Banc (moble)
Un banc és un moble consistent en un seient amb respatller o sense, amb reposabraços o sense, pensat perquè hi càpiguen diverses persones.[1] Generalment és menys còmode o suau que un sofà. Hi ha variants per un ús específic o adaptat a un ofici particular: banc d'escola, de carnisser, de sabater…[2] Sovint se sol servir de bancs plegables per a festes i esdeveniments per acomodar molta gent.[3] Els bancs públics són una part important del mobiliari urbà, generalment fixats al terra i amb exigències tècniques particulars per protegir-los contra robatoris i bretolades. Els pedrissos són bancs de materials durs d'obra o de pedra massisa adossats a les parets interiors o exteriors dels habitatges i edificis.
No delimitant l'espai per persona, com ho fan les cadires són útils per quan hi ha molta gent, així es redueix l'espai per persona.
Història
[modifica]S'han trobat bancs de pedra, units al mur interior d'algun edifici, en les antigues construccions cretencs i micèniques. Amb bancs de pedra es formaven també els seients disposats en graderies dels teatres, hipòdroms, circs i edificis semblants de l'època grega i romana. De l'època grega i romana es coneix la klinè, un banc que servia per menjar jaient, i també per dormir. Els grecs no el van inventar, però es van inspirar en models egipcis.[4] Al senat, els tribunals i els teatres (excepte els amfiteatres, on eren de pedra) hi havia els subsellia (singular subsellium),[5] uns bancs sense respatller. La seva forma senzilla sense luxe era un símbol d'humilitat i de modèstia per als edils.[6]
Amb el tamboret, durant l'edat mitjana era l'únic moble per seure's, i les persones l'emportaven als diferents llocs on el necessitaven.[7] Eren mobles (mòbils) en el sentit etimològic de la paraula en les cases per a la resta molt escassament moblades.[8] A les esglésies, els feligresos seguien les cerimònies dempeus, només hi havia seients per al clergat.
Fins al segle xiv el banc va tenir formes molt simples. A partir de llavors, s'adorna com les cadires i evoluciona a poc a poc sofà en afegir-hi sitis, ço és petits coixins, matalassets, per a fer-ne més tou el seient.[9] Hi ha molts bancs ornamentats del segle xvii i xviii que presenten escuts d'armes en el suport. A partir del segle xv es coneix el suport giratori amb el qual s'aprofitava alternativament una banda i l'altra del banc.
Referències
[modifica]- ↑ «Banc (moble)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «banc». Diccionari de l'alguerrés.
- ↑ «Taula i banc plegable d'alta qualitat». Zingerle Metal.
- ↑ Kamperidou, Vasiliki; Vasileiou, Vasileios «Ancient greek furniture: source of inspiration for the designers and manufacturers of modern times» (pdf). Proceedings of the xxvi International Conference Research for Furniture Industry, 2013.
- ↑ Seva i Llinares, Antoni. «subsellium». A: Diccionari Llatí-Català. Barcelona: Ed. Enciclopèdia Catalana, 1993 (2007), p. 1441. ISBN 978-84-7739-631-4.
- ↑ «Geschiedenis van het bankstel (Història del banc)» (en neerlandès). Is Geschiedenis, 28-09-2017. [Consulta: 8 desembre 2019].
- ↑ Viollet-le-Duc, 1873-1874, p. 31-32.
- ↑ Ferrer i Mallol, Maria Teresa; Mutgé i Vives, Josefa; Riu, Manuel. «La qualitat de vida en un mas del Vallès al segle xv: els mobles i el confort». A: El mas català durant l'edat mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII): aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics: actes del col·loqui celebrat a Barcelona, del 3 al 5 de novembre de 1999. Editorial CSIC, 2001, p. 487-488. ISBN 978-84-00-07943-7.
- ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Siti». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.
Bibliografia
[modifica]- Viollet-le-Duc, Eugène. «Banc». A: Dictionnaire raisonné du mobilier français de l'époque carlovingienne à la Renaissance. París: Librairie centrale d'architecture, 1873-1874, p. 31-37. OCLC 47996543.
