Assurbanipal

Assurbanipal

Nom original	(und) Aššur-bāni-apli
Biografia
Naixement	685 aC Nínive (Iraq)
Mort	631 aC (53/54 anys) Nínive (Iraq)
Souverain d'Assyrie (fr)
668 aC – 626 aC ← Assarhaddon – Aixuretililani →
Rei d'Assíria
Activitat
Ocupació	sobirà, col·leccionista de llibres
Altres
Títol	Rei
Família	Dinastia sargònida
Cònjuge	Libbāli-šarrat
Fills	Aixuretililani, Sinxarixkun
Pares	Assarhaddon   i Esar-hamat
Germans	Xamaix-xuma-ukin Serua-eterat

Assurbanipal o Aixurbanipal (Aššur-bāni-apal, literalment ‘Aixur ha donat un fill hereu’; accadi: Aššur-bāni-apli; arameu: ܐܵܫܘܿܪ ܒܵܢܝܼ ܐܵܦܠܝܼ) va ser l'últim gran rei d'Assíria. Va regnar entre el 669 aC i el 627 aC. Els autor clàssics l'anomenen Sardanapal (en llatí: Sardănăpālus; grec antic: Σαρδανάπᾱλος).

Fill d'Assarhaddon i Naqi'a (Zakutu), dona de palau i no reina, d'origen semita; l'única reina fou Ashur-hamat que no fou mare de cap dels fills d'Assarhaddon), és famós per ser un dels pocs reis de l'antiguitat que sabia llegir i escriure. Durant el seu regnat l'escultura assíria va assolir el seu apogeu, tal com es pot apreciar als palaus de Nínive. Era conegut amb diversos noms: alguns textos llatins i medievals l'anomenen Sardănăpālus, els grecs el coneixien com Σαρδανάπαλος, i a l'Antic Testament apareix com a Asenafar (Bíblia de Montserrat) o Osnapar (Bíblia Catalana Interconfessional), essent אָסנַפַּר - ʔāsənapˈpar la forma hebrea subjacent, Asenaphar la forma llatina i ᾿Ασσεναφάρ la forma grega. Totes aquestes formes són atestades al Llibre d'Esdres, 4:10.

En el regnat d'Assurbanipal, l'esplendor assíria era evident no només en el seu poder militar, sinó també en la cultura i les arts. Assurbanipal va crear la biblioteca de Nínive, que era la primera biblioteca que recollia i que organitzava material de forma sistemàtica. A Nínive s'hi va recollir tota la literatura disponible en escriptura cuneïforme en aquell moment.

Fonts del regnat

Relleu d'Assurbanipal caçant (Museu Britànic)

Imperi neoassiri

Les fonts són nombroses, i només es poden esmentar les principals:

• El prisma de Rassam, amb 1.808 línies escrites per deu costats, traduïda a l'alemany per P. Jensen
• Inscripcions paral·leles, que complementen l'anterior.
• Inscripcions diverses. Llistats d'aquestes apareixen a Bezold (Kurtgefasster Ueberhlick uber die Babylonish-Assyrische

Literatur) a George Smith (History of Assurbanipal Londres, 1871), Samuel Alden Smith (Die Keilschriftexte Asurbanipals Konigs von Assyrien ..., Leipzig, 1887-1889.)

• La "Crònica Babilònia", la qual no obstant acaba quan va pujar al poder, amb la campanya a Kirbit.

Ascens al poder

Va arribar al tron per la mort del seu germà gran Sin-iddina-apla abans del 672 aC. Es coneixen els noms de cinc germans i una germana. Com que no estava previst que arribés al tron la seva educació no fou militar sinó intel·lectual. El 672 aC, morta la reina, Assarhaddon, sota consell de la seva mare, va designar hereus, i per la mort del fill gran, un de més jove, Assurbanipal, va ocupar el seu lloc, mentre el segon, destinat a ser rei de Babilònia, va restar al mateix lloc. A la mort del seu pare va demorar el 668 aC uns mesos en ser coronat mentre la seva àvia arranjava els problemes a la cort. Fou coronat probablement el mateix 668 aC i després, formalment, va instal·lar al seu germà gran Shamash-shum-ukin com a rei de Babilònia.

