Aureli Argemí i Roca

Aureli Argemí i Roca

(2009)
Biografia
Naixement	1r febrer 1936 Sabadell (Vallès Occidental)
Mort	1r abril 2024 (88 anys)
President Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals
1974 – 2010 ← cap valor – Carles Riera i Albert →
Dades personals
Residència	Sabadell
Activitat
Ocupació	teòleg, activista polític
Orde religiós	Orde de sant Benet
Premis
(2016)  Creu de Sant Jordi  Premi d'Actuació Cívica  Medalla d'Honor de Barcelona

Aureli Argemí i Roca (Sabadell, 1 de febrer de 1936 - 1 d'abril de 2024) fou un teòleg i activista polític català. Fundà el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN) –i en fou president emèrit–, així com fou un ferm defensor dels drets nacionals dels Països Catalans. Va ser també un referent internacional en la defensa dels drets dels pobles, dels drets lingüístics, de la pau i de la solidaritat internacional.

Era fill del doctor Joan Argemí i Lacoma i de Carme Roca Jolonch, i germà del també doctor Joan Argemí. Aureli va viure a l'Abadia de Montserrat entre 1946 i 1964, primer com a escolà i després com a monjo. Es va llicenciar en dues branques de la Teologia a la Universitat Sant Anselm de Roma i a l'Institut Catòlic de París. Entre 1965 i 1968 va ser secretari de l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré i Jané i el va acompanyar quan les autoritats franquistes el van obligar a exiliar-se. Ambdós es van establir a Viboldone, prop de Milà, fins que el 1968 Escarré va morir. Des d'aleshores es va establir a l'abadia de Cuixà (el Conflent). Allí va col·laborar en diverses iniciatives de la resistència antifranquista i el 1974 va fundar el CIEMEN. El 1981 va ser un dels promotors de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes.

El 1985 va deixar la vida monàstica. Va dedicar-se més plenament a la tasca del CIEMEN des de Barcelona, i el 1988 va promoure la creació de la Conferència de Nacions Sense Estat d'Europa Occidental. El 1993 va crear la Fundació pels Drets Col·lectius dels Pobles, de la qual va ser president. El 1996 va ser cofundador de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua catalana (CAL) i va ser un dels promotors i redactors de la Declaració Universal de Drets Lingüístics, de la qual va ser copresident del Comitè de Seguiment. El 2005 va participar en la fundació de la Plataforma pel Dret de Decidir, de la qual fou el president.

Va dirigir la revista Europa de les Nacions i el diari digital Nationalia i també el Centre Mercator Dret i Legislació Lingüístics.

Era membre del Consell Social de la Llengua Catalana, president de la secció catalana de l'Agència Europea de les Llengües Minoritzades i copresident de l'associació Diverslinguae.

Obres

• Chiesa fascista e Stato Cattolico in Spagna (1970)
• Il carcere vaticano (1972)
• Rivoluzione o morte (1974) sobre el Procés de Burgos
• I Paesi Catalani (1979)
• Sobirania o submissió (1993)
• Això és Europa (2002)
• Petita història de l'abat de Montserrat Aureli M. Escarré (2008)
• La llavor sembrada. Memòries. (2023)