Baruch Spinoza
  | |
| Nom original | (he) בָּרוּךְ שְׂפִּינוֹזָה (la) Benedictus de Spinoza (pt) Benedito de Espinosa |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 24 novembre 1632 Amsterdam (Províncies Unides) |
| Mort | 21 febrer 1677 (44 anys) la Haia (Províncies Unides) |
| Causa de mort | tuberculosi |
| Sepultura | Nieuwe Kerk (en)  |
| Activitat | |
| Camp de treball | Filosofia, ètica, epistemologia i metafísica |
| Lloc de treball | La Haia (1669–1677) Rijnsburg (1663–1663) Voorburg (1663–1669) Amsterdam (1660–1660) |
| Ocupació | filòsof, politòleg, gramàtic, grinder of lenses (en) , traductor de la Bíblia, teòleg |
| Període | Filosofia del segle XVII |
| Membre de | |
| Interessat en | Epistemologia, ètica, metafísica |
| Moviment | Racionalisme i filosofia occidental |
| Professors | Franciscus van den Enden |
| Alumnes | Gottfried Wilhelm Leibniz |
| Influències | |
| Influències en | |
| Obra | |
Obres destacables | |
| Família | |
| Cònjuge | cap valor |
| Pares | Miguel de Espinoza i Hanna Debora d'Espinoza |
Signatura .svg){kind=small} | |
 
   | |
Benedictus de Spinoza, més conegut com a Baruch Spinoza [AFI: ˌbaːʀʊx spiˈnoːzɑ] (Amsterdam, 24 de novembre de 1632 – La Haia, 21 de febrer de 1677),[1] fou un filòsof neerlandès nascut al si d'una família jueva d'origen portuguès.[2]
A causa del seu pensament progresista i conciliador s'enemistà amb tots els estaments socials i religiosos de l'època: jueus, catòlics i protestants.[1]
Imbuït de l'exigència matematicoracionalista, que tant l'impressionà en Descartes, perseguí qualsevol rastre d'arbitrarietat en la concepció de la realitat: res no pot no ser necessari, determinat. L'ideal ètic consistirà a saber veure tots els esdeveniments com a racionalment necessaris, brollant espontanis de Déu (suprema llibertat).[1] D’aquesta visió naixerà l'Amor Dei intellectualis, en línia amb la recerca platònica del bé a través del coneixement, o de la dialèctica platònica de l'amor, per posar en relleu la relació existent entre el coneixement intel·lectual i la felicitat humana.[3] Aquesta idea prepara ja l'Esperit Absolut de Hegel: hom ha dit que Hegel és un Spinoza fermentat per Kant.[1]
Biografia
[modifica]
Els avantpassats de Spinoza eren d'origen jueu sefardita i formaven part de la comunitat de jueus portuguesos que s’havia establert a la ciutat d'Amsterdam arran que la Inquisició portuguesa (1536) provoqués conversions forçades i expulsions de la península Ibèrica.[4] Educat per exercir de rabí a la sinagoga d'Amsterdam, als quinze anys la lectura de René Descartes li forjà una actitud crítica que li acabà provocant l'excomunió de la comunitat jueva pel seu perfil independent.[1][2] Va haver d'abandonar el negoci familiar i es va fer tallador de lents.[2] Va viure als afores d'Amsterdam, a Rijnsburg, a Voorburg i finalment a La Haia, on va morir als quaranta-quatre anys.[2]
Zelós de la seva independència ideològica, es marginà de totes les confessions religioses i també dels medis universitaris, vivint pobrament de la seva professió i sovint de la caritat d'alguns amics.[1]
Pensament
[modifica]La realitat
[modifica]Com tots els racionalistes, Spinoza entén la realitat com a substància (allò que no necessita cap altra cosa per a existir), però la porta a les seves últimes conseqüències: no hi ha més realitat o substància que Déu. Això significa que les substàncies creades no poden existir. Però, aleshores, què és la natura?