La campanya de Kirbit, a la frontera d'Elam (regió de Der), va haver de ser al començament del regnat, segons la "Crònica Babilònia" el 667 aC (però a les inscripcions s'esmenta com la cinquena campanya, ja que no segueixen un orde cronològic sinó lògic). Bandes de caldeus de Kirbit van saquejar territoris fronterers especialment Emutbal, que fou el territori originari d'Eri-Aku abans que aquest va passar a governar Larsa, i que ara pertanyia a Babilònia. El rei hi va enviar un exèrcit (que no és clar que l'hagués dirigit en persona) i segons la crònica "va tenyir els rius de sang com un tenyeix les llanes"; és evident que el districte de Kirbit va ser assolat però en tot cas fou una campanya menor.

També al començament del regnat havia de ser la submissió de Tir. Revoltada en el regnat anterior, s'havia sotmès en la manera tradicional, comprant el perdó amb regals i ara el rei Baal va enviar a una de les seves filles i un nombre de les seves netes a l'harem d'Assurbanipal, i al seu fill Yakhi-melek, per ser educat a la cort, amb valuosos regals. Assurbanipal va fer tornar al fill però va acceptar les dones i els regals. Tir va contribuir amb tropes a l'expedició a Egipte. Al mateix temps altres sobirans van enviar regals per marcar la seva submissió al nou rei, i així el rei Yakinlu d'Arvad, va enviar la seva filla amb els regals; i Mukallu de Tabal i Sandasharme de Khilliki (Cilícia) també van enviar valuosos presents.

Campanyes militars

La seva primera preocupació fou Egipte, revoltat i cap on anava el seu pare quan va morir i que ara tornava a estar en gran part en mans de Taharqa; els oficials assiris i els prínceps vassalls havien estat expulsats i Taharqa controlava Memfis. A aquesta situació no està clar si s'hi havia arribat ja el 669 aC o no havia esdevingut greu fins al 688 aC a la mort d'Assarhaddon. Assurbanipal ho esmenta a la crònica com si hagués passat sota el seu govern. L'exèrcit que estava en marxa cap a Egipte segurament va rebre l'orde de continuar.

El 667 aC hi va enviar un exèrcit. No se sap segur si ell mateix el dirigia o estava sota el comandament del tartan (que alternativament hauria dirigit l'exèrcit que el va precedir). Només entrar a Egipte els 22 prínceps van enviar regals i van fer protestes de la seva lleialtat, unint les seves forces a les assíries. Poc després es va presentar l'exèrcit de Taharqa amb el que es van trobar a Karbanit a la part centro-oriental del delta no molt lluny de Memfis. L'exèrcit de Taharqa fou derrotat i el faraó, que havia restat a Memfis, va tornar a fugir cap a Tebes. Els assiris van recuperar Memfis on foren rebuts els prínceps, governadors i oficials que havien estat establerts per Assarhaddon i havien hagut de fugir en tornar Taharqa, tots els quals segons una versió (que suposa al rei a Memfis) foren restaurats. Poc després tres prínceps apareixen conspirant contra Assíria: Sharludari de Pelúsion, Pakruru de Pisept i Necó I de Memfis i Sais i van contactar amb Taharqa; els missatgers enviats a aquest faraó foren interceptats per oficials assirians lleials i Necó i Sharludari van ser arrestats i només Pakruru va aconseguir fugir. Tres ciutats del delta sota influència dels sediciosos, Sais, Per-Banebdjedet i Tanis, foren ocupades pels assirians sense cap resistència i els habitants massacrats, molts espellats vius i la pell penjada als murs de les ciutats; altres foren empalats. Els dos prínceps rebels foren enviats a Nínive on Necó de Sais va convèncer a Assurbanipal de la seva lleialtat i fou reenviat a Egipte com a rei vassall. El seu fill Nabu-shezib-anni, que portava un nom assirià com a prova de la devoció paterna per Assíria, fou designat governador d'Athribis (Baix Egipte), al delta, al nord de Memfis.

