè les seues virtuts consistien a no fer, quelcom satisfactori per als que no poden fer.» Des del segle xv a l'occident, el renaixement i la redescoberta dels filòsofs antics precristians van originar diversos moviments llibertins que volien rehabilitar el plaer. Martin Luter va excloure el principi de l'ascesi i de la mortificació. Tot i això, els moviments protestants de més influència, el calvinisme i el luteranisme, tenien un component ascètic pronunciat, a la diferència que refusaven el dolor autoinfligit.

Amb l'emancipació burgesa i la secularització, els reprotxos d'hipocrisia van esdevenir més forts al segle xix. El poeta alemany, Heinrich Heine va resumir l'actitud religiosa en els seus versos famosos del 1844: «Sé que d'amagat beuen vi / i en públic prediquen aigua». Friedrich Nietzsche va ser un altre oponent de l'ideal ascètic, en el qual ell veia una «tossudesa contre si mateix», «fer-se trossos de si mateix». En cada moral ascètica, l'home adora una part de si mateix, però, per poder fer-ho, li cal diabolitzar la resta, i és de fet, segons Nietzsche, una forma suprema de vanitat. La mortificació i l'ascèsi van en sens contrari dels valors de la vida.

Al segle xx, Bertrand Russell no va estalviar la seva crítica en contra de l'ascetisme: «Religions que condemnen el plaer dels sentits, condueixen els homes a perseguir el plaer del poder. Durant tota la història, poder va ser el vici de l'ascètic.» Els escàndols d'abusos que van perdurar decennis a diverses institucions religioses i que van palesar a poc a poc a l'inici del segle xxi van fer perdre el poc d'autoritat moral d'unes institucions que predicaven abstinència i practivaven no només el plaer sexual, però pitjor, l'abús de manera més que accidentalment. O d'una Església que predica la pobresa, de la qual la Cúria Pontifícia viu en gran luxe.

Bibliografia

• Simeó el Pietós, Oratio de vitae asceticae officiis summatim scripta Segle X
• Tomàs de Kempis, Imitació de Crist (1418-1427)