Badia Cumberland
| |||||
| Tipus | badia  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Part de | mar de Labrador | ||||
| Localització | |||||
| Entitat territorial administrativa | Qikiqtaaluk (Canadà) i Nunavut (Canadà) | ||||
| |||||
| Banyat per | mar de Labrador | ||||
| Afluents | |||||
| Característiques | |||||
| Dimensió | 80 ( ) × 250 ( ) km | ||||
La badia Cumberland (en anglès Cumberland Sound, en inuit Kangiqtualuk),[1] també coneguda com a Cumberland Straits, Hogarth Sound i Northumberland Inlet,[2] és un cos de mar que s'interna en la part sud-oriental de l'illa de Baffin i que forma part de l'estret de Davis, la part septentrional del Mar de Labrador, a l'àrtic canadenc. Administrativament les aigües pertanyen a la regió de Qikiqtaaluk, a Nunavut. Es troba entre la península de Hall i la de la Cumberland, amb uns 250 km de llarg per 80 d'amplada.[3]
Sols hi ha un assentament humà a la zona, Pangnirtung, a la ribera del fiord homònim.
Les aigües d'aquesta badia són un indret on es reprodueix la balena beluga. El pic de naixements és entre juliol i agost.[4]
Història
[modifica]El primer europeu del qual es tenen notícies d'haver navegat per les seves aigües fou John Davis el 1585. [5] El vaixell i els diners van ser proporcionats pels comerciants de Londres i Davis va partir de Darmouth el 7 de juny d'aquell any, al capdavant del Sunneshine, de Londres i 50 tones, i el Mooneshine, de Dartmouth i 35 tones. Després de trobar-se amb la frontera de gel a la costa oriental de Groenlàndia va seguir cap al sud fins al cap Farewell. Des d'allà va tornar a anar cap al nord, seguint el litoral occidental de Groenlàndia, fins que, en trobar el mar lliure de gel, es va dirigir a l'oest pensant haver trobat el camí que el duria cap a la Xina. Va travessar les aigües que avui porten el seu nom - l'estret de Davis - i als 66° N es va trobar amb les costes de l'illa de Baffin i, tot i que va seguir cap al nord, internant-se a la badia Cumberland, amb l'esperança que fos l'anhelat pas, va haver de fer marxa enrere a finals d'agost, arribant a Anglaterra el 30 de setembre.
Davis tornà a la zona en les seves altres dues expedicions a l'àrtic. El 1586, salpant el 7 de maig, amb quatre vaixelles, però sols la Mooneshine aconseguí arribar a la zona de la badia Cumberland per les dificultats atmosfèriques viscudes.
El 1589 hi tornà, per tercera i darrera vegada, a bord d'una petita pinassa de 20 tones, l'Ellen, de Londres. Va navegar amb condicions excepcionals tot seguint la costa occidental de Groenlàndia en aigües lliures fins als 72° 92′ N (una mica més al nord d'Upernavik) abans que el gel li impedís el pas. Llavors va seguir cap a l'oest fins que novament va ser bloquejat pel gel. Virà cap al sud seguint la costa de l'illa de Baffin i explorà de nou la badia Cumberland, i va observar les entrades de l'actual badia Frobisher i l'estret de Hudson. Va arribar a casa el 15 de setembre.
Referències
[modifica]- ↑ Grant, Shelagh. Arctic Justice: On Trial for Murder, Pond Inlet (en anglès). McGill-Queen's Press, 1923, p. 368.
- ↑ Kumlien, Ludwig. Contributions to the natural history of Arctic America: made in connection with the Howgate Polar Expedition, 1877-78. digital, 3 d'octubre de 2008. Govt. Printing Office, 1879, p. 11.
- ↑ «Badia Cumberland». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Cosens, S. i Dueck, L. «Spring Sightings of Narwhal and Beluga Calves in Lancaster Sound, N.W.T» (en anglès). Arctic, 31, 2, 6-1990, pàg. 1–2. Arxivat de l'original el 2008-10-28 [Consulta: 1r gener 2012].
- ↑ «John Davis» (en anglès). Encyclopaedia Britannica. [Consulta: 9 juny 2009].