El rei de Lídia Giges (Gūgu, Guggu), va demanar ajut a Assurbanipal contra els cimmeris. Va enviar una ambaixada suplicant l'ajut. En arribar a la frontera un oficial assirià va preguntar al cap de l'ambaixada que volien si mai cap correu havia fet aquell camí abans; els ambaixadors no coneixien la llengua assíria i es van explicar en signes, i finalment foren enviats a Nínive on finalment es va trobar una persona que va poder interpretar la petició. Assurbanipal no va enviar ajut en forma visible i es va limitar a pregar a Asshur i Ishtar per ajudar a Giges contra els seus enemics. Aquesta suposada ajuda fou creguda pels lidis, que en tornar la van referir a Giges i aquest va agafar confiança i va atacar les hordes cimmèries que foren derrotades i dos caps cimmeris enviats a Nínive amb el botí obtingut a la batalla. Però dels fets posteriors queda clar que l'ajut assirià no fou gaire ben considerat i que Giges va quedar desil·lusionat amb aquesta mena d'ajut.

Mort Taharqa el 664 aC el seu nebot i successor Tantamani (Tanut-Amon), fill de Shabaka va envair l'alt Egipte i es va establir a Tebes amb molt poca oposició dels assiris, el control dels quals era principalment al delta. Va seguir al nord i va arribar a Heliòpolis. A la zona de Memfis va derrotar a altres prínceps i segurament fou llavors que va matar a Necó I de Sais i es va apoderar de gairebé tot el país. Assurbanipal va enviar un nou exèrcit que va derrotar els cuixites (nom donat als nubians) i Tantamani es va retirar cap a l'alt Egipte agafant per base Tebes. Els assirians van ocupar i saquejar la ciutat i van fer un gran botí i Tamtamani va haver de retirar-se cap al sud a Napata, on encara va regnar uns anys. Pel seu costat el fill de Necó I, amb el nom de Psamètic I, va aconseguir ser reconegut pels assirians com a rei (faraó) d'Egipte i fou de fet independent però va mantenir cordials relacions amb Assíria durant un cert temps. Assurbanipal no confiava a poder mantenir el control d'Egipte mentre l'esperit nacional seguís tant viu (i per canviar-ho calia colonitzacions massives o havia de tenir al país un gran exèrcit d'ocupació repartit per tot el territori i manat per assiris), i per això va acceptar de moment l'establiment d'un regne client.

Fins al 664 aC les relacions d'Assíria i Elam havien estat bones. Durant una fam, els assiris van permetre l'establiment a territori de Babilònia de milers de refugiats i van exportar gra pels que quedaven a Elam; quan la fam va passar els assiris van permetre i encara organitzar el retorn dels refugiats. Però després del 664 aC la situació de pau amb Elam es va modificar; Urtaku el rei d'Elam va atacar Babilònia per sorpresa i sense que es coneguin les causes, i Assurbanipal, potser ocupat en la qüestió egípcia o altres afers, o perquè els missatgers foren interceptats pels elamites, va tardar a enviar ajut. Els elamites es van retirar abans de l'arribada dels assiris i el mateix any va morir Urtaku i el va succeir el seu germà Teumman (Tempti-Khumma-In-Shushinak) que no era el seu hereu legítim amb el que molts notables elamites es van passar a Assurbanipal incloent el fill gran d'Urtaku, Humban-nikash. Assurbanipal va refusar entregar aquestos nobles a Teumman.

Abans del 660 aC Psamètic I d'Egipte (Pišamelki/Tušamelki) es va declarar independent i doncs de fet quedava en rebel·lió contra Assíria.

Després del 660 aC, segurament vers el 656 aC. va fer una campanya contra Manna on regnava Akhsheri o Ashshiri. Els assiris ocupen Ayushiash, Busut (Bustus), Ashdiash, Urkiyamun, Uppish, Sikhua, Nazimiri i altres poblacions fins a arribar a la capital Izirta, d'on va fugir el rei i a la que van entrar els assiris. Les fortaleses de Urmigati i Usbia foren preses i els assiris van continuar cap a la frontera amb Urartu, destruint Paddiri, Arisyanish (al peu del mont Kharsi); Iristiyana, Birua, Sharru Ikbi, Gasunu, Biruti (a Kubuskhia). El rei Akhsheri o Ashshiri va ser mort en la campanya i el seu fill Ualli el va succeir però se li va imposar un fort tribut a pagar en cavalls. Els assirians van entrar al territori d'un cap mede de nom Birizhatri o Biris-Khadri (possiblement Bṛz(a)-xwāθra "Felicitat Màxima"), que portava el títol de "cap de Mèdia" (Ḫazānu ša Mat-a-a), el va derrotar així com a dos caps de noms Parihia (Parikhia) i Sarati (potser l'escita Saratos), fills de Gāgi príncep de Sakhi (a la Bíblia Gog és l'ancestre dels escites; Sakhi és el nom del país escita, a la vora de la mar Càspia, després Sakastan), que dominaven 75 fortaleses (alānī). Els habitants foren deportats.

