Avelino Agudo Pozo
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1917  Tamurejo (Província de Badajoz) |
| Mort | 2000 (82/83 anys) l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) |
| Ideologia | Sindicalisme |
| Activitat | |
| Ocupació | obrer |
| Membre de | |
Avelino Agudo Pozo, (Tamurejo, Badajoz, 1917 - L'Hospitalet de Llobregat, El Barcelonès, 2000)[1] va ser un sindicalista, militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya[1] i lluitador veïnal antifranquista.
Biografia
[modifica]Va néixer l'any 1917 a Tamurejo, Badajoz, en el si d'una família pagesa. Al poc temps de començar la Guerra Civil espanyola, Agudo es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades i va marxar com a voluntari al front de Somosierra arran de la mort en combat del seu germà.[1] El seu pare, José Agudo López,[2] va ser alcalde de Tamurejo durant els anys 30 i un cop finalitzada la Guerra Civil va ser afusellat a Mérida el 9 d'octubre de 1940.[2][1] En canvi, Agudo Pozo va ser detingut i empresonat, passant per les presons de Cáceres, Madrid, Sevilla, Còrdova i Saragossa.
L'any 1944 va sortir de la presó per fer el servei militar obligatori durant dos anys. L'any 1946, als 29 anys, es va casar i amb la seva dona va tenir quatre filles i un fill. L'any 1955 va emigrar a Barcelona i, inicialment, va viure a una habitació del barri de Can Vidalet, al terme municipal d'Esplugues de Llobregat. Un any més tard, amb l'arribada de la seva dona i les seves dues filles grans, van passar a viure al barri de Pubilla Cases, a l'Hospitalet de Llobregat, on va desenvolupar una part important de la seva activitat antifranquista.[1]
A finals dels anys 60, Avelino Aguado va entrar en contacte amb un grup de cristians de Pubilla Cases i va participar en la creació de la Comissió de Barri, antecessora de l'Associació de Veïns fundada l'any 1972.[1] Durant aquell anys es va afiliar a Comissions Obreres de Catalunya i va començar a fer accions de distribució de propaganda clandestina.[1] El 21 d'abril de 1968, va ser detinguts quan sortia de l'església de Santa Eulàlia de Provençana, on estaven preparant amb una vintena de militants dels PSUC i CCOO la celebració del Primer de Maig, entre els quals Felipe Cruz Martínez i Pura Fernández García. Per aquest fet va ser jutjat l'any 1972 i condemnat pel Tribunal d'Ordre Públic a tres mesos de presó per un delicte de reunió no pacífica.[3]
L'any 1971 va treballar en la construcció de l'Hospital de Bellvitge i va ser un dels impulsors de la vaga que durant tres dies van protagonitzar 550 treballadors de la construcció i 150 de personal auxiliar de l'obra per aconseguir la readmissió de diverses persones acomiadades.[1] L'empresa va accedir a readmetre els obrers despatxats, així com a instal·lar un menjador amb taules, plats coberts i menjar calent per a més de 500 treballadors, aplicar un augment de sou lineal de 20 pessetes l'hora i restringir la jornada laboral a 8 hores diàries, entre d'altres reivindicacions laborals.[1]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 Camós i Cabeceran, entre altres, Joan. L'Hospitalet lloc de memòria. Exili, deportació, repressió i lluita antifranquista. L'Hospitalet de Llobregat: Centre d'Estudis de l'Hospitalet, 2007, p. 307-310. ISBN 978-84922206-1-8.
- ↑ 2,0 2,1 «Memorial democrático [AGUDO]» (en castellà). [Consulta: 1r juliol 2019].
- ↑ Martín Morales, José «Condenados por reunión no pacífica». La Vanguardia, 23-02-1972, pàg. 8.