Batalla dels Échaubrognes
 |
Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
Revolta de La Vendée  | |
|---|---|
| Tipus | batalla |
| Data | 18 maig 1815 |
| Coordenades | 46° 59′ 25″ N, 0° 44′ 35″ O / 46.9903°N,0.7431°O |
| Lloc | Saint-Pierre-des-Échaubrognes |
| Estat | França |
La batalla d'Échaubrognes va tenir lloc el 18 de maig de 1815 durant la guerra de Vendée de 1815.
Preludi
[modifica]El 17 de maig de 1815, aproximadament entre 2.000[1] i 3.000[2] pagesos rebels es van reunir als Aubiers (actualment un barri de Bordeus),[1] sota les ordres d'Auguste du Vergier de La Rochejaquelein i Simon Canuel.[1][3] Segons les memòries de Simon Canuel, la tropa comptava precisament amb 2.240 homes, entre ells 300 veterans de les anteriors guerres de Vendée.[4] Un terç d'aquesta tropa està armada només amb pals i els altres homes només tenen fusells de caça amb només tres o quatre cartutxos.[4] Només els veterans, havent proporcionat per avançat i a càrrec seu, tenen entre trenta i quaranta cartutxos.[4]
Els Vendéans van sortir aleshores de Les Aubiers[1] i es van dirigir cap a Cholet.[4] En el camí, s'han d'ajuntar a Maulévrier amb una petita columna comandada per Langrenière.[4] Però en arribar prop d'aquesta ciutat, van saber que una tropa d'Imperials havia sortit de Cholet i marxava cap a Châtillon-sur-Sèvre.[1] Aquesta tropa està formada per 800[2] a 1.200,[1][5][6] homes del regiment 26 d'infanteria de línia,[1][3][5][6] comandat pel coronel Prévost.[6][1][5]
Procés
[modifica]El 18 maig,[5][3] els imperials van entrar temeràriament a Saint-Pierre-des-Échaubrognes, sense avantguarda i sense guàrdia de flanc.[1][5] Aleshores cauen en una emboscada creada a l'interior de la població pels Vendéans.[5][1][3] Diversos soldats van morir o van ser ferits en la primera descàrrega[6] i els altres van intentar reformar.[1] Fora de la ciutat, els Vendeans també van intentar envoltar els imperials per atacar-los per diversos costats.[1] Tanmateix, aquests últims van aconseguir alliberar-se gràcies a la manca de munició dels seus enemics i van arribar a Châtillon-sur-Sèvre, on es van reformar.[1] En adonar-se que els Vendéans ja no disposaven de munició, els imperials es van valorar i es van establir en una posició avantatjosa prop de Châtillon.[7] Els reforços de Langrenière s'havien retirat finalment sense lluitar, els Vendéans es van retirar i van retrocedir a Saint-Aubin-de-Baubigné.[7] Els imperials van tornar a Cholet l'endemà.[2]
Pèrdues
[modifica]Segons el baró Saunier, inspector general de la gendarmeria, les pèrdues de la línia 26 van ser 10 homes morts, ferits en proporció i presoners.[a][8] En les seves memòries, Simon Canuel afirma que gairebé tots els combatents imperials de les companyies d'elit van ser morts o ferits[7] i que 22 van ser fets presoners.[7][9] L'any 1819, l'historiador reialista Berthre de Bourniseaux va fer un balanç de 10 morts i 15 ferits pel costat de Vendéans, enfront dels 40 morts o ferits i 20 presoners entre els imperials.[2] Émile Gabory fa 30 morts i altres ferits per als imperials.[1]
Elaborat després del final de la guerra amb l'objectiu de pagar ajuts a les famílies de les víctimes, la declaració de pèrdues del 4t cos -que comandava Auguste de La Rochejaquelein- mostra 14 soldats vendéans morts durant la batalla d'Échaubrognes.[10]
En les seves memòries, André Mercier du Rocher afirma que 54 imperials van ser capturats pels Vendéans, que 28 d'ells van ser alliberats i els altres 26 afusellats.[11] Tanmateix, segons l'historiador Aurélien Lignereux, les mateixes opinions republicanes de Mercier du Rocher fan sospitar aquestes al·legacions, cap altra font esmenta les execucions de presoners a Échaubrognes i sembla que tots els soldats imperials capturats per les tropes de La Rochejaquelein foren alliberats.[11] En total, 66 soldats imperials van ser fets presoners pels vendeans durant tota la campanya de 1815.[3]
Notes
[modifica]- ↑
« "El 26è regiment va ser atacat. No va ser apallissat, com es va afirmar aquí ahir, però deu haver fet 10 homes morts, ferits en proporció i presoners. Tot i que els sublevats han perdut més gent, és una victòria per a ells, que es van reunir durant dos dies, es van atrevir a atacar un regiment i li van resistir."[3] » — Baró Saunier, inspector general de la gendarmeria.
Referències
[modifica]- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 Gabory, 2009, p. 811.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Berthre de Bourniseaux, 1819, p. 34-37.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Bony de Lavergne, 2010, p. 577.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Canuel, 1817, p. 35-36.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Lignereux, 2015, p. 154.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Canuel, 1817, p. 37.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Canuel, 1817, p. 39.
- ↑ Lignereux, 2015, p. 168.
- ↑ Lignereux, 2015, p. 162.
- ↑ Lignereux, 2015, p. 172.
- ↑ 11,0 11,1 Lignereux, 2015, p. 216-218.
Bibliografia
[modifica]- Jean-Albéric de Bony de Lavergne. «Le soulèvement de la Vendée pendant les Cent-Jours; victoire ou défaite des Vendéens?». A: Hervé Coutau-Bégarie i Charles Doré-Graslin (dir.). Histoire militaire des guerres de Vendée. Economica, 2010.
- Canuel, Simon. Mémoires sur la guerre de Vendée en 1815, par M. le baron Canuel, Lieutenant-général des armées du Roi, chevalier de l'ordre royal et militaire de St.-Louis, officier de l'Ordre royal de la Légion d'honneur. Accompagnés de la carte du théâtre de cette guerre, et du portrait du marquis de La Rochejaquelein. J.G Dentu, Imprimeur-Libraire, 1817.
- Lignereux, Aurélien. Chouans et Vendéens contre l'Empire, 1815. L'autre Guerre des Cent-Jours. Paris: Éditions Vendémiaire, 2015. ISBN 978-2363581877.
- Gabory, Émile. Les Guerres de Vendée. Éditions Robert Laffont, 2009 (Bouquins). ISBN 978-2-221-11309-7.
- Pierre Victor Berthre de Bourniseaux. Histoire des guerres de la Vendée et des Chouans, depuis l'année 1792 jusqu'en 1815. III. Brunot-Labbe, 1819.