Batalla de Montiel
|
Per a altres significats, vegeu «Batalla de Montiel (1143)». |
| Primera Guerra Civil Castellana Guerra dels Cent Anys Guerra dels dos Peres | |||
|---|---|---|---|
  Batalla de Montiel Batalla de Montiel | |||
 Imatge de la batalla de Montiel | |||
| Tipus | batalla  | ||
| Data | 14 de març de 1369 | ||
| Coordenades | 39° N, 4° O / 39°N,4°O | ||
| Lloc | Montiel | ||
| Estat | Espanya | ||
| Resultat | Victòria d'Enric de Trastàmara | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
Eduard III d'Anglaterra (1337–1360) | |
Cadzand - Arnemuiden - Campanya del Canal (1338-39)- Sluis (1340) - Saint-Omer - Auberoche - Caen - Blanchetaque - Crécy - Calais - Neville's Cross - Les Espagnols sur Mer - Poitiers | |
Alacant - Tarassona - Jumella - Guardamar (1358) - Oriola - Araviana - Guardamar (1359) - València (1359) - Barcelona - Bône - Calataiud - Terol - València (1363) - València (1364) - Oriola | |
Carles V de França (1369–1389) | |
Guerra dels cent anys (1415–1453) | |
Harfleur - Azincourt - Cherbourg - Rouen - La Rochelle (1419) - Baugé - Meaux - Cravant - La Brossinière - Verneuil - Orleans - Jargeau - Meung-sur-Loire - Beaugency - Patay - Bulgnéville - Compiègne - Gerbevoy - Formigny - Castillon |
La batalla de Montiel fou un enfrontament bèl·lic emmarcat en la Guerra dels Cent Anys i en els seus conflicte satèl·lit, la Guerra Civil de Castella i la Guerra dels dos Peres, en la qual els exèrcits francocastellans es van amidar amb una aliança proanglesa liderada per Portugal.
Antecedents
[modifica]Després del tractat de Torrellas del 1304, que posà fi a la guerra entre les corones de Castella i Catalano-aragonesa, tot reconeixent el domini català sobre la meitat de l'antic regne de Múrcia, les relacions entre ambdós regnes entraren en una llarga etapa de pau fins que Pere I de Castellà la trencà el 1356, iniciant una guerra que fou la més destructora i sanguinària que sofrí la Corona d'Aragó.[1]
El problema inicial venia de l'actitud de Pere I de Castella vers la favorita Maria de Padilla en contra de la reina Blanca de Borbó que posava en risc les aliances amb França i exposant-se a l'excomunicació papal. Aquest fet fa provocar l'aliança entre els seus germans bastards: Enric II de Trastámara, afegint-se els infants Ferran i Joan el 1354.[2]
La primera guerra civil castellana s'inicia quan Enric de Trastàmara es trasllada a França per aconseguir la confiança de Carles V de França, la reina Joana de Borbó i els nobles francesos de la cort reial. Així mateix també va rebre el suport de Pere IV d'Aragó, els nobles de la Corona d'Aragó i altres nobles castellans contraris a Pere I.
Enric va rebre el suport de l'exèrcit militar francès comissionant Bertrand du Guesclin, el seu millor conestable i va envair el territori castellà sent proclamat rei a Calahorra el 1366 i va ocupar en poc temps la totalitat del Regne de Castella. Pere I el Cruel fugí i necessità l'ajuda d'Eduard, el príncep Negre, governador anglès d'Aquitània. Aquest va penetrar a la península amb tropes angleses i va derrotar Enric a la batalla de Nàjera el 1367. Enric però va aconseguir reorganitzar el seu exèrcit i va assetjar Toledo el 1368.
Batalla
[modifica]Els dos exèrcits es van trobar de nou a Montiel el 14 de març de 1369, i en la batalla fou derrotat i mort Pere el Cruel.[3]
Conseqüències
[modifica]Mentre es negociava la pau al mateix camp de batalla entre els dos germans, es va produir una baralla que acabà amb la mort de Pere el Cruel a mans d'Enric de Trastámara, i així l'aliança francocastellana es va imposar a la segona. La guerra entre els germans es va perpetuar durant més de quinze anys.
Després de l'entronització d'Enric II, Pere el Cerimoniós va intentar fer complir els acords a partir dels quals el Regne de Murcia passaria a formar part de la Corona Aragonesa. Però Enric II no es va veure obligat a complir-los després del canvi d'aliances de Pere a Nàjera.[4]
Els ducs de York i Lancaster casats amb dues filles de Pere I i Maria de Padilla van discutir l'entronització d'Enric de Trastámara. Portugal i Navarra també reclamaven. Fins a la Pau d'Almazán del 1375 no es van solventar les diferències.[5]
Amb el seu regnat, Enric instaurava la dinastia Trastàmara a Castella.
Referències
[modifica]- ↑ Ferrer i Mallol, Maria Teresa «Causes i antecedents de la guerra dels dos Peres». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura,, 1987, pàg. 385.
- ↑ Ferrer i Mallol, Maria Teresa «Causes i antecedents de la guerra dels dos Peres». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 1987, pàg. 460.
- ↑ Valdaliso, Covadonga. «Pedro el cruel, el terror de la nobleza» (en castellà). nationalgeographic.com.es, 29-07-2017. [Consulta: 22 agost 2021].
- ↑ Ferrer i Mallol, Maria Teresa. Entre la paz y la guerra: la Corona catalono-aragonesa y Castilla en la Baja Edad Media (en castellà). Editorial CSIC, 2005, p. 480-481. ISBN 978-84-00-08388-5.
- ↑ Masià i de Ros, Angels. Relación castellano-aragonesa desde Jaime II a Pedro el Ceremonioso: Texto (en castellà). Editorial CSIC, 1994, p. 22-23. ISBN 978-84-00-07445-6.