El 654 aC es va revoltar Andaria, governador de Lubdi i es va apoderar dels territoris d'Ubbammi i Kullimmiri, però es va enviar una expedició assíria i fou derrotat i decapitat.

El 653 aC va esclatar la guerra entre Assíria i Elam per la província assíria de Gambulu que el 664 aC havia donat suport als elamites i que Assurbanipal va decidir castigar. Alhora, Teumman volia assentar el seu poder intern enfront dels prínceps exiliats i va fer una incursió al nord de Babilònia per forçar al rei Assurbanipal a entregar-li als refugiats. Assurbanipal que estava celebrant un festival religiós a Assíria, no el va atacar directament, sinó que va enviar l'exèrcit a Dur-ilu, la fortalesa de la frontera d'Elam, tallant la retirada als elamites que van haver de tornar a la seva capital Susa a través d'un llarg camí per sota del riu Ulai o Ulaya (probablement el modern riu Karun o alternativament el Karkheh) i fou perseguit pels assiris que el van atrapar poc abans de Susa i el van derrotar a la proximitat del riu a Tulliz (moderna Tell Tuba). Poc després Teumman era capturat i executat i tots els districtes d'Elam es van rendir. El cap de Teumman fou portat a Nínive on va ser exposat al públic a la porta de la ciutat. Assurbanipal va establir com a rei vassall amb capital a Madaktu a Humbannikash II (653-652 aC), fill de Urtaku, que s'havia refugiat a la seva cort; el seu germà Tammaritu fou nomenat rei vassall d'Hidali o Khidalu (Bebehan) i un tercer príncep, Attakhamitinshushinak (assiri Attameti) rei vassall a Susa. Durant la campanya els gambulu o gambuli van estar revoltats, sota la direcció de Dunanu (o Dunadu) i Sam'agunu, successors del seu pare Bel-igisha (Bel Bassa) que havia mort un temps abans, i que a diferència del seu pare no van ser fidels a l'aliança assíria, igual com va passar amb Nabu-naid i Bel-etri, fills de Nabu-shum-eresh. Els assiris es van dirigir a la capital de Gambulu, Shapi-Bel, que fou ocupada i destruïda. Els quatre caps gambulis foren enviats a Nínive carregats de cadenes. Nabulbel-shumate o Nabu-bel-shume, net de Merodac-Baladan, fou establert com a rei al País de la Mar.

Vers el 660 aC el rebel va rebre el suport de Giges de Lídia. Assurbanipal va fer saber a Giges que havia pregat als seus déus contra els lidis. Segons les fonts gregues els bàrbars dirigits pel rei Ligdamis (Tugdamne, Dugdamis o Dugdamme) amb aquest suport moral assirià van derrotar els lidis vers 652/650 aC; Giges hauria mort a la batalla i el seu fill Ardis II el va succeir (segons les fonts clàssiques la successió se situaria vers 682 aC però realment és més probable vers el 652 aC); un segon atac cimmeri va conquerir Sardes excepte la ciutadella i Ardis II es va declarar vassall d'Assurbanipal i va demanar el seu ajut que evidentment no va servir de res i Lídia es va salvar sense ajut exterior.