Per a Spinoza només hi ha una resposta possible: Déu és la natura (Deus sive natura). Déu és la causa immanent i no transcendent de l'univers (concepció panteista de la realitat), idea ja expressada anteriorment per Pierre Charron.
De l'única substància existent, allò que l'enteniment en capta com a essencial, són els atributs. Déu o la natura té un nombre infinit d'atributs, dels quals nosaltres només coneixem el pensament i l'extensió.
D'altra banda, cada un d'aquests atributs es concreta en modes, que són els éssers particulars. Això vol dir que les coses només són concrecions limitades de la substància.
La naturalesa humana
[modifica]Cos i ànima humans són modes de l'única substància que existeix. L'ànima forma part de l'enteniment diví i el cos de la seva extensió. I com que en Déu hi ha un estricte paral·lelisme entre l'ordre de les idees i el de les coses, aquest també es dona en l'ésser humà. D'aquesta manera, el problema de la comunicació de les substàncies desapareix.
Coneixement humà
[modifica]Com que l'ésser humà no és Déu, de la mateixa manera que la part no és el tot, no tots els nostres coneixements són adequats. Spinoza planteja tres nivells de coneixement:
- Sensible: coneixement imprecís de la realitat.
- Racional: aporta veritats universals i necessàries.
- Intuïtiu: coneixement de les idees innates i del seu fonament comú: Déu.
Bibliografia atribuïda
[modifica]
Una llista completa dels llibres de Spinoza podria ser aquesta:
- Principis de filosofia cartesiana (1663)
- Tractat teologicopolític (1670)[1]
- Ètica demostrada segons l'ordre geomètric
- Tractat polític
- Tractat de la reforma de l'enteniment
- Breu tractat
De tots els llibres de Spinoza, només els dos primers d'aquesta llista foren publicats en vida del filòsof. La resta de les obres foren editades pòstumament el 1677 en un volum que comprenia, entre altres, el lúcid Tractatus de intellectus emendatione i la fonamental Ethica more geometrico demonstrata (Ètica demostrada segons l'ordre geomètric).[1]
Malgrat això, el pensament de Spinoza es feu famós en tota Europa, i en tingué els seus admiradors (Leibniz), així com bastants detractors. És un fet que el pensament de Spinoza fou mal vist per amplis sectors de la religió catòlica, protestant i jueva. Tanmateix, també és indubtable que el pensament de Spinoza fou important en l'evolució del pensament de Kant, i encara més en el de Hegel.
L'Ètica
[modifica]L'Ètica demostrada segons l'ordre geomètric, o senzillament Ètica,[5] és considerada generalment l'obra més important de Spinoza. Fou publicada de manera pòstuma el 1677, uns mesos després de la seva mort.[2]
Conté 5 capítols:
- De Déu.
- De la naturalesa i origen de l'ànima.
- De l'origen i naturalesa dels afectes.
- De la servitud humana, o de la força dels afectes.
- Del poder de l'enteniment o de la llibertat humana.
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 «Baruch Spinoza». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Farrés, Glòria «Spinoza: la joia de viure». El Punt Avui, 25-10-2013.
- ↑ «Encyclopaedia Herder» (en castellà). Herber editorial. [Consulta: 14 octubre 2021].
- ↑ Magnusson, 1990.
- ↑ de Spinoza, B.; van Vloten, J.; Land, J.P.N.. Ethica ordine geometrico demonstrata (en italià). Nijhoff, 1914 [Consulta: 8 març 2022].
Bibliografia
[modifica]- Augusto, Roberto (2009): «La crítica de Schelling a la filosofía de Spinoza», a: Estudios Filosóficos, Instituto Superior de Filosofía de Valladolid, vol. LVIII, núm. 168, pàgs. 293–311.
- Beltrán, Miquel (1998): Un espejo extraviado. Spinoza y la filosofía hispano-judía. Riopiedras. Barcelona.
- Magnusson 1990: Magnusson, M (ed.), Spinoza, Baruch, Chambers Biographical Dictionary, Chambers 1990, ISBN 978-0-550-16041-6.
