Belle toujours

Belle toujours

Fitxa
Direcció	Manoel de Olivera
Protagonistes	Michel Piccoli Bulle Ogier Ricardo Trêpa Lawrence Foster
Producció	Miguel Cadilhe
Guió	Manoel de Olivera
Fotografia	Sabine Lancelin
Muntatge	Valérie Loiseleux
Vestuari	Milena Canonero
Productora	Filbox (en) i Les Films d'ici
Dades i xifres
País d'origen	França i Portugal
Estrena	2006
Durada	69 min
Idioma original	francès
Rodatge	París
Color	en color
Descripció
Gènere	drama
Tema	relació personal, secretisme i exposició
Lloc de la narració	París
Premis i nominacions
Nominacions	Premi LUX del Parlament Europeu (2007) Premis del Cinema Europeu al millor actor (2007) candidata internacional als Premis Oscar (2008)
← Belle de jour

Belle toujours és una pel·lícula portuguesa dirigida per Manoel de Oliveira, estrenada l'any 2006. Ha estat doblada al català.

Argument

El film és inspirat de Belle de jour de Luis Buñuel del qual és una continuació, una variació i un homenatge. 38 anys després de Belle de jour de Luis Buñuel, dos personatges de la pel·lícula tornen a creuar-se amb el misteri d'un secret que només coneix el personatge masculí i la revelació del qual és imprescindible per al personatge femení. Encara que ella l'evita, ell segueix els seus passos fins que finalment aconsegueix que li pari esment en confessar-li la seva intenció de revelar-li el secret. Fixen una cita, un sopar durant la qual ella, ara vídua, espera l'esperada revelació: què és el que ell li va dir al seu marit quan aquest estava mut i paralític per un tret efectuat per un amant d'ella. La situació és tibant i ella acaba sense saber què és el que realment va passar. Es tracta de la venjança d'ell perquè la dona mai li va permetre posseir-la.

Repartiment

• Michel Piccoli: Henri Husson
• Bulle Ogier: Séverine Serizy
• Ricardo Trêpa: Barman
• Leonor Baldaque: Jove prostituta
• Júlia Buisel: Prostituta d'edat
• Lawrence Foster: Ell mateix

Rebuda

Premis

• 2007: Premis del Cinema Europeu: Nominada a Millor actor (Michel Piccoli)

Crítica

• Hi ha molts oliveires i aquí es mostra una de les cares més gratificants del poliedre: l'Oliveira buñuelià (...) No és tant una seqüela de 'Belle de jour' (1967) com l'exploració lúdica i crepuscular del que va poder succeir (o no) en una el·lipsi del clàssic."