Shamashshumaukin (Shamash-shum-ukin) governava Babilònia i d'acord amb la voluntat paterna respectava la preeminència del seu pare. El seu govern intern a Babilònia era complet i no pagava tribut, i el sistema funcionava en tant que Assurbanipal actuava en territori de Babilònia com a sobirà sense cap oposició del seu germà. Però Shamashshumaukin, que era més gran que Assurbanipal, tenia ambicions, i la tensió hauria anat creixent entre els dos reis i el 652 aC el rei de Babilònia es va revoltar, aliat a les tribus caldees (a Uruk, Eridu, Gurasimmu, Puqudu, Nippur i altres llocs), a les regions del sud, al reis de Guti, d'Amurru, de Malluha (territoris arameus a la part oriental) i fins i tot a Elam. Shamash-shum-ukin va enviar una carta al seu germà on formalment li declarava la guerra i on declarava que Assurbanipal era només el governador de Nínive i el seu vassall. Les primeres ciutats ocupades pels babilonis foren Ur i Uruk, que tenien governadors que obeïen a Assurbanipal; Shamashshumaukin va agafar els títols de rei d'Accàdia i Sumèria i rei d'Amnanu. A més es va decretar que Assurbanipal no podria fer sacrificis a Babilònia i Borsippa, ni ofrenes al déu Shamash de Sippar o al déu Nergal de Kutha i a aquestes ciutats es van enviar contingents militars. La resposta assíria va demorar un temps a l'espera d'auguris favorables, amb l'exèrcit esperant a la frontera, però quan Babilònia fou atacada va quedar demostrar que els assiris eren més forts. Shamashshum-ukin no va voler enfrontar a l'exèrcit enemic en camp obert; la seva màxima esperança era una defensa amb èxit en un setge; tenia confiança en l'ajut dels seus aliats però cap d'aquestos li va servir: Ummanigash o Humbannikash II de Madaktu que devia el tron a Assurbanipal al que va trair per un regal del rei rebel, va marxar cap a Babilònia i en la seva absència el seu germà Tammaritu II, rei d'Hidali, va usurpar el seu regne i va unificar el país, ben segur amb l'aprovació d'Assurbanipal, ja que aquesta revolució va obligar a les tropes elamites a retirar-se de Babilònia. Però el nou rei tampoc era amic d'Assíria i preferia l'aliança amb Shamashshum-ukin i quan va tenir el seu poder consolidat va enviar altre cop ajut al rei de Babilònia (651 aC).

El 650 aC va esclatar a Madaktu una revolta amb seguretat instigada i recolzada per Assurbanipal, dirigida per Indabigash, que va ocupar el tron (vers 650-648 aC). Tammaritu es va refugiar a Assíria i Indabigash va refusar ajut a la revolta i va retirar les tropes. El rei rebel tenia alguns contingents enviats des de Aribi però de menor importància; els arameus i caldeus de l'est i sud de Babilònia no van fer cap pas.

Babilònia i Borsippa foren assetjades; després de dos anys de setges, el juny o juliol del 648 aC, Shamash-shum-ukin va morir en el seu palau en flames just abans de la rendició inevitable per la gana i les epidèmies. Va seguir una massacre dels rebels; als soldats acusats de parlar malament d'Assíria se'ls va arrancar la llengua; els cossos dels morts foren tirats a la rodalia de la població per ser devorats per les bèsties salvatges i les aus carronyaires. Però la ciutat no fou destruïda. Babilònia restaria un regne separat però estretament vinculat a Assíria. El rei instal·lat, Kandalanu, segurament fou poc més que un funcionari designat per realitzar les funcions religioses i protocol·làries. Per cobrir les morts produïdes es van enviar colons de Kutha i Sippar. Nippur fou exclòs del regne i erigida en la seu d'unaa guarnició assíria. Tot seguit les forces assíries van marxar contra els caldeus, arameus i el poble del País de la Mar, aliats del rei rebel; el seu territori fou assolat i es van nomenar governadors assirians encarregats de cobrar regularment el tribut. Mai aquestes terres havien estat tant subjectes a Assíria com en aquest moment.

