Batalla del riu Salado
Guerra de l'Estret | |||
---|---|---|---|
Regne de Granada | |||
Tipus | batalla | ||
Data | 30 d'octubre de 1340 | ||
Coordenades | 36° 02′ 42″ N, 5° 36′ 54″ O / 36.045°N,5.615°O | ||
Lloc | Riu Salado, a Tarifa | ||
Estat | Espanya | ||
Resultat | victòria cristiana | ||
Bàndols | |||
| |||
Comandants | |||
|
La batalla del Salado fou una victòria aconseguida a la seva riba per la Corona de Castella sobre el Regne de Granada el 30 d'octubre de 1340.[1]
El riu
[modifica]El riu Salado és un rierol de la província de Cadis, que neix en la jurisdicció de Tarifa i després de discórrer per una vall, desemboca en el mar per la badia de Lances.
Antecedents
[modifica]El 21 de setembre de 1292 Tarifa fou conquerida als benimerins després d'un setge pel rei de Castella Sanç IV significant el trencament del pacte amb Muhàmmad II al-Faqih en no cedir la plaça al regne nassirita.[2] Alonso Pérez de Guzmán fou nomenat governador. El 1294 els benimerins es van presentar a la ciutat i la van assetjar però el setge va fracassar i va restar cristiana.
La dinastia marínida projectava reunificar el Magreb, prenent Tilimsen el 1337,[3] i la flota d'Alfons XI de Castella estava a l'Estret de Gibraltar des de la primavera de 1338[4] i va sol·licitar ajuda a Pere el Cerimoniós per completar la flota de l'Estret,[5] per la que els dos regnes es comprometien a ajudar-se per fer la guerra al Marroc i Granada mentre els marínides van fer el mateix amb els hàfsides.
L'almirall Jofre Gilabert de Cruïlles va sortir de Barcelona l'1 de juny de 1339 amb quatre galeres, per unir-se a València amb sis galeres més i una galiota que des d'allà van posar rumb a l'Estret,[4] derrotant una força naval de tretze galeres marroquines i una genovesa a la batalla naval de Ceuta,[6]
El 4 d'abril de 1340, a la rodalia d'Algesires, va tenir lloc la batalla de Getares, en la qual la flota castellana va ser destruïda per la flota marínida, trobant la mort l'almirall Alonso Jofre Tenorio.[7] Els reis Alfons XI de Castella i Alfons IV de Portugal marxaren de Sevilla el 15 d'octubre, en auxili de Tarifa, assetjada pels benimerins,[8] que, comandats per Abu-l-Hàssan Alí havien vingut del Marroc, i els musulmans granadins, al front dels quals hi havia Yússuf I.
En apropar-se els cristians, els musulmans aixecaren el setge, establint ambdós monarques els seus camps a la vora del riu, un xic separats per a poder envoltar als cristians en el moment oportú.
Batalla
[modifica]L'infant en Joan Manuel, tantes vegades rebel, que comanava l'avantguarda, havia de travessar el Salado, iniciant el combat; però en el moment precís es negà a fer-ho, salvant la situació els valerosos germans Lasso de la Vega, escometent amb 800 genets un petit pont que 3.000 cavalls africans estaven defensant; i malgrat que foren refusats, un nou atac amb major nombre de combatents forçà la línia mahometana.
Mentrestant, el rei de Portugal atacava el camp dels granadins, i la guarnició de Tarifa emprenia una vigorosa sortida, trencant el centre de la línia africana, composta de tropes escollides d'infanteria i cavalleria; a aquests atacs s'afegí el fet per Alfons XI de Castella, amb tota la reserva, sobre les forces del monarca marroquí.
Es travà aviat un fort combat d'home a home, una d'aquelles carnisseries espantoses que caracteritzant aquestes batalles, en què un fluix i refluix terrible de cossos humans cobria els camps, arrossegant-ho darrere seu l'onada més poderosa.
Conseqüències
[modifica]La victòria cristiana fou completa i valgué a Alfons XI el títol d'Aventajado capitán, perquè va saber treure partit dels accidents del terreny i distribuir convenientment les seves hosts, movent-se amb encert, fins a l'acte del xoc, doncs, en arribar aquest, la tàctica i les armes deixaven el resultat en mans del més fort o del més valent i audaç.
El rei del Marroc fugí vers Algesires, des d'on retornà al seu regne, i el de l'Emirat de Gharnata passà a Marbella i després a la seva capital. Els cristians recolliren un botí immens i enviaren al papa Benet XII, entre altres trofeus, 24 estendards enemics.
Referències
[modifica]- ↑ Ferrer i Mallol, Maria Teresa. La frontera amb l'Islam en el segle xiv cristians i sarraïns al País Valencià. Editorial CSIC, 1988, p. 148. ISBN 8400068149.
- ↑ Rábade Obradó, María del Pilar; Ramírez Vaquero, Eloísa; Utrilla Utrilla, Juan F. La dinámica política (en castellà). Akal, 2005, p. 131. ISBN 8470904337.
- ↑ Sánchez Martínez, Manuel. Pagar al rey en la Corona de Aragón durante el siglo XIV (en castellà). CSIC Press, 2003, p. 246. ISBN 8400081935.
- ↑ 4,0 4,1 Lopez Fernandez, Manuel «Algunas precisiones sobre la aplicación del Tratado de Madrid de 1339, entre Aragón y Castilla» (en castellà). Espacio, Tiempo y Forma, Serie III, Historia Medieval, 21, 2008, pàg. 187.
- ↑ Segura González, Wenceslao. Batalla naval de Guadalmesí (año 1342) (en castellà). Al Qantir, n.4, 2007, p. 8.
- ↑ Claudi Girbal, Enric. Guia - Cicerone de la inmortal Gerona (en castellà). Gerardo Cumané y Fabrellas, 1866, p. 139.
- ↑ Calderon Ortega, J.M.; Díaz González, F. «Los Almirantes del siglo de oro de la marina castellana medieval». Revista en la España Medieval, 24, 2011, pàg. 311-364.
- ↑ García Valdecasas, José Guillermo. Las artes de la paz (en castellà). CEEH, 2007, p. 472. ISBN 8493606014.
Bibliografia
[modifica]- Enciclopèdia Espasa Volum núm. 53, pàg. 101 ISBN 84-239-4553-7