Encara el mateix 648 aC el rei va decidir castigar Elam pels seus antics coquetejos amb la revolta. El rei Indabigash no hi havia tingut part i havia mantingut la pau però ara havia estat enderrocat per Ummanaldash o Umahabua (Ummanigash), fill d'Attumetu o Amidirra, que havia pujat al tron. Probablement aquest Attumetu o Amidirra era el general que havia dirigit l'exèrcit elamita que havia enviat a Babilònia en el regnat de Humbannikash II i per tant s'hauria d'associar la revolució amb un canvi d'orientació del govern. Umahabua seria el cap dels partidaris de l'aliança babilònia que ara prenien la revenja. Però un fet al final del regnat d'Indabigash fa que es plantegin dubtes: el rei sempre pro-assirià va ofendre a Assurbanipal quan va donar asil a Nabu-bel-shume. Assurbanil havia enviat tropes al país de Bit Yakin durant la guerra, per prevenir una invasió elamita i llavors Nabu-bel-shume s'havia mostrat lleial a Assíria però per l'esquena estava amb la rebel·lió seguint la tradició familiar, sempre hostil al domini assiri; descoberta la seva participació en la rebel·lió, va haver de fugir a Elam. Assurbanipal va demanar a Indabigash la seva entrega que no li fou concedida el que va ocasionar la guerra. Abans d'iniciar-se Umahabua o Ummanaldash va pujar al tron, però si els assiris van tenir alguna participació en la revolució, el nou rei no els va complaure. Els soldats assiris van conquerir Bit-Imbi, una fortalesa a la frontera; el nou rei no podia deixar la seva capital, que era a Bupil, per una possible contrarevolució, però a mesura que els assirians van avançar va haver d'abandonar la ciutat i retirar-se a les muntanyes, a una ciutat anomenada Dur-Undasi o Dur Untash (moderna Choga Zambil), davant la qual corria el riu Ididi (probablement el modern riu Dez/Ab-e Dez) que formava una defensa natural, i on es va fer fort. Assurbanipal va anar conquerint les ciutats elamites una per una finalment van entrar a Madaktu, que ara era la principal ciutat del país, i totes les ciutats entre aquesta i el riu Ididi. Quan els invasors van arribar a aquest riu, l'aigua baixava abundant per recents pluges i la tropa es va mostrar contrària a provar de passar-lo, però un auguri favorable els va decidir i Dur-Undasi fou presa; Ummanaldash es va escapar cap a les muntanyes; tota la regió fou devastada. Susa, l'antiga capital, també fou ocupada i el seu palau va ser saquejat: or, plata, pedres precioses, materials de llana costosa, carros i carretes, cavalls i animals de diverses espècies fou portat com a botí a Nínive. El temple o temples de Susa foren també saquejats i a les estàtues dels déus se les van emportar amb els seus tresors; 32 estàtues dels reis en or, plata i coure foren enviades a Assíria; el mausoleu dels reis fou violat per vexar fins als ossos dels reis. Quan ja tot allò de valor s'havia portat fora del país, aquest fou cremat o arrasat sistemàticament. A la sortida dels assiris, Ummanaldash va tornar a Madaktu acompanyat de Nabu-bel-shume. Assurbanipal, al saber que els dos homes estaven junts, va enviar una ambaixada a demanar la rendició. Nabubel-shume es va fer matar pel seu escuder i Ummanaldash va enviar al rei assirià el cos del príncep mort i el cap de l'escuder que l'havia matat. Assurbanipal li va tallar el cap al cadàver i li va negar l'honor de ser enterrat. Mentre a l'oest d'Elam un príncep de nom Pa'e, amb suport assirià, va establir un nou regne centrat a Bit-Imbi però quan els assiris es van retirar va haver de fugir cap a Nínive. Poc després Ummanaldash fou enderrocat per Humbanhaltash III o Khumbankhaltash III (646 aC), que governava a Susa, i fou entregat a Assiria.

Després de conquerir Susa i desfer completament el poder d'Elam el 648 o 647 aC, els assiris van entrar a les terres de Kurash (Cir I d'Anshan) rei de Parsuwash i Anzan, que havia donat suport als elamites i que es va haver de sotmetre a Assurbanipal i va enviar un fill de nom Arukku com a ostatge a Nínive. Després d'això apareix per primer cop el rei d'un llunyà país, Hudimiri (darrere de l'Elam), de nom Pizlame o Pizlume, enviant tribut a Assur. El país ja havia aparegut abans a alguna inscripció però mai com a tributari.

Després Assurbanipal va fer campanya contra els àrabs que havien recolzat la revolta. A la part nord d'Aràbia hi havia el regne d'Aribi, el rei del qual Yauta o Yaudi conegut per Watiu o Watig ("el Murri"), i la reina Adiya, havien enviat tropes dels seus aliats quedarens (kedarens o kedarites, en assiri kadri o kidri) a Shamash-shum-ukin, manades per dos xeics de noms Abiyate i Ayamu. A canvi d'aquesta ajuda hauria pogut ampliar el seu territori i s'havia apoderat de territoris d'altres estats àrabs, d'Edom, Yabrud, Beth-Ammon (o simplement Ammon), Hauran, Moab, Sa'arri, Khargi i Subiti. Ara, en acostar-se Assurbanipal, Yauta va fugir del país i es va refugiar al regne del nabateus, i un nebot seu, Uaite I o Uaate I, va agafar el tron i no va presentar oposició a les forces assíries; fou capturat i enviat encadenat a Nínive i lligat a una porta com si fos un gos de vigilància. La reina Adiya també va caure presonera. En la mateixa campanya també es va prendre venjança contra el xeic Ammuladi dels quedarens o kedarens; Ammuladi va buscar refugi a Palestina on fou atrapat i derrotat sent fet presoner. Abiyate fou posat al tron d'Aribi. No va exercir gaire aquest càrrec perquè després apareix com a xeic dels quedarens i Uaita II fill de Bir-Dadda (oncle de Uaita I) apareix al tron d'Aribi.

Poc després es va formar una aliança entre Natnu, rei dels nabateus, Uaite, rei d'Aribe i Abiyate, príncep (xeic) dels quedarens. Assurbanipal es va assabentar dels seus plans i va enviar un exèrcit a la zona. Els assiris van creuar el desert i van establir el seu campament a Laribda. Dins el desert van derrotar els nabateis i a la tribu bediïna (iturea) dels Isammi'u. Els àrabs de Uaite II també foren derrotats. Els assiris van retornar cap a Damasc i des d'aquí a Khulkhulit (Khalkhala o Khulkhula) a l'est de Ledjah (a 9 llegues de Damasc) on Abiyate (Abiyati'i) fou derrotat i capturat. Uaite II fou fet presoner poc després i enviats a Assíria i només es va salvar Natnu perquè els assiris van renunciar a entrar al seu territori. Un fill d'Uaite II va agafar el títol de rei. A la tornada d'aquesta campanya l'exèrcit assirià va passar per Ushu i Akko, ciutats del regne de Sidó, que s'havien revoltat.

Sarduri III, rei d'Urartu (646 aC al 620 aC aproximadament) havia recuperat en part el regne i el 645 aC va enviar a Assurbanipal uns missatgers amb regals i una carta d'amistat. Sembla que els dos regnes van mantenir una aliança en endavant.

El rei Ligdamis o Dugdamis (Tugdamne o Dugdamme) dels cimmeris, que governava bona part de l'Àsia Menor, havia fet algunes incursions en territoris assiris fronterers. A la seva mort el va succeir el seu fill Sandakshatra, que encara va poder controlar a les seves indisciplinades hordes per organitzar atacs a les posicions frontereres assíries. Aquestos atacs van seguir fins al final del regnat d'Assurbanipal. El 632 aC un atac escita va arribar fins a Ascaló.

Els darrers anys del seu regnat foren relativament pacífics. Apareix esmentat per darrer cop en el seu 38è any de regnat (vers 631 aC), però segons fonts posteriors en va regnar 42 (fins vers 627 aC). Els erudits consideren probablement que morís vers el 630 aC i fos substituït pel seu fill Ashuretililani durant tres o quatre anys (vers 630-626 aC).

Llegat

Les seves construccions foren nombroses però no es poden determinar. El temple d'E-kur-galkurra, a Nínive, fou decorat amb una nova estàtua del déu. El temple d'E-sagila, a Babilònia, que Sennàquerib havia destruït i Esarhaddon reconstruït parcialment en el que Marduk i la seva consort Zarpanit foren restaurats sent transportats des d'Assíria. El temple d'E-zida, a Borsippa, amb nous ornaments. I altres obres a Babilònia, Arbela, i ciutats menors. La restauració del gran palau de Nínive fou obra seva i va quedar més magnífic que mai. Va reunir una biblioteca de milers de llibres escrits en tauletes, sobre els temes més diversos, molts dels quals procedien de babilònia i foren copiats en estil assirià.

Bibliografia

• A History of Babylonia and Assyria, per Robert William Rogers
• C. Dreys, Historia Universal, Barcelona, 1894
• Elena Cassin, Jean Bottéro i Jean Vercoutter, Los imperios del antiguo oriente, Madrid 1971

Enllaços externs

• History Of Assurbanipal, traduït de les inscripcions cuneïformes per George Smith (anglès)